i Villena | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Villena

Municipi
Alt Vinalopó
La ciutat de Villena, dominada pel castell
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de l’Alt Vinalopó, a l’àrea de llengua castellana del País Valencià, en un eixamplament de la vall que travessa les alineacions prebètiques valencianes; conté un ampli pla central al·luvial de 20 km per 5, amb extensos glacis i aflorament d’una cicatriu profunda del keuper.
Població: 
35.222 h
[2009]
Extensió: 
346 km2

Aquest pla és enquadrat per aspres serres de direcció SW-NE i és dividit en dos per una alineació més suau. La serra d’El Castellar i el cabeç de La Virgen tanquen el flanc W, la serra d’El Morrón el N, l’anticlinal cretaci dolomític de la serra de Sant Cristòfol (o de La Villa) domina la porció oriental, i al SE s’alça l’anticlinal eocènic, bolcat al N, de Peña Rubia. Al SW tanca el circuit la serra de les Salines (1.237 m alt.). La rambla del Vinalopó a Santa Eulàlia té un mòdul de 0,44 m3/s, però hi ha tingut revingudes de 350 m3/s i estiatges absoluts. Un ric aqüífer subterrani és acumulat per la presa subterrània del keuper argilós; l’aigua no salabrosa d’El Zaricejo fa temps que és exportada. La vegetació correspon principalment al domini de la bosquina continental de garric i arçot i, més amunt, al de carrascar.

La funció comercial posa a Villena com a cap d’una àrea que abasta Beneixama, Biar, la Canyada i el Camp de Mirra i fins i tot Cabdet, antic enclavament valencià. Però l’activitat que hi predomina és la industrial, només matisada per l’encara alt pes del sector agrari degut a l’enormitat del terme (344,2 km2). Nogensmenys, els actius del secundari representen gairebé el 60% del total, amb 4.705 treballadors (sense la construcció) al començament dels anys vuitanta. Hi destaca la indústria del calçat, nascuda després de la Primera Guerra Mundial, i que s’ha especialitzat en el calcer masculí; té 2.876 actius en un total de 126 empreses (11 amb més de 50 treballadors), que també abasten les indústries auxiliars del cautxú i capses de cartó. L’alimentària (242 actius), la fusta i el moble (229) i materials de construcció (191) fan la resta, deixant enrere les velles destil·leries i el tèxtil, encara que les fàbriques d’alcohol i licors mantenen una certa activitat (Cooperativa Vinícola, 1964). Les salines a velles llacunes (Salero Viejo, Salero Nuevo, de Penalba, 8 ha) produeixen 6.000 tones de sal l’any.

Hi ha 10.700 ha de l’extens municipi incultes (6.200 ha de superfície forestal, sobretot garriga). El total de terres de conreu era l’any 1984 de 23.772 ha, de les quals 18.243 eren de secà, majoritàriament de vinyets (6.006 ha), malgrat la seva tendència a reduir la superfície (n’hi havia 9.000 ha a l’entrada del segle i 7.000 deu anys enrere); la xifra del cereal en rotació (6.455 ha) és més aviat teòrica; ametllers (1.981 ha) i oliveres (1.708 ha) també hi són significatius. Les 5.529 ha regades representen una proporció molt més alta que la tradicional quan hom comptava —malgrat un plet de més de 600 anys— amb les aigües de la font d’El Chopo i amb altres fonts (de Los Chorros i de Los Burros), que regaven La Huerta i Las Partidas. El 1803 la dessecació de la llacuna aportà 1.576 ha de regadiu, superior a l’antic. Les aigües de peu s’exhauriren a la primeria del segle XX per l’extracció intensiva de 15 pous artesians de primer (1883-1901), ara bombats, entre els quals els del Canal de l’horta d’Alacant (canal d’El Zaricejo, 1908). Del regadiu, un 42% correspon a comunitats i un 41% a individuals, amb més d’un centenar de motobombes per a les hortalisses i els fruiters (1.200 ha), dels quals destaquen les pomeres (900 ha a hores d’ara) ja des del 1930. Un 20% de la superfície és explotada en règim d’arrendament. Sobre un total de 1.861 explotacions (xifres del 1982), 365 tenen més de 10 ha. De la ramaderia ovina transhumant medieval, que perdurà fins al segle XVIII, no en resta gaire: 6.000 caps; també n’hi ha altres 3.700 de porcí i 2.000 de caprí.

La ciutat (32.630 h agl [2006]; 505 m alt.), és situada en un replà, al bell mig del corredor del Vinalopó. Malgrat haver estat conquerida el 1240 pels cavallers de Jaume I, fou perduda el 1244; la concòrdia de Torrellas (1304) l’assignà altre cop al Regne de València, però retornà a Castella amb el cèlebre marquesat de Villena fins que el 1836 fou incorporada a la província d’Alacant. Continuà, nogensmenys, dins la diòcesi de Cartagena fins l’any 1954. La situació de Villena es beneficia de l’estratègia viària dels glacis intermontans, testificada per les vies romanes, les carreteres modernes i els ferrocarrils que coincideixen en una frontera mudable; la preeminència li ve a la ciutat del segle XVIII, almenys. Al peu de la serra de Sant Cristòfol o la Villa, la ciutat és dominada pel castell; hi enllaçava un clos murat que encabia bona part del nucli medieval. S’hi obrien la Puerta de Almansa (ara de Joaquín M. López) i la de Biar a la plaça del mateix nom; un segment del recinte coincidia amb la Corredera on es concentraria després la principal activitat ciutadana. Extramurs hi havia un raval del qual devia formar part l’església gòtica de Santa Maria. La considerable extensió és prova de la importància urbana assolida. L’eixample del segle XVIII s’adossa a la ciutat medieval pel SW i NW on destaquen la Calle Baja com a eix i la Calle Nueva; la zona de contacte forneix a hores d’ara l’àrea de major activitat comercial i de serveis. La construcció del ferrocarril Madrid-Alacant a mitjan segle XIX tancà el creixement vers l’horta del SW i forçà l’única direcció de desenvolupament, paral·lela a l’esmentada via i sobre l’eix de la carretera de Madrid. A la darrera dècada del segle passat fou implantat el ferrocarril de via estreta Alcoi-Villena-Iecla que escapçà l’expansió meridional. El pla d’eixample més transcendent correspon al 1883. Al sector obert del NW fou bastida el 1924 la plaça de bous, al límit entre la ciutat i el camp. Després del 1956, com una de tantes conseqüències de la forta immigració (un quart dels habitants), el barri de la Asunción, situat a l’eixida cap a Biar, rompé la tendència al creixement unilateral. Tot i amb això, les coves dels barrancs de la serra de la Villa i del pendís del castell en aquesta data comprenien 188 habitatges. La supressió (1969) del tren de via estreta i l’espectacular obra de circumval·lació per al tràfic Madrid-Alacant són elements bàsics per a un capgirament de l’esmentada evolució que ja ha començat a canviar. A més a més de les variacions en superfície, cal al·ludir al creixement en altura, principalment a la ciutat del segle XVIII i fins i tot a la medieval, que ha trencat una fesomia peculiar. En definitiva s’ha anat a la regularització d’un plànol viari entre radial i caminer, allargat sobre un entramat parcel·lari d’origen romà.

La Venta de la Encina és a l’entreforc del ferrocarril de Madrid a València i a Alacant, que desenvolupà un poble gairebé només ferroviari. A més a més, al terme hi ha els llogarets de Las Virtudes i de Santa Eulàlia, i a la serra de les Salines, una colònia forestal i agrària de 1 379 ha, establerta el 1930 i ara decadent. La població antiga es remunta al Paleolític mitjà, i és refermada llur importància en el bronze —o abans— per la troballa del tresor de Villena.

A la guerra de Successió estigué a favor dels Borbó. A la relació del 1575 figura amb 700 veïns, i el 1850 tenia 8.224 h, xifra duplicada l’any 1920 (16.544); el 1940 passava a tenir 19.065 h, i el 1960, 21.934; en aquestes darreres dècades el creixement demogràfic ha estat prou esponerós, així els 25.473 h del cens del 1970 n’eren ja 30.227 en el darrer padró del 1986.

Col·laboració: 
VMR / MABP
Llegir més...