i Visconti | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Visconti

genealogia geneal
Llinatge gibel·lí italià, originari de la Llombardia, els membres del qual apareixen des del segle X amb la qualitat de varvassors majors i feudataris dels arquebisbes milanesos, dels quals tingueren per dret hereditari el càrrec de vescomtes (visconti), d’on prengueren el nom.

Els Visconti establerts a Milà tenen com a genearca conegut Uberto Visconti (mort abans del 1248), del qual descendeixen les línies principals del llinatge. Amb el seu fill, Ottone (I) Visconti (mort el 1295), començà la influència política del llinatge; fou arquebisbe de Milà i senyor de Milà (1277-78 i 1282-95). Un altre fill, Gaspare Visconti, fou avi dels germans Gaspare Visconti (tronc de la línia dels senyors de Fontaneto i Cassano Magnoso, extingida el 1693, de la branca dels comtes de Fagnano, extingida el 1514, i de la branca dels comtes de Brebbia, extingida el 1750) i Lodrisio Visconti (mort el 1364), els dos fills del qual iniciaren dues branques: Ambrogio Visconti, la branca dels senyors de Besnate, extingida el 1715, i Estorolo Visconti, la branca del senyors de Crenna, extingida el 1722. Un altre fill d’Uberto, Obizzo Visconti, cònsol de justícia de Milà, fou avi dels germans Matteo (I) Visconti i Uberto Visconti (mort el 1315), podestà de Vercelli i Como, el qual tingué tres fills: Ottorino Visconti (mort el 1336) originà la branca dels comtes de Sesto Calende, extingida el 1656, i la subbranca dels senyors de San Massimo i Invorio i barons d’Ornavasso; Giannantonio Visconti formà la branca napolitana dels Visconti de Bari, extingits el 1694, i Vercellino Visconti fou tronc de la branca dels marquesos de San Vito i della Motta, extingits el 1740, dos rebesnets del qual formaren també dues branques: Teobaldo Visconti (mort el 1494) formà la branca dels comtes de Gallarate i marquesos de Cislago, que aconseguí la dignitat marquesal del Sacre Imperi i la grandesa d’Espanya (1679) i s’extingí el 1716, la successió de la qual passà als Castelbarco, i Antonio Visconti formà la branca dels comtes de Lonate Pozzolo, que per enllaç adquiriren el marquesat de Vimodrone, el 1813 foren creats ducs de Visconti di Modrone i el 1937 ducs de Grazzano-Visconti (Luchino Visconti di Modrone pertangué a aquesta branca). L’esmentat Matteo (I) fou pare de Galeazzo (I) Visconti, de Giovanni (I) Visconti, de Luchino (I) Visconti i de Stefano Visconti (mort el 1327), senyor d’Arona des del 1325, el qual fou pare de Barnabò (I) Visconti (un fill il·legítim del qual originà la branca dels senyors de Brigano, comtes de Saliceto, extingida el 1716, i la branca dels marquesos de Borgoratto i San Giorgio), de Matteo II Visconti (mort el 1355), senyor de Milà, i de Galeazzo (II) Visconti. Aquest fou pare del duc Joan Galeàs I de Milà (? 1351 — Melegnano 1402), el qual fou casat amb Isabel de França, filla del rei Joan II, que li aportà en dot el comtat de Vertus (1361), feu una política d’expansió territorial i obtingué de l’emperador (1395) la dignitat ducal i, el 1397, el títol de duc de Llombardia. El succeí el seu fill el duc Joan Maria I de Milà (1389 — Milà 1412), que regnà sota la regència de la mare Caterina Visconti (morta el 1404), filla de Barnabò (I), i que no pogué posar fi a les lluites intestines entre güelfs i gibel·lins; fou assassinat per una conjura de nobles. Fou germà consanguini de Valentina Visconti de Milà i germà carnal del duc Felip Maria I de Milà, el qual fou pare de Blanca Maria Visconti.

Col·laboració: 
AFE
Llegir més...