i Vilamòs | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vilamòs

Municipi
Vall d’Aran
Vilamòs
© Fototeca.cat
Municipi de la Vall d’Aran.
Població: 
174 h
[2009]
Extensió: 
15 km2

Situació i presentació

El municipi de Vilamòs és situat al sector baix de la comarca, al NW de la vall. S’estén en la seva major part als vessants de la dreta de la Garona, entre el pic d’Uishèra (2.336 m) fins a uns 300 m damunt el riu (la part més baixa d’aquest vessant pertany al terme de les Bordes); a l’E, el municipi comprèn també un sector alt del vessant de la dreta de la vall de Varradòs (amb els boscs de Sacauva, de Sodeveda i de Peguèra); i al nord, encara, la capçalera de la vall de Margalida, al vessant meridional del Montlude (2.517 m alt.), amb els estanys de Vilamòs (estany Long i estany Redó). El municipi es prolonga vers ponent pels vessants esquerres de la Garona, en una estreta llenca i en un enclavament voltat pel terme de les Bordes i fronterer amb França pel terme de Luixon.

El municipi de Vilamòs termeneja amb les terres de Les i Canejan al N, de Viella a l’E, de les Bordes al S i SW i d’Arres i Bossost a l’W.

El lloc, que apareix grafiat Bilamos i Villamos en documents medievals, formà part inicialment del terçó de Bossost i després fou cap del terçó de Lairissa (que comprenia Vilamòs, Arres, Arró, Benòs, Begòs i les Bordes). Fou residència del lloctinent del batlle de Bossost i de dos cònsols.

L’estany Redon, al davant, i, al fons, el tuc de Salana
© Xevi Varela
L’àmbit geogràfic s’estén dins els límits següents: a l’extrem SW s’inicia als vessants NE del tuc de Campsaure (2.133 m) i segueix vers el NE fent terme amb Arres pel barranc d’Era Coma deth Calhau. Travessa la Garona per sota d’Era Bordeta i la confluència del barranc d’Arres descriu un arc vers migdia. El límit pren la direcció NE seguint el barranc d’Arró i continua pel planell d’Era Creu, el planell d’Es Barrancs, el cim de la muntanya d’Uishèra (2.342 m), el tuc de Sacauva (2.295 m) i el coll de Lòria. Passa per Es Horats de Margalida i s’enlaira aleshores vers el NW dominant l’Estanh Long de Vilamòs i l’Estanh Redon de Vilamòs, fins a seguir en un tram W-E la carena de la serra de Montlude (2.518 m). Al coll d’Era Barracomica pren la direcció E-W, paral·lel a la Garona i per sobre dels nuclis de Begòs, Benòs i Arró. Torna a girar en direcció S, travessa la Garona i remunta el barranc d’Es Arrigüelets, deixant al SW l’enclavament d’Es Cabanes dera Montanha, i puja vers el N per llevant del tuc de Campsaure fins a retrobar la capçalera del barranc d’Era Coma deth Calhau.

Neixen també dins el terme, als vessants meridionals del tuc de Sacauva, els barrancs de Sacauva, de Sant Joan i de Rigodero, que desguassen per la dreta al riu de Varradòs, ja al municipi de Viella.

El municipi de Vilamòs comprèn la vila de Vilamòs i la caseria d’Era Bordeta. La carretera N-230 segueix l’eix de la Garona i a l’alçada de la confluència amb el riu de Varradòs, prop d’Eth Pònt d’Arròs (dins el terme de Viella) surt un ramal vers Vilamòs que comunica també amb el nucli d’Arres.

La població i l’economia

En el primer fogatjament de vers el 1292 no figuren els focs (inclosos globalment en el terçó de Lairissa), però sí 40 hospitia o cases. El 1555 només hi havia 15 focs i el 1613, 30. Al segle XVIII la població passà de 61 h el 1716 a 129 h el 1787 i sobrepassà els 300 h a mitjan segle XIX (339 h el 1857). Després ha anat baixant gradualment (234 h el 1900), encara que a la primeria del segle XX s’estabilitzà en part gràcies a les explotacions mineres del seu terme i dels termes del voltant (242 h el 1920).

El 1940 tenia 118 h, pujà a 190 h el 1950. El 1960 hom censava 179 h, i la població del 1970 representava poc més de la meitat que la censada deu anys abans (84 h), fins a arribar al mínim de 68 h el 1975. A partir d’aquesta data hom pot parlar d’una recuperació, ja representada en el cens del 1981, en que es registraren 83 h, i més clarament en el 1991, amb 110 h. Aquesta recuperació es donà durant tot el decenni de 1990 i els primers anys del segle XXI. Així, el 2001 hi havia 151 h i el 2005 s’arribà a 175 h.

En el terme de Vilamòs hi ha un predomini gairebé absolut del terreny forestal, enfront de les pastures i les terres llaurades. Cal dir que en els darrers anys del segle XX, tant el sector agrari com el ramader han disminuït notablement i tenen poca incidència.

El municipi de Vilamòs té diverses muntanyes d’utilitat pública. La muntanya dita d’Era Montanheta de Vilamòs, es troba en part en l’enclavament que té dins el terme de les Bordes, hi ha servitud de pas pels camins existents a favor del bestiar de les Bordes. Molt més extensa és la muntanya dita de Peguèra e Sodeveda, a la dreta de la Garona. Aquesta té diverses servituds i així en la partida d’Estanh Long tenen dret de pas per al bestiar els veïns de Bossost per abeurar-lo; en la partida de Cargader tenen mancomunitat de gaudir amb els veïns de Vilamòs els d’Arròs e Vila; i en la partida d’Es Arraspes tenen dret d’aprofitament de fusta per a la reparació de les seves cases els veïns d’Arró.

Hi havia hagut una petita indústria dedicada al cànem. Els principals centres d’atracció de serveis són Viella i Bossost.

Al municipi hi ha establiments d’allotjament, inclosos diversos càmpings situats vora la carretera N-230, prop de la caseria d’Era Bordeta.

La vila de Vilamòs

La vila de Vilamòs (142 h el 2005) es troba a 1.255 m d’altitud, en un planell ben conreat dels vessants de migdia de la muntanya d’Uishèra, en una posició molt enlairada respecte a la Garona.

Vista de l'església de Santa Maria de Vilamòs
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial de Santa Maria és un dels temples romànics més antics de la vall i alguns dels seus elements són anteriors al segle XI. La planta és basilical, de tres naus separades per pilars circulars, que sostenen grans cimacis d’on surten els arcs formers de mig punt sobre els quals recolzen les voltes, de mig punt la central i de quart de cercle les laterals. El presbiteri és cobert per tres trams amb volta d’aresta i els absis romànics foren substituïts en època incerta per una prolongació de la nau. La primitiva porta romànica del mur de migdia fou cegada i la que s’obrí al mur de ponent porta a la llinda la data del 1816. El campanar, exempt, és de planta quadrada, amb tres cossos, i finestrals d’arc de mig punt. La porta d’accés, a l’interior de l’església, s’ajusta als cànons preromànics (segles X-XI). Al mur exterior de l’església, prop de la porta antiga, hi ha encastada una estela de marbre blanc, d’època romana, amb el bust de tres persones en relleu sota arcs de mig punt i, més a la dreta, una altra làpida més ben treballada representa un home de cos sencer, nu, que repenja la mà dreta sobre una columna truncada. A l’interior de l’església hi ha una pica beneitera de marbre, decorada a l’exterior per dues rengles d’escultures separades per una sanefa, i decoració floral (amb flors de lis) a la resta. Resta una creu processional gòtica d’argent i una custòdia datada el 1768.

El 1996 s’inaugurà la Casa Joanchiquet, que constitueix un dels equipaments del Museu de la Val d’Aran. La casa està formada per diverses edificacions dels segles XVIII i XIX, que s’estructuren entorn d’un corral.

La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost, el dia 15. El 29 de setembre s’escau el romiatge a l’ermita de Sant Miquèu.

Als afores hi ha un turó, a l’entrada de la vila, on hi havia hagut una torre de defensa que havia pertangut, sembla, als templers.

Altres indrets del terme

A la vall de la Garona, al peu de la N-230, hi ha la petita caseria d’Era Bordeta (33 h el 2005), estesa en part al municipi d’Arres. A llevant de la població de Vilamòs, hi ha la capella de Sant Miquèu, on segons tradició havia estat situat el poble, el més antic de la vall, que hauria estat destruït per una riuada. És d’un romànic molt primitiu, molt simple, amb nau rectangular de murs convergents, absis de perímetre el·líptic i volta de canó. Si la tradició fos verídica, hauria estat la primera parròquia de la Vall, per la qual cosa s’hauria de considerar una obra preromànica. Això no obstant, alguns treballs semblen demostrar que és una obra romànica, bastida, probablement al segle XI, amb un escàs coneixement de l’ornamentació llombarda.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...