Estudià a les universitats de Munic, Würzburg, París i Florència i fou professor a Istanbul, Mèxic, Berlín, Coïmbra i Urbana. Especialitzat des de la seva jovenesa en els estudis sards, el seu interès s’estengué, tanmateix, per tota la Romània i es manifestà en diversos treballs d’una gran rigor científica. Col·laborador de l’atles lingüístic d’Itàlia dirigit per K.Jaberg i J.Jud, en féu les enquestes de Sardenya. Entre les seves publicacions del tema sard cal recordar Das ländliche Leben Sardiniens im Spiegel der Sprache (1921), Studien über den sardischen Wortschatz (1930), Historische Lautlehre des Sardischen (1941), La lingua sarda (1951), Historische Wortbildungslehre des Sardischen (1952) i sobretot el Dizionario etimologico sardo (1957-62), i també els articles dedicats a les influències mútues entre el català i el sard. No poden ésser oblidats, d’altra banda, els seus treballs sobre el judeocastellà (Beiträge zur Kenntnis des Judenspanischen in Konstantinopel, 1914; Caracteres generales del judeo-español de Oriente, 1930), sobre el castellà d’Amèrica (Amerikanisches Spanisch und Vulgärlatein, 1920; Lingua e dialetti dell’America Spagnuola, 1949) sobre problemes etimològics (Die Beziehungen zwischen Wort- und Sachforschung, 1915; Betrachtungen über die Methodenfragen der Etymologie) i sobre llenguatges especials, com els argots mexicà, barceloní (aquest aparegut a les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans), castellà i turc, els elements gitanos en els gerghi italians, el calão portuguès i el caló de Bogotà. Abans de la seva mort hom li dedicà una miscel·lània lingüística. Membre de diverses acadèmies, fou corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1947).