i Arthur Colley Wellesley | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Arthur Colley Wellesley

Sinònim duc de Wellington
Història    Militar    Política
Sinònim duc de Wellington
Retrat del duc de Wellington, oli sobre tela de Thomas Lawrence (1815)

història militar hist mil, ciències polítiques polít i història hist
Militar i polític britànic, fill del primer comte de Mornington.
Dublín, 1769 — Walmer Castle, Kent, 14 de setembre de 1852

És més conegut com a duc de Wellington, títol que rebé el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d’Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l’exèrcit (1787), i aviat ascendí a tinent coronel (1793). Governador britànic a l’Índia (1793-1805), reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d’Irlanda (1807-08). Passà a Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Sintra (1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena d’ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras.

Com a comandant en cap de les tropes aliades a la península Ibèrica el 1812 inicià l’ofensiva i ocupà Ciudad Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d’Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià l’ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa, al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt tibants; políticament afavorí el restabliment de l’absolutisme de Ferran VII. Participà en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l’exèrcit aliat durant l’Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l’exèrcit d’ocupació de França (1815-18).

D’idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27, participà en el Congrés d’Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d’accedir a càrrecs públics. Fou també ministre d’afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant en cap de l’exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).

Col·laboració: 
JGI
Llegir més...