Es formà amb els jesuïtes, i s’introduí en ambients mundans i llibertins, els quals li inculcaren un cert esnobisme social. Estudià dret sense entusiasme, i es donà a conèixer amb versos satírics, que li valgueren, durant els primers anys de la Regència (1715-18), diversos confinaments i un breu empresonament a la Bastilla.
Una tragèdia neoclàssica, Oedipe (1719), plena d’al·lusions polítiques i anticlericals, el feu popular entre la noblesa, i fou protegit pel regent i pel rei (dues pensions el 1722). Insistí en la seva crítica subversiva en el poema èpic La Henriade (edició clandestina, 1723). Fou invitat al casament de Lluís XV i freqüentà la cort, però la disputa amb el cavaller de Rohan (1726) el portà un altre cop a la Bastilla i a l’exili, a Londres, fins el 1729. Aquest període anglès el transformà en un burgès conscient i combatiu, més sensible a la història i a la cultura estrangeres —descobriment de Newton, imitacions de Shakespeare, com el Brutus (1730)—.
De tornada a França, publicà la Histoire de Charles XII (1731), la qual, retirada per la policia i reimpresa clandestinament, assolí un gran èxit a tot Europa. Més escàndol produïren les Lettres philosophiques (1734), cremades pel botxí. Instal·lat al castell de Cirey, escriví versos i teatre, vulgaritzà la física newtoniana (1738) i polemitzà amb tothom. Conegut internacionalment (es cartejava amb Frederic de Prússia), guanyà molts diners amb les finances i feu gestions diplomàtiques properes a l’espionatge. Fou nomenat historiògraf de França (1745) i publicà el poema cortesà La bataille de Fontenoy (1745). L’any següent ingressà a l’Académie i fou nomenat gentilhome ordinari. Tanmateix, el 1748 fou acomiadat de Versalles.
Afectat per la mort de la seva amant, Mme de Châtelet, acceptà l’oferiment del rei de Prússia d’ésser el seu conseller literari (1750-53). Després de rompre amb el rei, fugí a Berlín —d’aquesta època és Le siècle de Louis XIV (1751)—. S’instal·là prop de Ginebra, però topà amb el puritanisme dels calvinistes —escàndols per les seves obres teatrals i pel seu poema buf La Pucelle (1775), sobre Joana d’Arc—, polemitzà amb Rousseau i fou acusat d’ésser l’inspirador de l’Enciclopèdia. Aquesta època de crisi es reflecteix en el poema Le désastre de Lisbonne (1756). Sentint-se amenaçat, comprà la propietat de Ferney (1758), a França, però prop de Suïssa. Comença aleshores l’etapa final de la seva vida —que compartí amb la seva neboda i nova amant Mme Denis—, en què lluità contra els catòlics i els protestants, contra Rousseau i contra els ateus, i intervingué en nombrosos casos judicials. El resum de la seva filosofia, molt pràctica i acomodatícia, es troba en el Dictionnaire philosophique (1764): deisme, religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica, racionalisme i lluita contra els criteris d’autoritat i la intolerància; posicions relativament moderades i sovint ambigües, sobretot en la seva versió política i social (odi a l’absolutisme i simpaties per un règim liberal a l’anglesa, sense excloure la temptació del dèspota il·lustrat). Després d’una llarga absència, fou acollit apoteòsicament a París, però no trigà gaire a morir.
Una gran part de la seva extensíssima obra té un interès purament històric (poesia, teatre, libels), però en sobresurten els Romans et contes —gairebé tots de la vellesa: Zadig (1747), Micromégas (1752), Candide (1759), L’Ingénu (1767), plens de gràcia i de picardia, amb una amagada tristesa— i un formidable epistolari, que revelen una extraordinària personalitat i un gran talent d’escriptor, més que no pas una filosofia. Als Països Catalans, les primeres traduccions en català conegudes de Voltaire són les que feren diversos membres de l’anomenat grup de Tuïr: vers el 1770 S. Sibiuda traduí Zaïre, que fou objecte d’una nova versió vers els anys 1780-82 per A.de Banyuls i de Forcada. Segurament foren també traduïdes el Tancrède i La princesse de Navarre (amb el títol de Constantina). Al llarg del s. XIX aparegueren relativament poques traduccions al castellà; F. Altés i Gurena traduí La mort de Cèsar i l’estrenà, amb escàndol, el 1823; tanmateix, el Romanticisme liberal (A.de Covert-Spring, 1836), encara que el defensà ideològicament, considerà depassats els seus motlles estètics, neoclàssics. Ja al s. XX tornà a ésser traduït al català per A. Maseras (L’indiscret, 1918), C. Soldevila (Càndid, 1927), C.A. Jordana i E. Valor (L’ingenu, 1927 i 1974) i D.Guansé (Diccionari filosòfic, 1930).