Eugeni Xammar i Puigventós

(Barcelona, 17 de gener de 1888 — l'Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 5 de desembre de 1973)

Eugeni Xammar i Puigventós

© Fototeca.cat

Periodista.

S’inicià professionalment com a crític musical en revistes catalanistes. Visqué molts anys fora de Catalunya (l’Argentina, Suïssa, Alemanya, França). De jove estigué afiliat a la Unió Catalanista, i fou redactor de La Publicidad i El Poble Català, redactor en cap de la revista Iberia, col·laborador de La Tralla, El SolQuadum de Perpinyà, etc. El 1909 s’instal·là a l’Argentina. Hi formà part de les redaccions d’El Diario i La Argentina, de Buenos Aires. Novament a Europa, entre 1911 i 1912 residí a París i després passà a Londres, on visqué fins el 1917.

Treballà com a corresponsal de guerra per als diaris de Barcelona El Día Gráfico i La Publicidad (1914-18). Conegué Josep Pla i Casadevall, amb el qual col·laborà en treballs periodístics d’opinió. Marxà a Madrid, on fou redactor del diarí El Sol, redactor en cap d’El Fígaro i redactor de política estrangera de La Correspondencia de España. Es traslladà a Suïssa, a Ginebra, on fou membre de la Secció d’nformació del Secretariat de la Societat de Nacions, i com a tal organitzà la Conferència Internacional del Trànsit i del Transport, que es reuní el 1921 a Barcelona.

El 1922 passà a Berlín i fou corresponsal col·laborador de diaris europeus i americans, entre els quals La Veu de Catalunya, Heraldo de Madrid, Diario de la Marina de l’Havana, El Comercio de Lima, El Tiempo de Bogotà, El Universal de Caracas i La Capital de Rosario de Santa Fe. Fou cap del gabinet de premsa de l’ambaixada republicana a París (1936-38) i redactor en cap adjunt a França de l’agència nord-americana Associated Press (1945). A París fou traductor de la UNESCO. Tornà a Amèrica (1950), on, a Nova York, col·laborà amb les Organització de les Nacions Unides.

A Washington, durant gairebé dos anys, treballà per al Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament i per a l’Oficina Sanitaria Panamericana. Retornat a Europa, li donaren el càrrec d’organitzar els serveis de llengua espanyola de l’ Organització Mundial de la Salut a Ginebra (1955) i fou enviat en visita oficial als Estats Units, Méxic i Puerto Rico. Retornà a Catalunya, on visqué entre l’Ametlla i Granollers. La seva obra, essencialment periodística, es distingeix per una gran llibertat de criteri, lluny de tota classificació: redactà milers d’articles com a corresponsal i columnista; conversador brillant i escriptor polifacètic, àgil i plurilingüe, publicà l’opuscle Contra la idea d’imperi (Londres 1916) i La Societé des Nations (1921), i entre les traduccions, la versió castellana del Doctor Faustus de Thomas Mann.

Poc abans de morir dictà les memòries, Seixanta anys d’anar pel món (1974) a Josep Badia i Moret, el qual li públicà pòstumament. També d’aprició pòstuma li foren publicats els reculls d’articles Periodisme (1989, a cura de Badia i Moret), amb articles des dels anys vint fins al franquisme; L’ou de la Serp (1998), que reuneix les cròniques des d’Alemanya els anys 1922-24; Cartes a Josep Pla (2000, en edició de Xavier Pla); Crónicas desde Berlín (1930-1936) (2005), per al diari madrileny Ahora, i la correspondència Cartes d’un polemista (1907-1973) (2019, en edició d’Amadeu Cuito i Xavier Pla).