Tot i ésser l’onzè fill de Qingdi, pujà al tron a 15 anys i inicià tot seguit (133 aC) una política exterior agressiva: dominà els nòmades de la frontera septentrional (l’actual Ūighūr Zizhiqu), estengué els seus dominis al S, fins als actuals Vietnam i Corea, i a l’W, fins a Taškent. Reorganitzà el govern imperial establint una xarxa administrativa de supervisió, creà nous imposts per a finançar l’exèrcit i convertí el confucianisme en religió d’estat. El seu regnat coincideix amb la màxima esplendor de la dinastia. A la seva mort s’inicià un període d’inestabilitat, a causa sobretot de les dissensions familiars.