i
El terme ocupa una fossa triangular entre el Montgó (751 m alt.) i el puig de Benitatxell, coberta per 15 o 20 m d’alluvions i oberta a l’ampla i arrecerada badia de Xàbia , entre el cap de Sant Antoni, al NE, i el cap de Sant Martí —que inicia el promontori del cap de la Nau—, al SE, vora el qual hi ha la illeta del Portitxol. Hi desemboca el riu de Xaló o de Gorgos, rectificat recentment per evitar inundacions a la caseria marítima de la Duana ; més a migjorn, al toll anomenat l’Albufereta o la Fontana, ha estat condicionat un port esportiu. Al sector de costa espadat s’obren les coves dels Òrguens, Gran, de l’Or i Tallada. Als Muntanyars i a la Duana hom troba platges tirrenianes fòssils, a més de les de Tangó, de l’Arenal (on hi ha un parador nacional de turisme), de la Barraca, de Falsia i de la Granadella.
Al sector inculte (3 000 ha) hi ha 1 410 ha de pastures, 653 de garriga i 878 de pinedes. Les 3 100 ha de secà són en una bona part desateses, però hi destaquen 1 243 ha de vinya, reconstruïda després de la fil·loxera del 1904 (un terç de vinyets són per a vi, i la resta donen raïm de pansa i de balança). El regadiu (438 ha) s’alimenta d’aigua de motor o portada des de la Rectoria; poc més d’un centenar d’hectàrees són dedicades als tarongers, i la resta a hortalisses. Un cop desarborats els molins de vent, no resta més indústria que la pesca —unes 600 tones (sorell, sardina, lluç, bonítol, etc), a càrrec de 114 mariners en 24 barques (9 de ròssec, 4 d’encerclament i 11 de tremall)—, l’agrària —un celler cooperatiu (1959) amb 13 000 hl de capacitat, que produeix 6 000 hl de mistela i 2 000 hl de vi— i les pedreres de tosca (eolianita anàloga al marès mallorquí), explotades almenys des de l’època romana. Des del 1950 l’estiueig començà a desenvolupar un hàbitat de casetes vora mar fins al primer Muntanyar; ara gairebé tot el litoral n'és cobert, i han aparegut urbanizacions interiors; hi ha 10 hotels, amb 964 places, i 3 càmpings (1987); el parador nacional data del 1965.
La colònia estrangera resident és d’unes 4 000 persones. Als 3 025 habitatges disseminats només hi ha 978 h permanents, car majoritàriament són residències secundàries. Les dades més reculades donen 282 cases el 1310, que el 1646 eren 400. Els 1 600 h del començament del s XVIII s’havien duplicat (3 300) el 1787, i el 1857 eren 5 785 h. Abans d’acabar el s XIX s’atenyé el màxim, amb més de 7 000 h, per a declinar després amb l’emigració africana (5 866 h el 1910); una lleugera represa ha mantingut els efectius entorn del 6 000 h fins el 1960, que començà un fort creixement directament lligat al desenvolupament turístic, que ha canviat radicalment les activitats econòmiques; el 48% de la població activa treballa en el sector de serveis, el 27% en la construcció i el 17% en l’agricultura.
La vila (12 108 h agl [2006], xabiencs ; 50 m alt.) es concentra en un tossal, antigament fortificat, i als seus costers, a uns 2 km de la costa, a l’esquerra del riu de Gorgos.
El lloc es formà a partir d’una alqueria islàmica del terme de Dénia, que aconseguí terme propi el 1397. Formà part del marquesat de Dénia. El 1609 foren embarcats al port 7 537 moriscs com a conseqüència de l’expulsió. Felip IV li concedí el títol de vila el 1612. Fou presa pels austriacistes el 1707 i saquejada per les tropes franceses el 1812. Les restes de pesqueries romanes suggereixen l’antigor de les almadraves.
L’antic monestir de Sant Jeroni de Xàbia esdevingué santuari dels Àngels, i el 1964 s’hi establí novament una comunitat de jerònims. Al nucli de la Duana hom bastí el 1957 una interessant església. Esparses pel terme hi ha les caseries de Fontanella , la Granadella , l’Atzúvia , el Pujol , la Seniola , Tarraula i Vall-de-ros i el santuari del el Pòpul