Viver i Serrateix

El poble de Viver, al municipi de Viver i Serrateix

© Fototeca.cat

Municipi del Berguedà, al sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb el Bages (Navars i un petit sector de Cardona).

Situació i presentació

La riera de Navel forma el límit occidental (i el separa del terme de Montmajor) i la riera de Merola, el límit oriental (frontera amb Puig-reig); els límits septentrionals són amb els termes també berguedans de Montclar i Casserres.

El terme és centrat per l’altiplà de Serrateix, que davalla cap als plans de Navel a l’W, els de Sant Joan de Montdarn al N i els de Viver a laE. A la divisòria d’aigües entre el Cardener i el Llobregat, una sèrie de petites carenes, entre els 500 m i els 800 m d’altitud (el Montbordó és la cota màxima, amb 786 m), accidenten el territori, drenat per altres rieres, com les d’Hortons i de Sant Cugat, o de l’Albereda, dita antigament de Tordell, afluents al Cardener, o les de la Codina i del Mujal, afluents del Llobregat.

Els principals nuclis de població del municipi són els pobles de Serrateix, que n'és el cap, i Viver i la caseria de Sant Joan de Montdarn. El principal eix de comunicació és la carretera local que des de Navars va a Viver i a Serrateix. Hi ha també una pista que porta de Viver a Sant Joan de Montdarn i que continua cap a Montmajor; una altra de Serrateix a Castelladral, que continua ja asfaltada cap a Súria; una pista de Serrateix a Cardona, i un camí rural que uneix Viver i Puig-reig.

A finals del segle XX s’han trobat al municipi alguns poblaments neolítics i assentaments de l’edat dels metalls, que enllacen amb les troballes iberoromanes. Al segle X ja consta l’existència de molins al llarg de la riera, alguns dels quals passaren a dependre del monestir de Serrateix, vers l’any 1000, i d’altres foren refets en època gòtica. Sota Guifre I sembla que es tornaren a repoblar i fortificar aquestes terres, que amb Castelladral eren cap al 900 l’extrem meridional del pagus de Berga. Durant l’alta edat mitjana el terme era travessat per diversos camins de costa: el que venint de Sant Joan de Montdarn, cruïlla de camins, passava per Serrateix i es dirigia a Castelladral (convertit després en camí ral), i el que seguia la carena de Sant Feliu, Albesa i Cerdans, amb un punt fortificat important: el Castellot. Un altre camí important era el que seguia la riera de Navel fins a Cardona.

La població i l’economia

El primer cens de població, del 1370, donava 17 focs a Serrateix, 20 a Viver i 9 a Sant Joan de Montdarn (en total, 46 famílies). El 1553, però, ja havien disminuït (13 focs a Serrateix, 18 a Viver i 4 a Montdarn, o sigui, 35 famílies) i, com la resta de la comarca, al segle XVIII la població augmentà una mica (188 h el 1718 i 223 el 1787) fins a assolir un màxim de 833 h el 1857. Tingué després un fort descens (479 h el 1900) en restar fora de l’eix industrial berguedà, i entre el 1900 i el 1975 es mantingué entre els 500 i els 700 h (669 h el 1930, 622 h el 1950, 538 h el 1970); a partir dels vuitanta, però, la població davallà considerablement (235 h el 1981, 209 h el 1991 i 189 h el 2001). Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà entorn els 193 h (2005).

El conreu de secà a l’altiplà, basat en els cereals (sègol, civada i espelta) i al segle XVIII ampliat amb la vinya, que prengué una gran importància (com ho demostra la pervivència de moltes tines i premses de vi); el bosc de pins i d’alzines a la carena, i la indústria dels molins a les rieres formaren un conjunt d’explotació del medi força complet i combinat. Pel que fa a la ramaderia, el bestiar oví era el més destacat i consta que donà lloc a una florent indústria de la llana (al principi del segle XIX encara hi havia 16 telers). El terme té una economia eminentment rural: unes dues terceres parts del territori són ocupades per boscos de pins (pinassa i pi rojalet) i també d’alzines i rouredes; la resta és ocupada pels conreus de secà (ordi, blat, civada, farratge), que es troben a les clarianes de les masies i als sectors més plans. La cria de bestiar és una activitat econòmica cabdal, sobretot la del porcí i la del boví.

El poble de Serrateix

El poble de Serrateix (729 m i 98 h el 2005) és de població disseminada. El centre històric més important és l’antic monestir de Serrateix, que el presideix al sector occidental del terme, a la capçalera de la riera d’Hortons. La que fou segona església del monestir, actualment parròquia, s’aixeca integrada en un conjunt d’edificis de pedra. És d’origen romànic, de grans proporcions (correspon al temple consagrat el 1126), d’una sola nau amb transsepte i planta de creu llatina (dins l’estil de la catedral de Vic). Tenia tres absis; se'n conserva el central, amb arcuacions cegues i bandes llombardes, però els laterals foren substituïts per unes grans capelles rectangulars, a l’estil del gòtic tardà, a la fi del segle XVI i al principi del XVII; llavors se sobrealçà la teulada de l’església i s’afegiren unes finestres dalt de l’absis central i es féu desaparèixer el cimbori. L’interior s’enguixà i es decorà amb elements neoclàssics i amb pintures a l’absis al principi del segle XIX. El 1807 s’inaugurà la reforma; en fou l’artífex el mestre d’obres de Berga Pere Puig. La torre campanar fortificada que corona la façana, la porta de la qual fou refeta el 1764, és obra del segle XIV. El claustre actual, substitut d’un d’anterior, és a cavall del Barroc, estil al qual corresponen els escuts heràldics, i del Neoclàssic i fou bastit al segle XVIII (s’acabà el 1793). S'hi conserva la fornícula gòtica de la tomba de l’abat Berenguer de Torigues (principi del segle XV); el sarcòfag, amb un relleu funerari, és al Museu Diocesà de Solsona. Fou declarat Bé d’Interès Cultural l’any 1982.

A la darreria del segle XVIII i l’inici del XIX es reformaren també les dependències monacals. És digna d’esment la sepultura capitular, sota el braç de migdia del transsepte; la tomba data del 1689, però sembla que hom aprofità una sepultura col·lectiva més antiga.

Aquest monestir, que esdevingué abadia benedictina (Santa Maria de Serrateix), és esmentat per primera vegada el 941. L’any 977 hi hagué una important donació comtal: Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, donà al monestir les terres de la parròquia de Serrateix. El primer abat de dret —abans ja ho devia ésser de fet— fou Froilà. Després d’aquesta data el monestir va rebre importants propietats que van arrodonir i ampliar l’alou inicial, fins i tot reberen alous a Cerdanya. El 1077 s’inicià una nova església, acabada l’any 1126 i consagrada per sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. Al segle XIV, tant el claustre com el campanar estaven en mal estat. Tot i aquest decaïment del monestir, a mitjan segle XIV va ser construïda la torre campanar sobre el darrer tram de la nau. Al segle XVIII es va construir el nou claustre. Tanmateix, la situació del monestir no era pas gaire bona. La comunitat hi perdurà fins a l’exclaustració de l’any 1835. Sofrí greus danys durant la guerra civil de 1936-39 (l’església fou cremada i quedaren destruïdes dues terceres parts de les dependències monacals). Al començament dels anys cinquanta es van dur a terme alguns treballs de restauració.

Des de l’any 1977, amb motiu del mil·lenari, es creà el Patronat d’Amics de Serrateix, que ha dut a terme una sèrie d’obres de consolidació i restauració.

L’antiga església parroquial de Sant Pere de Serrateix fou consagrada l’any 977 i va ser seu de la primera comunitat benedictina de Serrateix. Ampliada al segle XI i adaptada en temps moderns com a masia, és un edifici que encara conserva part dels murs preromànics d’una església de tres naus i la porta.

El poble celebra la festa major el segon diumenge de maig; el primer diumenge del mateix mes, la festa del Perdó; el primer diumenge d’octubre, les festes del Mil·lenari, que commemoren l’aniversari de la fundació del monestir, i el segon diumenge de febrer, la festa dels Sants Màrtirs. El Dilluns de Pasqua es fa la romeria a l’ermita dels Sants Just i Pastor, i l’ouada de caramelles. A Ser rateix es conserva encara un ball de cascavells amb unes peculiaritats pròpies del lloc i que actualment se sol ballar el Diumenge i el Dilluns de Pasqua, aprofitant la passada de les caramelles.

Altres indrets del terme

Viver

El poble de Viver (70 h el 2005) és constituït per masies disseminades al sector nord-oriental del terme, a la vall de la riera de Merola i, per tant, dins el vessant del Llobregat. És nucli històric d’antic per raó de la seva bona situació geogràfica: poblaments prehistòrics i protohistòrics, fortificació carolíngia, castell i municipi independent fins a mitjan segle XIX, en què es fusionà amb Serrateix. Al segle XII ja hi ha documentades unes quinze masies, una bona part de les quals encara subsisteixen.

El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Miquel de Viver, que fou consagrada pel bisbe d’Urgell Arnau de Preixens l’any 1187, si bé es tenen notícies d’una altra d’anterior, esmentada el 1052. L’edifici actual, però, és obra del segle XVII i substituí la romànica; té la nau principal d’estil renaixentista i les laterals són d’un gòtic tardà; l’alt campanar és del 1798.

A l’W de l’església s’alça un tossal format per una extensa codinera, formant cinglera, coronat al S per una roca grandiosa que té una singular forma arrodonida, anomenada el Castellot. El conjunt és en un paratge de gran bellesa i constitueix una talaia i defensa naturals, com ho prova el fet que s’utilitzà durant el domini franc i, després, amb els barons de Viver. Els francs hi instal·laren unes torres de fusta, que integraren en la línia de fortificació del Llobregat l’any 798; encara resten fileres de forats a la roca, on devien encaixar les bigues per a les dites torres, segons la hipòtesi formulada pels doctors Manuel Riu i Alberto del Castillo, que estudiaren aquesta estació arqueològica el 1961. Al peu del Castellot hi ha diverses tombes antropomorfes excavades a la roca i restes d’una església, rupestre, tot datable al segle X.

La primera menció del castell de Viver és de l’època que el comte Oliba Cabreta (968-88) va haver de reprimir-hi una insurrecció. Els primers Viver documentats són del 1187 i regentaren la baronia de Viver fins al segle XIV, que passà als Rajadell, els quals, a mitjan segle XVII, la vengueren a Joan Antoni Martín, senyor de Balsareny; després hi vingueren diverses famílies. La casa castell era situada a l’extrem nord del serrat; fou convertida més tard en masia, anomenada Vilanova (avui en ruïnes). L’any 1917 la dita masia es bastí de nou al peu del tossal, en un estil modernista. Al SE de Viver hi ha l’antiga església de Sant Miquel de Trulls, sufragània de la parròquia de Sant Miquel de Viver i que consta des del 1184; és un petit edifici d’origen romànic, però molt modificat per reformes i afegitons posteriors. El lloc de Trulls ja és esmentat el 997. Viver celebra la festa major per la Santíssima Trinitat, amb motiu de la qual també es fa el ball de cascavells.

Navel i Sant Martí de Balaguer

L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Navel (o d’Anavel, tal com diuen els documents) és a l’extrem occidental del terme, prop de la riera de Navel, que fa de límit (neix a l’altiplà de Capolat sota la serra dels Tossals i desguassa al Cardener per l’esquerra dins el terme de Cardona, prop de la Coromina). És esmentada des del 1312, però la construcció és romànica, del segle XII; té una sola nau i absis cobert amb un quart d’esfera, i el conjunt és coronat per un campanar d’espadanya. El terme de Navel ja consta en documents del segle X. Prop seu hi ha la masia de Navel, un casal gran amb amples galeries, que fou conreria de la comunitat de preveres de Cardona. Entre els antiquíssims molins, es conserven el Molinet, el molí de Can Cervera, el de Vilajussana i el de Cal Fèlix.

A ponent, prop ja de la riera de Navel i del molí de Querol (Montmajor), hi ha l’antiga quadra de Sant Martí de Balaguer (dita també de Sant Martí de Montdarn), centrada per l’església de Sant Martí, enlairada a 730 m. Depenia de la de Sant Joan de Montdarn i és esmentada des del 1131; és un petit edifici romànic d’una nau. Prop seu, a l’E, hi ha les ruïnes de la casa castell de la dita quadra, a l’indret anomenat Balaguer Vell. Hi ha restes d’una pedra que ha estat considerada un menhir.

Sant Joan de Montdarn

L’antiga quadra de Sant Joan de Montdarn (25 h el 2005) es troba al sector nord-occidental del terme, a la capçalera de la riera de Merola, i és centrada per l’antiga església de Sant Joan, bastida damunt una roca al costat de la masia de Cor-de-roure, antic hostal dels camins que de la muntanya anaven a Serrateix i a Cardona. De l’església romànica resta l’absis i el presbiteri de la primeria del segle XI, amb vestigis del segle X. A la paret nord del presbiteri es conserva la porta romànica. Als segles XV o XVI fou modificada la part sud-oriental; al segle XVIII s’amplià i es deixà tal com és ara; es transformà la volta i s’hi feren el creuer, el cimbori i el campanar. Correspon a una de les primeres comunitats de clergues de la comarca. El lloc és esmentat ja el 899 dins les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’abadessa Emma, filla del comte Guifre el Pelós i germana del comte Miró, dins la política de repoblació del sector duta a terme per la família comtal, féu consagrar l’església pel bisbe d’Urgell Radulf, germà seu, l’any 922. Quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses passà a ser comunitat canonical (1017), sembla que s’hi traslladaren els monjos de Sant Joan de Montdarn, que esdevingué simple parròquia rural. A la roca on s’assenta l’edifici hi ha excavades diverses sepultures antropomorfes, probablement de la primera època comunitària (segles IX-X).

A l’W, prop de l’església, en una paret de roca, hi ha excavada una capelleta dedicada a Sant Joan. El roc de Sant Joan és una gran pedra on es va fer un petit oratori que conté la imatge del sant; des de l’alta edat mitjana fou objecte de veneració, com també el roc de Sant Narcís, al mateix terme municipal. La festa major se celebra per Sant Joan, el diumenge següent al 24 de juny.

Les masies i les capelles

Vora el camí que porta a Montmajor, es troba la masia de les Cots. Data documentalment del segle XIV. Durant el segle XVIII s’hi feren grans reformes, entre les quals cal esmentar la construcció d’una gran eixida amb arcades que confereix una fisonomia peculiar a la casa. A la fi del segle XVII es bastí la capella del Roser, que encara conserva el retaule barroc fet de guix i pintat.

Abans d’arribar a Viver es troba Coromines, una important casa pairal que ha sabut modernitzar l’explotació agropecuària i ha transformat el règim de propietat tradicional en una societat cooperativa. Hi ha una capella dedicada a sant Andreu, probablement dels segles XIV i XV i transformada el 1767 i el 1942. Entre Coromines i Viver hi ha, vora la carretera, la capella de Sant Narcís, construïda l’any 1711 pel rector Puig. Finalment, a l’W de Viver, dalt de la Serra, hi ha la masia de Sant Feliu, a la vora de la qual cal situar una església desapareguda que apareix esmentada ja l’any 1012 en documents de Serrateix; aquesta casa exercí funcions de casa del comú.

La masia de Sant Just és documentada des del segle XIV com una propietat del monestir de Serrateix. És un gran casal d’estructura clàssica del segle XVII, ampliat al segle XVIII amb la construcció d’una nova façana que té una gran galeria d’arcs. Té capella pròpia dedicada a Sant Just i Sant Pastor, que data del segle XVII i que fou ampliada el 1809 amb la construcció d una sagristia.

La masia Vilajussana és documentada des del segle XVI. L’actual edifici és una construcció del segle XVII, d’estructura clàssica i que té la façana a migdia, amb arcs escarsers. La capella familiar, dedicada al Sagrat Cor de Jesús, és del segle XVIII. Prop de la masia hi ha el molí fariner de Vilajussana, bastit al segle XVIII, que conserva part del rec, la bassa i la maquinària.

Les notícies de la masia de les Cots de Sant Joan es remunten al segle XIV. Bastida al segle XVII aprofitant velles estructures medievals i ampliada al XVIII, té dos cossos ben diferenciats, l’un de planta rectangular i l’altre d’estructura clàssica. La capella familiar, dedicada a la Mare de Déu del Roser, és del segle XVIII.

La masia Ubesa, documentada l’any 1010, conserva importants restes romàniques del segle XIII a la planta baixa: uns amplis arcs apuntats i els murs fets de carreus força regulars, sobre els quals fou bastida, al segle XVII, la nova masia.

La masia Santamaria és una important construcció ben documentada, almenys des del segle XIV, gràcies al propi arxiu biblioteca. Can Torres i Cal Bernat són antigues masies clàssiques, no gaire transformades. Hom té proves de l’existència, a Can Severs, d’una torre defensiva, anomenada guàrdia del Caxilane, al segle X, per a guardar el camí cap a Cardona. A Cal Mestre Creus nasqué Miquel Palau, missio.