Fill dels ducs de Modrone, des de petit participà en ambients artístics i culturals (el seu avi i el seu oncle foren directors artístics de la Scala de Milà). Un fet definitiu en la seva carrera fou la relació amb Jean Renoir (1936), amb qui treballà com a ajudant de direcció. Anà als EUA, i en tornar-ne es comprometé políticament amb el grup d’intel·lectuals en lluita contra el feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial participà en el moviment de resistència. El seu estil es caracteritza per una sensibilitat punyent, una obsessió plàstica per l’escenografia i un gust pels ambients grandiosos, barrocs, “decadents”, com sovint, i amb encert, ha estat qualificat. Visconti, a més, s’endinsa en l’ànima dels personatges, n'analitza la psicologia i es fa solidari del seus problemes i de les seves lluites i contradiccions. Presenta igualment el món dels marginats socials, els emigrants i els qui pateixen, i els ambients sumptuosos, aristocràtics i refinats. Ofereix també la imatge de l’home amb totes les seves passions, de les quals a vegades és presoner: l’amor, l’odi, la solitud, el perdó, la venjança. De la seva extensa filmografia cal destacar alguns títols de la primera època neorealista: La terra trema (1948, premiada al festival de Venècia), Bellissima (1951), Senso (1955), Le notti bianche (1957) i Rocco e i suoi fratelli (1960, les dues darreres premiades a Venècia). D’un altre estil són ja Il Gattopardo (1965, premiat a Canes) i Vaghe stelle dell’Orsa (1965, premiat a Venècia). Els seus darrers films són considerats entre els millors de la cinematografia mundial: La caduta degli dei (1969), Morte a Venezia (1971), Ludwig (1973), Ritratto di famiglia in un interno (1974) i L’innocente (1976).