i Vimbodí i Poblet | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vimbodí i Poblet

Nom fins l’any 2006 del municipi deVimbodí
Municipi
Conca de Barberà

Sumari de l’article

Nom fins l’any 2006 del municipi deVimbodí
Vimbodí
© Fototeca.cat
Municipi de la Conca de Barberà.
Població: 
1.077 h
[2009]
Extensió: 
66 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Vimbodí, el tercer més extens de la comarca, és al SW de la comarca i limita amb els termes garriguencs de Vinaixa, Tarrés i Fulleda (al sector NW) i amb els de Vallclara (W), Prades (del Baix Camp, al SW-S), Rojals, agregat del municipi de Montblanc (SE) i l’Espluga de Francolí (E); en un punt confronta amb el terme de Mont-ral (S), de l’Alt Camp. El territori s’estén pels vessants septentrionals de les Muntanyes de Prades, relleu integrat en el PEIN (Pla d’espais d’interès natural) i que inclou la vall i el bosc de Poblet, declarat paratge natural d’interès nacional. Des del segle XII, aquest espai va pertànyer al monestir, i avui constitueix una estació forestal pública; ocupa gairebé una tercera part del terme (2 171 ha) i és de vegetació variada i frondosa: pins (rojalets, pinyers, negrals, melis, blancs), cedres, avets, alzines, roures, rebolls, ginebres, castanyers, oms, pollancres, xiprers, serveres, etc., i arbusts, com l’arboç, el boix, les savines, els brucs, els corniols, etc. Una xarxa de pistes forestals recorren aquest indret.

Vimbodí és drenat pel riu de Milans, que constitueix un dels dos afluents de capçalera del Francolí i travessa el territori en direcció W-E procedent de Vallclara pel sector septentrional proper a la vila. L’altre afluent de capçalera del Francolí, el barranc del Tillar, neix al sector muntanyós de migdia del mateix terme de Vimbodí i en direcció NE travessa el territori per damunt de Poblet i va a unir-se a l’anterior a l’Espluga de Francolí, on, a la Font Major, neix pròpiament el Francolí. Brollen per tot el terme una cinquantena de fonts, especialment al bosc de Poblet; a la dreta del riu de Milans n'hi ha de ferruginoses i de bicarbonatades.

El municipi comprèn la vila de Vimbodí, que n'és el cap, la caseria i monestir de Poblet i una sèrie d’antigues granges del monestir (Milmanda, Mitjana, Castellfollit, la Pena i el Tillar), el nucli de Riudabella, a més del despoblat del Codoç. El terme de Vimbodí, que comunica la Conca amb les Garrigues, i per extensió el Camp de Tarragona amb les Garrigues i el Segrià, és travessat per la carretera N-240 de Tarragona a Sant Sebastià, que enllaça Tarragona amb Lleida (des del 1806), seguint gairebé el traçat de l’antiga Via Aurèlia romana. Així mateix, des del 1976, a 1 km de la vila aproximadament, per la seva part nord, passa l’autopista de l’Ebre (AP-2), que no hi té accés.

Des del 1866 hi passa el ferrocarril de Reus a Lleida, amb estació a Vimbodí. A part aquestes línies de comunicació general, n'hi ha d’altres de secundàries, com són la carretera que va a Vallclara, Vilanova de Prades i Ulldemolins, la que va a Prades i Cornudella de Montsant —que uneix la Conca amb el Priorat—, i la que va a Poblet, d’on en surten dues cap a l’Espluga, una de les quals va per les Masies.

L’etimologia del nom de la població és considerada d’arrel aràbiga i significa “fill de Bodí”: Ibn Bodı¯m. El 1709 és ja documentat el “pelat de Vinbudir” i a mitjan segle XII apareix sota les formes d’Avimbudí, Avimbodino i Vimbodí.

La població i l'economia

Mentre que el primer fogatjament del segle XIV donava 105 focs a Vimbodí, el del 1378 registrava una davallada a 78 focs. A la fi del segle XV tenia 111 focs i el 1553, 137; el 1593, en un llibre de compliment pasqual, constaven 772 h. Al començament del segle XVIII la població (vimbodinencs) experimentà una nova davallada, probablement fruit de la incidència que la guerra dels Segadors tingué a la comarca i agreujada pels estralls que ocasionà la Pesta: el 1708 hi havia 65 cases, 64 el 1717 i 80 el 1718, i el 1719 tenia 308 h. Al llarg del segle XVIII augmentà notablement, de manera que el 1789 arribà a 1 227 h, xifra que representà un increment del 298%, fruit del bon moment econòmic derivat de la producció vitícola. A la fi del segle (1795) tenia 522 h i aproximadament 1 650 el 1805. La guerra del Francès, la fam del 1812 i les pertorbacions polítiques i econòmiques de l’època provocaren una nova minva de població, que baixà a 1 195 h el 1857. A partir del 1860 experimentà un augment (1 588 h), i el 1887, igual que tota la comarca, arribà al màxim d’habitants (1 916), coincidint amb la gran puixança del conreu de la vinya abans de l’arribada de la fil·loxera (1893). Al segle XX la població sofrí una davallada constant: de 1 730 h el 1900 passà a 1 204 el 1981, 1 095 el 1991, 1 061 el 1996 i 1 054 el 2005, si bé la minva més important fou la del decenni 1950-60, motivada pel tancament dels forns de vidre.

La superfície inculta del terme comprèn grans extensions de garriga i bosc. L’agricultura és la base econòmica tradicional del terme, dedicada en gran part al secà. El principal conreu és el de la vinya, seguit dels cereals (blat, ordi i civada) i la fruita seca. Entre aquesta darrera destaca l’avellaner, que ocupa encara força terres de conreu, bé que la crisi patida pel sector va fer disminuir-ne molt la producció. Hi ha també algunes plantacions d’olivera. La presència de la ramaderia és testimoniada per diverses granges avícoles i porcines, el bestiar oví i el cabrú.

La indústria és diversificada, representada per petites empreses del sector químic, tèxtil, de la fusta, etc. Una part de la població es trasllada a treballar a Montblanc i a Valls. Al començament del segle XX es fundà una important indústria de vidre, que feia principalment porrons, setrills i garrafes de vidre català verd i blanc, i en menys quantitat càntirs, salers, abeuradors de canaris, ratetes i altres peces d’artesania; perdurà fins en 1952-53. Des d’antic hi hagué diversos molins fariners que aprofitaven els corrents fluvials, alguns dels quals funcionaren fins al començament del segle XX —el Molí del Duc i el Molí de la Vila o Molí del Tull—; el Molí del Caixal o Molí del Salt o del Veciana, en canvi, perdurà fins el 1974. S'havien explotat mines de plom i barita.

El sector terciari ha esdevingut la primera activitat del terme quant a ocupació. A Vimbodí es fa el mercat setmanal el dimecres. L’atractiu natural i monumental del monestir de Poblet ha motivat l’afluència de turistes, que disposen d’allotjament i d’establiments de restauració al terme, tot i que la major part de les activitats hoteleres que han nascut a redós del monestir són ja dins el terme de l’Espluga de Francolí.

La vila de Vimbodí

La vila de Vimbodí (968 h el 2005) és situada, allargassada, damunt un cingle pinyonenc, a 495 m d’altitud. Al peu d’aquest cingle hi ha primer el Gorg i més avall el riu de Milans, que després pren el nom de Francolí. Probablement, a la part alta de la vila, al lloc on actualment hi ha l’església o als seus voltants, es bastí el castell de Vimbodí, que al principi del segle XIV ja era en ruïnes. En tot cas és documentat que el 1182 el mestre del Temple d’Aragó i Catalunya, fra Berenguer d’Avinyó, el cedia a l’abat de Poblet.

La vila fou emmurallada i s’hi entrava a través dels dos portals situats al començament i al final del carrer Major: el primer, conegut pel portal de la Vila, es trobava venint de Montblanc, i va perdurar fins el 1939. A la dovella central de l’arc de la portalada hi havia esculpit l’escut de l’abat Juan Payo Coello (1480-98). El segon, conegut pel portal de Lleida, fou enderrocat vers el 1920.

A la part més alta hi ha l’actual temple parroquial, dedicat a la Transfiguració del Senyor, iniciat segons Palau i Dolcet el 1287 i que degué substituir l’anterior església de Sant Salvador, les obres de la qual són documentades el 1191. És d’estil gòtic, tot de pedra picada per dins i per fora, de forma massissa i sòbria. En temps de l’abat Ponç de Copons (1316-48) es construí la part del presbiteri (hom hi pot apreciar l’escut d’aquest abat a l’exterior de l’església, a la part de la capella del Santíssim); en temps de l’abat Bartomeu Conill (1438-58) hom donà una bona empenta a les obres, i s’acabà durant l’abadiat de Domènec Porta (1502-26), durant el qual s’hi construïren la porta d’ingrés i el campanar. El seu escut apareix esculpit en una clau de la volta, damunt la porta principal i al contrafort de sota el campanar. A la banda de fora del temple hi ha un rellotge de sol esculpit que duu la data del 1591. Durant la guerra civil de 1936-39 es cremà el famós retaule del Roser, d’estil gòtic.

Entre els equipaments culturals de la vila destaca el Museu del Vidre, que és una secció monogràfica del Museu Comarcal de la Conca de Barberà. Inaugurat l’any 1997, explica la història del vidre i mostra una notable col·lecció de peces fetes al principi del segle XX al terme. També hi ha un forn en què es pot veure el procés de fabricació de peces de vidre bufat.

Al llarg de l’any se celebren diverses festes, entre les quals cal esmentar per la seva tradició la festa major d’estiu, per Sant Salvador, a l’agost; la festa major d’hivern de Sant Antoni Abat, al gener (es fa la benedicció dels animals i es reparteix coca), i la festa de la Mare de Déu dels Torrents, al setembre. Aquesta darrera festivitat religiosa té la seva màxima expressió cada cinc anys, quan els carrers de la vila s’omplen de flors, llums i catifes.

Altres indrets del terme

El monestir de Poblet

El monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, declarat per la UNESCO patrimoni de la humanitat el 1991, és arrecerat al vessant septentrional de la serra del Roquerol, que constitueix un dels darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. És a uns 500 m d’altitud, sota els tossals de la Pena, de l’Àguila i de Roca-roja, que ultrapassen en altitud el miler de metres. L’indret és ric en aigües, tant per les nombroses fonts que hi brollen (fonts de Sant Bernat, de la Mineta, de la Nerola, i les medicinals del Ferro i de la Magnèsia) com pel fet que es troba a la confluència del Riu Sec, el barranc de Castellfollit i el riu de Pruners, que passa a frec dels murs de l’abadia.

El cenobi, que centra la caseria de Poblet (75 h el 2005) és enclavat a la part oriental del terme, a tocar de l’Espluga de Francolí. Hom hi arriba per carreteres locals des de Vimbodí i des de l’Espluga de Francolí (aquesta última via, després de deixar Poblet, s’enfila pel bosc de Poblet, antiga possessió monàstica, vers la vila de Prades).

L'evolució històrica

L’etimologia del topònim Poblet s’ha de cercar en l’adjunció del sufix -etum, que indica “col·lectivitat d’allò expressat per l’arrel, al mot llatí populus en la seva accepció d’“àlber”. Així, Poblet vol dir “lloc d’àlbers” o “albereda”, arbre, d’altra banda, de molt antiga implantació en aquest indret. La llegenda diu que l’origen es deu a un eremita anomenat Poblet, famós per la seva espiritualitat, que vivia al lloc conegut per Lardeta, enclavat a les terres que avui ocupa el monestir. Malgrat la manca de fonament d’aquesta llegenda, a les excavacions fetes al monestir, a l’anomenada torre de les Armes, han aparegut vestigis de construccions precistercenques que fan pensar en la possibilitat d’assentaments anteriors.

El 1151 el comte Ramon Berenguer IV (1131-62) féu donació a l’abat Sanç del monestir de Fontfreda (prop de Narbona) d’unes terres a la Conca per tal de bastir-hi un monestir cistercenc. La fundació del que havia de ser el monestir de Poblet representava per al comte repoblar i rompre unes terres que, buides i ermes, constituïen un gran desert en els nous dominis, entre la Catalunya Vella i les recentment conquerides ciutats de Tortosa (1148) i de Lleida (1149). En l’ordre espiritual la fundació reforçava el paper de la restaurada seu metropolitana de Tarragona (1118) enfront de l’arquebisbat de Narbona.

L’abat Guerau (1153-54) formà el 1153 la primera comunitat plenament constituïda a Poblet. Els primers anys, però, les dificultats en la colonització agrícola d’unes terres abandonades de temps feien del tot insegur l’assentament definitiu dels monjos. Per això una altra vegada Ramon Berenguer IV ajudà la incipient comunitat amb dues noves donacions.

El 1155, l’abat Grimoald (1155-58) i la comunitat reberen de l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i de Ramon Berenguer IV el lloc de Doldellops (terme de Valls). La propietat a la vora del Francolí tenia bones terres de conreu i un molí. Un any més tard, el comte i un grup de nobles feren cessió al monestir del Mas de Bas, al terme de Garcia.

A poc a poc la comunitat anà arrelant, i alhora incrementà el seu patrimoni per donacions de fidels o bé per compres. La terra era treballada directament pels monjos i pels conversos (nom que rebien al Cister els llecs). Els primers s’ocupaven de les terres més properes del monestir, mentre que els conversos treballaven les més separades, organitzades en granges.

Una granja era, segons l’organització cistercenca, una unitat d’explotació agrària vinculada al monestir, però de vida força independent. Era constituïda per un grup de conversos, al capdavant dels quals hi havia el granger, que era el convers que dirigia l’explotació i donava comptes al cellerer o administrador general del monestir. La manca de braços provocà que a poc a poc també s’hi integressin mercenaris o jornalers i esclaus sarraïns. A la darreria del segle XII Poblet ja tenia un nombre considerable d’aquestes granges, com les de Milmanda, Mitjana, Castellfollit, la Pena, el Tillar i Riudabella a la Conca de Barberà; la de Doldellops a l’Alt Camp; les de Cérvoles i de la Novella a les Garrigues; la de Barbens a l’Urgell; Tordera i Rocaverd a la Noguera; les d’Utxesa, Avinganya i la Torre de Ferran al Segrià; i les de Viverol i Estopanyà a la Llitera.

Poblet organitzà també un altre tipus de domini territorial. Consistia a fixar un cap de família per un contracte d’establiment o emfiteusi; amb ell l’agricultor tenia el domini útil de les terres lliurades en tinença, mentre que el senyor —en aquest cas el monestir— en conservava el domini directe i cobrava un cens en diners o en parts estipulades de les collites.

El conreus pobletans eren els típics de l’època: cereals, oliveres, hortalisses, vinya i plantes tèxtils. També la ramaderia tenia una importància considerable; els ramats d’ovelles i de cabres fornien els monjos de carn, llet, llana, formatge i pergamí.

El segle XIII es caracteritza per un canvi d’orientació en el domini territorial del monestir. La poca rendibilitat en l’explotació directa de les terres, per la manca cada vegada més acusada de conversos, féu que Poblet adquirís sota els abats Arnau de Filella (1215-20), Ramon d’Hostalric (1221-24) i Ramon de Cervera (1224-29) un seguit de drets senyorials per molts pobles i termes de les comarques veïnes. Poc després del primer quart de segle, Poblet exercia dominis senyorials sobre Vimbodí, Vinaixa, Vallclara, el Vilosell, la Pobla de Cérvoles, Verdú, Montsor, Montblanquet, Rufea, Bellcaire d’Urgell, Juncosa, els Torms, el Soleràs i Corregó. Encara l’abat Ponç de Copons (1316-48) amplià aquests dominis senyorials —que mai no foren feudals— sobre les viles per tal d’alleugerir la crisi econòmica provocada pel seu gran impuls constructor. En la seva esplendor, Poblet estengué la jurisdicció per un total de set baronies, posseí una seixantena de pobles i nomenava els batlles d’una desena de viles que depenien del monestir.

Ja al segle XII Poblet tenia un hospital de pobres. Bastit per l’abat Hug (1166-81), o bé pel seu successor, l’abat Esteve (II) (1181-85), és esmentat documentalment el 1185. El 1207 Bernat de Granyena féu construir un nou hospital que dotà amb terres, molins i drets que posseïa a Tàrrega i a Belianes.La vitalitat espiritual de Poblet i l’ajuda atorgada pel rei Alfons el Cast al cenobi mogueren, des d’aviat, a fer noves fundacions. El 1194 tretze monjos de Poblet fundaren el monestir de Piedra (Aragó), del qual fou primer abat Jofre de Rocabertí. El 1233 una altra comunitat de la Conca s’instal·lava a Benifassà. Poc després, arran de la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I, els monjos de Poblet s’establiren a les Illes i fundaren, el 1239, el monestir de Santa Maria la Real.

El 1282, Poblet rebé d’Alfons II el priorat hospital de Sant Vicent de la Roqueta (València), per permuta sobre els drets que el monestir tenia sobre el castell i la vila de Piera, a la comarca d’Anoia. Més tard, el 1311, l’abat de Poblet Pere Alferic (1302-11) rebé de Sibil·la de Saga una propietat extramurs de Barcelona prop del portal de Sant Antoni. L’any següent hom ja hi havia fundat el priorat de Santa Maria de Natzaret.

Al començament del segle XVI Ferran el Catòlic posà sota la tutela de Poblet el petit santuari de la Mare de Déu del Tallat, a la divisòria de la Conca de Barberà, la Segarra i l’Urgell. A partir d’aquell moment —era l’any 1509— aquella capella que havia administrat Ramon de Llorac, senyor de Solivella, era governada per l’abat Domènec Porta (1502-26), que la convertiria en priorat, on residí una petita comunitat fins el 1822.

Després de llargues controvèrsies, el 1616 fou erigida la congregació cistercenca d’Aragó, a la qual s’oposaven la comunitat de Poblet i el seu abat Simó Trilla (1602-23). Aquesta erecció suposava perdre la vinculació directa amb l’abat de Cîteaux i passar a dependre d’un vicari general nomenat per la congregació; alhora, la dignitat d’abat deixava de ser perpètua i esdevenia quadriennal. Amb la mort de l’abat Trilla, Poblet hi fou inclòs (1623).

L’especial vinculació del monestir de Poblet amb la monarquia i els alts càrrecs de govern encomanats als seus abats feren que totes les lluites esdevingudes al país tinguessin la seva repercussió al monestir. Durant la guerra civil contra Joan II l’abat Miguel Delgado (1458-78) defensà les lleis del Principat enfront del rei, però quan les coses es van complicar passà al bàndol reial, deixant el monestir sota l’autoritat d’un vicari, ja que la comunitat es mostrava favorable als consellers de Barcelona. En temps de la guerra dels Segadors l’abat Rafael Llobera (1640-44 i 1648-52) es posà al costat de la Generalitat contra Felip IV de Castella, malgrat la divisió d’opinions de la comunitat. El 1651 el monestir féu costat a la pagesia, que, indignada, s’alçà contra els francesos; fra Pere Llobera, nebot de l’abat, i fra Bernat Llop hi participaren comandant partides contra Prades.

L’abat José Tresánchez (1700-04) reconegué el 1701 l’autoritat de Felip V en l’entrada que aquest féu a Barcelona el 2 d’octubre d’aquell any. Pel contrari, quan l’arxiduc Carles fou proclamat rei el 1703, el nou abat Francesc Dorda (1704-08) es mostrà gran entusiasta de la causa austriacista, i fins i tot acceptà càrrecs polítics. Durant la guerra de Successió l’abat Dorda fou nomenat bisbe de Solsona i el monestir passà per moments de perill, salvats gràcies a l’habilitat del nou abat Josep Escuder (1713-18).

Al segle XIX, després de l’espoliació dels francesos del 1809, arribà l’exclaustració monàstica del 1835. A partir d’aquella data el cenobi restà abandonat i obert al pillatge i a la devastació. El 1843 les despulles reials foren traslladades a Tarragona, i quan, el 1849, la Comissió de Monuments Històrics i Artístics se'n féu càrrec l’interior de l’abadia ja era un munt de runa.

La reconstrucció del cenobi fou promoguda en gran part pel diplomàtic i financer Eduard Toda i Güell. Fruit de la seva iniciativa fou el Patronat de Poblet (1930), que va tenir continuïtat amb la Germandat de Poblet, fundada l’any 1945. La restauració monàstica fou possible des del 1940 quan l’abat primat del Cister, Edmon Bernardini, vingué a Catalunya a establir quatre monjos italians que retornaren la vida conventual a Poblet, sota el comandament del prior Joan Rosavini. Avui la comunitat torna a ser arrelada.

Descripció del conjunt

Poblet té per a Catalunya i per a la resta dels països que constituïren la confederació catalanoaragonesa una especial significació pel fet d’haver esdevingut, per decisió del rei Pere el Cerimoniós, panteó reial de la dinastia.

El monestir, construït amb el favor comtal i reial, forma un bell conjunt arquitectònic, declarat monument historicoartístic el 1921. L’església, part fonamental i destacada d’aquest conjunt, fou elevada al rang de basílica pel papa Joan XXIII. Ha estat objecte de restauracions i readequacions, com ara l’empedrat de tots els camins de la finca, principalment aquells que encerclen la muralla del segle XIV.

El conjunt monumental del monestir de Poblet es disposa en tres closos successius parcialment encerclats per un mur emmerletat. El primer, just en entrar, és el de construcció més recent, i les seves edificacions daten de mitjan segle XVI. En el segon recinte, al qual s’accedeix per la Porta Daurada, hom troba, al voltant d’una gran plaça irregular, l’Hostaleria, l’Hospital de Pobres, la capella de Santa Caterina i la Bosseria. El tercer clos és fortificat i tanca el Palau Reial i l’abadia pròpiament dita amb l’església, el claustre i les altres dependències.

Al primer recinte d’edificacions es desenvolupava, en l’època de major esplendor del cenobi, la vida industrial i agrícola necessàries per a la bona marxa del monestir. Hom hi entra per l’anomenada porta de Prades —obra de l’abat Ferran de Lerín (1531-45)—, darrere la qual hi ha la Porteria Vella. Les edificacions d’aquest espai eren magatzems, habitatges dels jornalers i d’altres treballadors vinculats al monestir i a les seves possessions, i també tallers, abeuradors, pous, etc., construïts per l’esmentat abat i per un dels seus successors, l’abat Joan de Guimerà (1564-83).

També dins aquest sector, a la dreta de la Porta Daurada, hi ha la capella de Sant Jordi, que féu bastir el rei Alfons el Magnànim des de Nàpols, sota la triple advocació de la Mare de Déu del Roser, de sant Miquel i de sant Jordi. Construïda el 1452, en temps de l’abat Bartomeu Conill (1437-58), constitueix un bell exemple d’arquitectura gòtica, d’una sola nau amb absis pentagonal, i és coberta de volta estrellada de fines ogives. A la façana es destaca l’acurada ornamentació escultòrica de la portada, on hom aprecia sengles escuts reials d’Aragó i de Nàpols, i també el de l’abat constructor.

La Porta Daurada, en forma de cancell, dóna accés al segon clos monàstic. És fortificada amb espitlleres i matacans sota els quals es veuen els escuts de la corona catalanoaragonesa, de Sicília i de Castella. Fou bastida en temps dels abats Miguel Delgado (1458-78) i Juan Payo Coello (1480-98). El 1564, amb motiu d’una estada que Felip II de Castella féu al monestir, les plaques de bronze d’aquesta entrada es recobriren de fulls d’or, d’on prové el nom pel qual és coneguda actualment. A migdia d’aquest clos, bé que extramurs, s’alça el palau de l’abat.A la plaça Major, al bell mig del segon recinte monàstic, es destaca la capella de Santa Caterina. Obra romànica tardana, consagrada el 1250, era l’església del nou hospital de pobres i pelegrins, bastit el 1207 amb les deixes de Bernat de Granyena. Les restes d’aquest hospital es poden veure a mà esquerra de la dita capella. També cal fer esment del que foren les antigues dependències administratives o Bosseria del monestir, que hi són contigües. A la part posterior de la capella de Santa Caterina i gairebé davant la Porta Reial, s’alça l’esvelta la creu de l’abat Joan de Guimerà (1564-83), obra de bella factura gòtica.

Després de travessar la plaça Major s’arriba al recinte fortificat que tanca el nucli principal del monestir. Tot aquest conjunt prengué la forma definitiva amb el mur que l’envolta, fet construir pel rei Pere el Cerimoniós arran de la visita que hi féu el 1366, davant el perill d’un atac de les tropes de Pere el Cruel de Castella. L’obra fou bastida sota la supervisió de fra Guillem de Guimerà, comanador hospitaler de l’Espluga de Francolí.

El perímetre de la muralla és de 608 m, l’alçària d’11 m i el gruix de 2 m. És protegida per merlets quadrats amb espitlleres, per un camí de ronda —solament trencat al sector de la nova sagristia (segle XVIII) i al de les anomenades Cases Noves — i per torres de planta quadrada o poligonal que s’alcen uns 10 m per sobre del mur. La seva construcció fou molt llarga, ja que fins ben entrat el segle XV no quedà enllestida. El conjunt és format per un total de 13 torres, dues de les quals flanquegen la Porta Reial i constitueixen un dels més bells exemplars medievals d’arquitectura militar catalana; de planta hexagonal i irregular, són fetes a l’exterior de pedra tallada. Els matacans i les espitlleres que les coronen contribueixen a la seva equilibrada proporció. Si des de la Porta Reial s’inicia el recorregut del mur en direcció N es troben, successivament, la torre del Prior, la de l’Oli, la dels Banys, una d’innominada, la de les Cases Noves —actualment amagada dins aquesta construcció del segle XVIII—, la de les Armes, la de Sant Esteve, la dels Boigs o de la Infermeria, la de les Hòsties o del Cardenal, una de mig enderrocada, també innominada, i la de la Sabateria. Aquesta darrera i l’esmentada torre del Prior emmarquen el pany del mur occidental que dóna a la plaça Major.

Cal dir que a la planta baixa de la torre de Sant Esteve hi ha la capella romànica de Sant Esteve, construïda a la fi del segle XII amb una deixa de l’exabat i bisbe d’Osca Esteve (I) (1160-65). D’una sola nau de reduïdes dimensions i volta de canó lleugerament apuntada, és feta de carreus força regulars i ben distribuïts. Com a únic punt de llum té una finestra de doble esqueixada al pany de llevant. Hom creu que era l’església de l’antiga infermeria, a la qual era adossada. La part superior d’aquesta torre de Sant Esteve i la contigua de les Armes, després d’una acurada restauració, contenen l’arxiu que hi donà Josep Tarradellas.

L’església fou bastida en temps del rei Alfons I (1162-96), que amb la seva decidida ajuda contribuí a la consolidació del cenobi. És de planta basilical amb tres naus, creuer en forma de creu llatina i l’absis mirant a orient, com era habitual. La nau central, de 28 m d’alçària, és coberta amb volta lleugerament apuntada, de regust encara romànic, reforçada per set arcs torals que arrenquen de les semicolumnes adossades als pilars cruciformes que separen les naus. Les laterals tenen 18 m d’alçària i són cobertes amb voltes de creueria gòtica. La nau de l’Epístola, amb set capelles col·laterals entre els contraforts, fou refeta en temps de l’abat Ponç de Copons (1316-48), el qual també inicià la construcció del finíssim i característic cimbori vuitavat de Poblet. També a aquest abat cal atribuir la construcció de l’atri o galilea que dóna accés a l’església i que separa la porta barroca oberta pel duc de Cardona al segle XVII, al mur exterior, de la veritable porta que dóna entrada a l’església.

L’absis és ornat amb una elegant girola amb cinc capelles radials que l’allunyen substancialment de l’austeritat cistercenca. Als extrems del creuer hi ha sengles petites absidioles. L’església és il·luminada per finestres obertes als murs laterals de la nau central, a l’absis, i per la rosassa del pany de ponent.

En el presbiteri, emmascarant la girola, s’alça el refinat retaule renaixentista d’alabastre obrat, en 1527-29, per l’escultor Damià Forment per encàrrec de l’abat Pere Queixal (1526-31). Cal destacar la imatge de la Verge —sota l’advocació de la qual és posat el monestirp i les imatges del Crist gloriós i del Crist crucificat que hi ha a la part superior.

Tots dos costats del creuer són travessats per sengles arcs molt rebaixats, que fan de suport del panteó reial de la dinastia catalanoaragonesa, segons desig exprés de Pere el Cerimoniós. Les tombes, com una gran part de les dependències monàstiques, foren restaurades a partir del 1940 per l’escultor Frederic Marès. A la banda del nord hi ha les tombes de Jaume I, de Pere el Cerimoniós, de les seves tres mullers, Maria de Navarra, Elionor de Portugal i Elionor de Sicília, i de Ferran d’Antequera. A les de l’altre costat, Alfons el Cast, Joan I l’Amador de la Gentilesa, les seves dues mullers Marta d’Armanyac i Violant de Bar, i els pares de Ferran el Catòlic; cal no oblidar les tombes d’Alfons el Magnànim i de Martí l’Humà, que junt amb altres membres de la dinastia reposen també a Poblet.

Al costat nord de l’església hi ha el claustre major del monestir, trencant així el costum dels claustres cistercencs, que normalment s’erigien a migdia, com és el cas del de Santes Creus a l’Alt Camp. L’ala més antiga, de l’inici del segle XII, és la col·lateral al mur de l’església; és de factura romànica, si bé la coberta ja és ogival. Té les arcades agrupades de dues en dues descansant sobre columnetes, sota uns grans arcs de descàrrega apuntats. Les tres galeries restants, ja netament gòtiques, no són més que una evolució tipològica de la primera ala. A la galeria del nord, davant el refetor, a la part de dins del claustre, hi ha el tradicional lavabo dels cistercencs, erigit, com la primitiva ala, en estil romànic.

A la part oriental del claustre major, al costat de l’escala que puja al dormitori dels monjos, es troba la sala capitular. S'hi entra per una porta romànica amb arcs i columnes en gradació, flanquejada per dues finestres geminades per a permetre l’assistència dels novicis a les assemblees des de fora. És un espai quadrangular dividit en nou trams de creueria, sostinguts entre els murs i quatre columnes centrals vuitavades, esveltes i amb capitells excel·lents. A terra hi ha esculpides les lloses sepulcrals d’una gran part dels abats perpetus del monestir.

Des de la galeria septentrional del claustre hom accedeix al refetor, a la cuina i al calefactor. El refetor, bastit al segle XII, és de planta rectangular i cobert per una volta de canó apuntat amb arcs torals de secció quadrada. És un espai sobri i ben il·luminat per les finestres que s’obren als seus murs. El calefactor, a tocar el refetor, és un reduït espai d’estructura romànica, construït a la mateixa època que el primer, on els monjos d’altre temps s’escalfaven durant els crus dies de l’hivern.

A través del locutori dels monjos, a l’angle NE del claustre major, es passa a la biblioteca; de reminiscències romàniques, és clarament d’estil ogival. L’accés a la consulta dels volums que la formen és força restringit. L’espai, erigit al segle XIII per tal d’instal·lar-hi l’escriptori, fou transformat en biblioteca en temps de l’abat Pere Virgili (1688-92), que hi emplaçà els llibres donats per Pere Antoni d’Aragó. La biblioteca del monestir aviat esdevingué important. A l’origen era formada per obres litúrgiques, bíbliques, patrístiques i consuetes que es devien a còpies que els primers monjos s’havien endut de l’abadia de Fontfreda. Més tard, cap als segles XIV i XV, període en què diversos monjos pobletans eren a diferents universitats europees estudiant o bé ensenyant, hi havia obres de dret, de filosofia i de teologia escolàstica, i també clàssics llatins. La donació d’obres que el 1380 féu el rei Pere III constituïa, tal com constava a l’entrada de la biblioteca, la Libraria illustrissimi Petri regis Aragonum tertii. Contenia valuosos llibres d’història, que havien de ser el complement documental als panteons reials per tal drenaltir les gestes de la dinastia comtal. Al segle XVII, en temps del segon abadiat d’Antoni Rossell (1677-80), el virrei de Nàpols Pere Antoni deAragó, de la nissaga dels Cardona, també féu donació de la seva important i abundant biblioteca. Constava d’uns 4 000 volums, (avui només en resten escassos volums que es troben dispersos per biblioteques del país). Cal destacar, entre les obres que servava la biblioteca monàstica, la còpia que el 1343 encarregà l’abat Ponç de Copons de la Crònica de Jaume I. És la més antiga que es conserva (avui a la Biblioteca Universitària), redactada en català.

El dormitori dels monjos és bastit damunt la biblioteca i la sala capitular. És un ampli espai rectangular de 87 m de llargària per 10 d’amplària, i s’hi puja per l’escala que hi ha a la galeria oriental del claustre, al costat de la sala capitular. L’edificació fou erigida arran de la clàusula testamentària de 200 morabatins que el 1243 deixà Berenguer de Puigverd. En aquesta construcció del segle XIII, a diferència de les contemporànies del pis inferior, s’adoptà la coberta típicament catalana de l’embigat de fusta de dos vessants sobre dinou arcs de diafragma. Així hom evitava el pes i alhora alleugeria les empentes laterals. Els arcs de diafragma reposen sobre mènsules de regust arabitzant; la secció dels arcs és rectangular amb un petit bordó a cada aresta.

A l’angle NW del claustre s’obre la porta romànica, del segle XIV, bastida per l’abat Ponç de Copons, que dóna accés al claustre major des de l’atri d’entrada o sala de l’abat Copons. Aquest atri és un reduït espai, de carreus ben tallats i volta de creueria ogival. Des d’aquí hom accedeix al celler, que és cobert amb voltes de creueria que reposen sobre pilars vuitavats. Sembla que aquesta estança anteriorment fou refetor de conversos, ja que consten documentalment les deixes que per a la seva construcció feren Arnau de Timor el 1225 i Guillem de Guàrdia el 1234. Per sobre de la sala de l’abat Copons i del celler hi ha l’anomenat dormitori dels monjos jubilats, si bé no és clara que aquesta fos la seva utilització. Igual que el dormitori gran, és cobert amb teulada amb doble vessant sostinguda per arcs de diafragma.

Al començament del segle XV, en temps del rei Martí, sobre les construccions de l’abat Copons de l’ala de ponent del claustre i de la galilea de l’església, hom inicià la construcció del Palau Reial. L’obra, del més bell gòtic flamíger, restà inacabada i no s’utilitzà mai com a habitatge reial.

Quan el rei anava a Poblet s’allotjava a les Cambres Reials, que eren situades darrere la sala capitular, sota la torre de Sant Esteve i de la Infermeria. Al seu costat, el claustre romànic de Sant Esteve, de la mateixa època que la capella del mateix nom, evoca la senzillesa i l’austeritat de les primeres construccions monàstiques.

El palau del rei Martí i la sala de l’abat Mengucho són dos espais ocupats avui pel Museu del Reial Monestir de Poblet, fundat el 1978; actualment es visita junt amb la resta del monestir. Inclou peces arqueològiques, artístiques, d’orfebreria i de ceràmica.

Les granges de la Pena, de Castellfollit i del Tillar

A la banda meridional del municipi, als vessants septentrionals de les Muntanyes de Prades, situada a 882 m d’altitud al bosc de Poblet, es troba l’antiga granja cistercenca de la Pena, al capdamunt de la vall d’aquest nom. Poblet ja l’havia organitzada a la fi del segle XII, i apareix documentada el 1201 en un privilegi d’Innocenci III. Arran dels conflictes amb les poblacions veïnes per raó del bosc del monestir, aquesta granja sofrí diversos assaltaments, sobretot per gent de Montblanc. Al darrer quart del segle XIII fou incendiada per montblanquins. El 1322 Jaume II, davant les pretensions del batlle de les Muntanyes de Prades, assignà al veguer de Montblanc la jurisdicció sobre aquesta granja, però el 1392 el monestir aconseguí els drets judicials sobre el lloc per compra al rei Joan I. La capella de la granja era dedicada a santa Magdalena. Actualment és una casa forestal (Xalet de la Pena).

També al S del municipi, a l’esquerra del torrent de Castellfollit, afluent per la dreta del barranc del Tillar, es troba dins el bosc de Poblet l’antiga granja de Castellfollit, organitzada pels monjos a la segona meitat del segle XII; hi produïen principalment fusta i carbó. El 1366 fou mort per homes de Prades el granger, fra Guillem Tost, la pedra tombal del qual, amb la seva imatge en relleu, es troba al claustre del monestir, amb una inscripció al mur que explica l’esdeveniment. El 1392 Poblet comprà la jurisdicció del lloc al monarca Joan I. Actualment, en el lloc on hi havia hagut l’antiga granja, s’ha bastit un nou edifici, propietat de Poblet, que serveix temporalment d’esbarjo per als monjos. A l’altra banda de la barrancada, en un cim, sobre la roca, hi ha les restes d’una torre de vigilància del segle XI.

En aquest mateix sector del terme, però més a ponent, es troba l’antiga granja del Tillar, constituïda a la darreria del segle XII.

Les granges Mitjana, de Milmanda i de Riudabella

Al costat de l’actual carretera que va de Poblet a Prades, a uns 800 m del monestir, hi ha l’antiga Granja Mitjana, organitzada a mitjan segle XII, damunt el lloc ocupat en època romana per una vil·la rústica; segons la tradició, fou la primera residència dels monjos mentre iniciaven les construccions del monestir. Era bàsicament agrícola. El 1392 el monestir en comprà la jurisdicció a Joan I. Durant l’abadiat de Pere Virgili, a la fi del segle XVII, s’hi construí un pou de gel, que encara existeix, enderrocat.

Uns 2,5 km al N del monestir de Poblet s’alça l’antiga granja de Milmanda . Esmentat el lloc com a castell de Milmanda el 1148, el monestir l’adquirí el 1163 i hi constituí una granja principalment agrícola i ramadera.

A la banda sud-occidental del terme, a ponent del monestir de Poblet i a l’esquerra del barranc del Tillar, al bell mig d’una extensa plana conreada, es troba l’antiga granja de Riudabella, que els monjos organitzaren a la segona meitat del segle XII, probablement damunt una antiga vil·la romana, com ho testimonien les troballes de ceràmica sigil.lada, campaniana i comuna, realitzades al seu entorn. Una de les primeres granges del monestir, fou constituïda dins el territori donat a Poblet per Ramon Berenguer IV. Com d’altres granges de Poblet també sofrí assaltaments per part dels pobles veïns (a la fi del segle XIII, per veïns de l’Espluga; a mitjan segle XIV per servents de Berenguer de Jorba, que pretenia drets sobre Vallclara). El 1392 el monestir comprà a Joan I els drets judicials sobre el lloc. A la segona meitat del segle XV l’abat Delgado hi féu diverses construccions i hi bastí també la capella, que encara es conserva, a la clau de volta de la qual figuren les seves armes. Al llarg dels segles XVI-XVIII els abats pobletans feren diverses millores en aquesta granja, la més activa del cenobi, dedicada bàsicament al conreu de cereals, vinya i safrà i a la cria de bestiar. Després de la desamortització l’heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que en reféu els edificis amb un cert aire medievalitzant; posteriorment ha esdevingut lloc d’allotjament per al turisme rural i ha centrat un nucli de població (11 h el 2005).

Els despoblats de Torrelles i del Codoç

A la banda nord-occidental del terme de Vimbodí hi ha el despoblat de Torrelles. Al segle XIII hi consta documentalment l’existència d’un castell de Torrelles a redós del qual es degué formar un petit nucli de població. Situat al límit del terme de Vimbodí, Poblet maldà per adquirir-ne el domini, de manera que el 1260 l’abat Arnau de Preixens comprà els drets que hi tenia Ramon de Corbella, cavaller de l’Espluga de Francolí. El 1410 el monestir n'obtenia la total jurisdicció, civil i criminal, per compra al rei Martí. Al segle XVIII encara era poblat. Avui només és el nom d’una partida del terme de Vimbodí.

Uns 4 km al N de la vila es troba l’antic poblat del Codoç, al bell mig de la vall d’aquest nom; fou motiu d’enfrontaments entre Poblet i els habitants del lloc quan el rei Alfons concedí Vimbodí al dit monestir. Les baralles s’iniciaren el 1178 i duraren fins el 1187, any que es reconegué la seva pertinença a Poblet. El 1246 l’abat Berenguer de Castellots cedí el lloc a deu famílies de Vimbodí perquè s’hi establissin i el fortifiquessin. Probablement en aquests temps es construí l’església, avui enderrocada. Resten el pilar i el capitell superior de l’antiga creu de terme, d’estil gòtic.

El santuari de la mare de déu dels torrents

El santuari de la Mare de Déu dels Torrents és 1 km al SE de la vila, a l’esquerra de la carretera que va a Poblet. Una inscripció del 1714 que figura a l’actual façana diu que en aquell lloc es trobà el 1484 la imatge de la Verge dins un canyar i que l’abat Juan Payo Coello va manar construir allí mateix una capella —que degué ser la primitiva d’estil gòtic, de la qual només resten els dos escuts de l’abat de la llinda de la porta del costat esquerre— i que el Rvd. Magí Alandó, farmacèutic del dit cenobi, va erigir l’actual temple amb el permís de l’abat Josep Escuder el 1714. La imatge és de pedra policromada, d’estil gòtic, i porta l’infant Jesús al braç dret i un colom a la mà esquerra. Malmesa el 1936, va ser restaurada. Celebra la seva festa el 8 de setembre i en fa una d’extraordinària cada 5 anys. Té uns goigs que daten del 1716.

La història

Excavacions realitzades el 2008 al jaciment conegut com a Molí del Salt posaren al descobert testimonis de la presència humana d’uns 13 000 anys d’antiguitat, concretament una punta de llança d’os i un gravat sobre pedra. En temps històrics, el 1079 ja és documentat el “pelat de Vinbudir”, i del 29 de novembre, probablement de 1151, data la carta de poblament de Vimbodí concedida per Ramon Berenguer IV a favor dels nous pobladors del lloc. El 1172 Alfons I el donà al veí monestir de Poblet, que el senyorejà fins a l’exclaustració. Aquesta concessió als cistercencs provocà molt aviat tensions amb els senyors de l’Espluga de Francolí pel fet que habitants d’aquesta població havien conreat part de les terres de la vall del Codoç, situada dins el terme de Vimbodí.

La possessió de Vimbodí fou confirmada a Poblet per Jaume I el 1272 juntament amb les granges situades al seu terme: Riudabella, Castellfollit, la Pena i el Tillar. El 1376 Pere III el Cerimoniós recuperà per a la corona la jurisdicció sobre el lloc, però el 1410 el monestir la comprà perpètuament al rei Martí. Les relacions entre els vassalls i els seus senyors, els monjos, sovint foren ben tibants, sobretot per raó del bosc de Poblet, on els habitants de Vimbodí volien fer llenya sense llicència del monestir, i que tingueren els seus moments més culminants als segles XVII, XVIII i XIX. El 1627 s’inicià un llarg procés que acabà amb la concòrdia del 1629. El 1770 Carles III privà Poblet de nomenar cap religiós per a procurador jurisdiccional, governador o batlle general i per a afers d’administració de justícia; així mateix donava permís perquè les lletres PO (Poblet) i la creu, signes de propietat del monestir, poguessin ser esborrades de les portes de les cases.

Dos anys després el monestir aconseguia del Consell Suprem de Castella l’anul·lació d’una bona part de l’anterior edicte reial.

En la guerra del Francès Vimbodí fou un centre de fustigament dels francesos a la comarca: l’exèrcit napoleònic hi passà durant el conflicte vint-i-set vegades, en disset de les quals el saquejà i en matà diverses persones.

Les mesures del Trienni Liberal provocaren l’abandonament de Poblet per part dels monjos, que traslladaren a Vimbodí molts ornaments i llibres de la biblioteca del monestir. L’abandó de Poblet motivà l’assalt del cenobi, en el qual, entre gent d’altres pobles, també participà la població de Vimbodí: s’espolià i es cremà tot el fustam de l’església i les reixes de ferro de les capelles foren robades.

Amb la revolució del juliol de 1835 es repetiren aquestes intervencions quan fou destruït el monestir de Poblet.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...