Es formà a Viena i Berlín, i inicià la seva obra dins la tradició del renaixement toscà. Adquirí una gran notorietat i li fou encomanada la reestructuració urbanística de Viena (1890) i el tren metropolità suburbà (1894-97). Bé que creà zones verdes a cada barri i que en diversos trams del metropolità aplicà certs principis de la ciutat maquinista, ambdós projectes es mouen dins el convencionalisme acadèmic. El 1894, en prendre possessió de la seva càtedra a la Kunstakademie de Viena, afirmà la necessitat d’una renovació radical de la cultura arquitectònica, segons l’exigència dels temps. La seva doctrina es concreta en Moderne Architektur (1895), que esdevingué un dels texts més influents entre els arquitectes del començament del s. XX. Vingueren després uns quants anys de transició, que restà tipificada en l’estació de la Karlsplatz, amb atenuació del classicisme i renovació del repertori decoratiu. A mesura que s’anà radicalitzant —pel seu contacte amb els joves components de la Wiener Sezession, grup al qual ell infongué les idees clau, per la qual cosa perdé les comandes oficials— s’anà centrant en l’ús dels nous materials i obtingué l’expressivitat a través dels mateixos principis constructius. La Postsparkassenamt de Viena (1904-06), on integrà el ferro i el vidre amb simplicitat funcional, és el millor exemple de la seva tercera fase.