Situació i presentació
És situat al peu de la serra de l’Argentera, voltat pels de Colldejou (W), Pratdip (SW), que només el toca en un punt, Mont-roig del Camp (S i E), Riudecanyes (N), i l’Argentera (NW). El seu terme és força accidentat i les seves altituds oscil·len entre els 90 i els més de 500 m. El terme és drenat pel barranc de la Borda, el de Rifà (límit en part amb Colldejou), el de les Roques, el de la Font, el de Sant Magí, el de les Estàpies i la riera de Vilanova.
El municipi comprèn el poble de Vilanova d’Escornalbou, que n'és el cap, el llogaret de l’Arbocet i la urbanització de Rifàs. Un brancal de carretera local comunica Vilanova d’Escornalbou i l’Arbocet amb la carretera de Montbrió a Mont-roig. Una pista porta a Riudecanyes.
La població i l’economia
El 1339 constava amb 24 focs, amb 19 el 1497, 25 el 1515, 35 el 1553 i 26 el 1563. El 1708 tenia 50 focs, 55 el 1719, 67 el 1763 i, possiblement per error, apareixia només amb 22 el 1773. El 1719 tenia 230 h i 515 el 1787, en què consta ja com a parròquia. Al segle XIX el ritme demogràfic fou en general ascendent: 450 h el 1830, 588 h el 1842, 639 h el 1860 i 783 h el 1887, per iniciar la davallada després de la fil·loxera, amb 716 h el 1897. Al llarg del segle XX experimentà una notable pèrdua d’habitants, que passaren de 774 el 1900 a 696 el 1920, 577 el 1940, 472 el 1960 i 450 el 1975. Durant els anys vuitanta i noranta la població (vilanovins) s’estabilitzà, amb algunes oscil·lacions, com es registrava el 1981 amb 461 h, 445 h el 1991 i 442 h el 2001. L’any 2005 hi havia 477 h.
L’economia de la població ha estat tradicionalment agrícola. A mitjan segle XIX es comercialitzaven excedents d’ametlles, avellanes, vi, oli i faves. Ja entrat el segle XX, el 1945, es va fundar la Cooperativa Agrícola. La majoria de les terres són de secà i els principals conreus són l’avellaner, l’olivera i els ametllers. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar l’avicultura i les granges de porcs i conills. Les mines de plom, coure, argent i barita s’han deixat d’explotar.
El poble de Vilanova d’Escornalbou
El poble de Vilanova d’Escornalbou (226 m) és situat a l’esquerra del barranc de l’Hort dels Frares. Tenia 434 h el 2005. L’església parroquial de Sant Joan, construïda damunt una d’anterior, data del segle XVII. L’interior va ser cremat durant la guerra civil de 1936-39, però es conserven dues pintures barroques. De les antigues fortificacions no resta cap rastre visible, malgrat que la zona central i més compacta del poble rep el nom del Castellet. Es conserva, en canvi, la fortificació feta a la façana i al campanar de l’església durant les guerres civils del segle XIX. Hi ha nombroses cases amb dovelles i portalades de pedra vermellenca. L’edifici més notable és Cal Peirí, dit també el Reiet del Camp, als estables de la qual cabien, segons s’explica, 70 cavalls. Cal Peirí era la casa pairal de les famílies Peirí, Portell i de Ballester, que assoliren el títol de ciutadans honrats; té una torre de defensa quadrada adossada, porta amb dovelles i escuts, i és datada en la pedra el 1699. La casa del comú té els baixos amb porxos, ara cegats, on antigament es feia el mercat. L’edifici és datat el 1583, data que coincideix amb la presència de paraires i que sembla indicar un moment de prosperitat.
La festa major s’escau amb ocasió de Sant Agustí, per l’agost, mes en el qual s’organitza també un aplec de sardanes. Al gener se celebra la festa major d’hivern de Sant Sebastià.
Altres indrets del terme
Dintre el terme hi ha el Mas de la Palomera, de la família Peirí, amb la portalada principal presidida per un gran i majestuós escut d’armes, ben conservat, de pedra picada. El mas, amb teulada de dos vessants, ben conservat, té dues galeries al primer pis obertes i cobertes. Fou edificat al segle XVIII.
El 1846 foren incorporats al terme de Vilanova el de l’Arbocet i Masmunter. L’Arbocet, denominat sovint en la documentació antiga l’Arboç, forma que ha estat usual en el parlar de la gent del veïnat i dels pobles de l’entorn, és situat a la dreta del barranc de Sant Magí, dit aquí barranc de la Palomera. El 1497 tenia 12 focs, 11 el 1515, 10 el 1553 i 8 el 1563. Formava part de la baronia d’Escornalbou i almenys des del 1586 de la Comuna del Camp. El 1708 tenia 10 focs i 11 des del 1719 fins al 1773, i 53 h el 1719 i 99 h el 1787, en què consta ja l’església, dependent de Vilanova. El comú de l’Arbocet tingué continuades topades amb el de Mont-roig per problemes de pastures, i el 1808 formà amb els de Vilanova una esquadra de paisans armats que s’uní a les de Mont-roig contra els francesos. El 1833 tenia 92 h, 104 h el 1842, 92 h el 1844, 60 h el 1960 i 43 h el 2005. L’església de Sant Joan de l’Arbocet és gran i senzilla, del segle XVII. La imatge més característica del poble, que defineix la seva silueta, són les dues torres de guaita, una de rodona (on diu la tradició que s’hostatjaven els cristians i una de quadrada (ocupada pels moros). En la segona sembla que hi era instal·lat el comú del poble. Aquest tenia forn propi i estigué emmurallat almenys fins al començament del segle XVIII.
L’antiga quadra de Masmunter era integrada al terme de l’Arbocet i formà part també de la baronia d’Escornalbou. Abans havia estat designada amb el nom de Mas de l’Olivera. El 1477 s’esmenta el Mas de l’Olivera, de Pere Munter. El 1716 tenia dues cases separades, 10 h el 1763, 3 h el 1787, 20 h el 1833 i 9 h el 1848. Pertanyia a la parròquia. Masmunter té una antiga torre de guaita quadrada, que la tradició vol d’origen romà, a l’entorn de la qual s’ha construït un fals castell.
Al terme de Vilanova d’Escornalbou hi ha les ruïnes pràcticament inapreciables de la capella de Sant Pere. Hi ha també la urbanització de Rifàs, al SW de Vilanova.
La història
És tradició que a la partida dita del Vilar, en un turó damunt el poble, hi hagué la primitiva població, que es traslladà de lloc i d’aquí el nom actual. Toda, que ja indicà l’origen romà del Vilar, suposava que Vilanova provenia d’un altre nucli de població romà. Vilanova pertangué des del primer moment a la baronia d’Escornalbou. El 1339 participava ja en les primeres reunions de la Comuna del Camp. Hi consten diversos paraires el 1584. El 1687 fou atacat, com tota la comarca, per la plaga de llagosta, fet que motivà el vot de Sant Agustí el 1688. Vilanova estigué ben murada almenys fins al segle XVII; el clos tenia tres portals. En línies generals el segle XVIII sembla un segle de prosperitat econòmica: el 1743 consta l’hospital, el 1745 s’edificava la sagristia, el 1743 és un dels pobles que pagaven “un guarda a la platja de mar”. El 1763 es van afinar les seves mesures i al llarg del segle es fan arrendaments municipals del molí de farina, el forn de pa, la premsa de lliure, del carretatge, de la corredoria, de la taverna i fleca i de la botiga.
El 1868 es féu amb un gran èxit una manifestació republicana, i els federals guanyaren les eleccions del 1869.