Exercí com a jutge, i més tard fou professor de literatura a la Universitat de Montevideo. Conreà també el periodisme, col·laborà en diverses publicacions i participà en la vida política del país. De la seva tasca com a poeta cal remarcar el recull romàntic Notas de un himno (1871), amb clara influència de Bécquer, Leyenda patria (1879), Tabaré (1888), la seva obra cabdal, i Huerto cerrado (1898). Conreà també l’assaig de tipus històric (La epopeya de Artigas, 1910) i les narracions de viatges (Resonancias del camino, 1895).