Editor i comentarista dels clàssics (agrupà els anomenats Quatre llibres) i gran sistematitzador, és la figura principal del neoconfucianisme. Pertany a l’escola del li o racionalista. Després d’estudiar el taoisme i el budisme, fou deixeble de Li Tong, que el n'apartà i l’inicià en la metafísica confuciana dels germans Cheng Hao i Cheng Yi. Així atacà el budisme pel fet de declarar el món buit i il·lusori, desconèixer el li i minar la vida social amb l’individualisme. Admet una realitat suprema, el taiji, present també en totes les coses com a li, “vena”, forma o llei de llur natura. Tot és compost de li i de qi (l’element corpori i material). La natura humana (xing), en principi bona, és el li de l’home, rebut del cel; la ment (xin) comprèn aquest li i els li de totes les coses. L’estat originari i lluminós de la ment és la reverència (jing), a la qual cal tornar investigant les coses i fent sincera la voluntat. Així, hom evita el mal, que prové de l’ofuscament causat pel qi. La virtut per excel·lència és ren, la solidaritat humana o benvolença.
Elevà de nou el confucianisme a gran altura, i n'esdevingué la màxima autoritat, sobretot amb el reconeixement oficial de la seva ortodòxia, no solament a la Xina, sinó també a Corea i al Japó.