Deixeble del desconegut Pedro Díaz de Villanueva. L’any 1617 apareix a Llerena, on es casà i el 1629 passà a residir a Sevilla, per raó dels encàrrecs que, des del 1626, rebia d’aquesta ciutat. El 1634 viatjà a Madrid, cridat segons sembla, per Velázquez, per tal de participar en la decoració del Buen Retiro. Tornà a Sevilla i hi realitzà les seves obres més conegudes i apreciades: conjunts del monestir de Guadalupe (1638) i de la cartoixa de Jerez (1638). Després del 1645, amb l’arribada de la segona generació, capitanejada per Murillo, la seva estima decreixé. Els seus quadres de sèrie per a exportació a Amèrica així ho acrediten. L’any 1658 era a Madrid, on s’estigué ja fins a la mort. L’art de Zurbarán parteix del naturalisme arribat d’Itàlia a la península Ibèrica. Utilitzà la llum com a element definidor dels contorns. Pictòricament limitat, la seva “manera” sòbria, ben recolzada en el dibuix, el fa un dels pintors més atractius al gust actual. Hom no creu en una influència de Caravaggio, sinó d’un corrent viu a Sevilla des de la primeria del segle. Cal destacar-ne les figures aïllades tractades a la manera de natures mortes. Les seves composicions són hieràtiques i poc enllaçades, com si cada personatge fos una obra aïllada. Bona mostra d’aquesta incapacitat és La defensa de Cadis (1684), per al Salón de Reinos del Buen Retiro (avui al Museo del Prado). De magistral, però, cal qualificar la seva Natura morta —única signada i datada (1633)— de l’antiga col·lecció Contini-Bonacossi (avui a la Norton Foundation de Los Angeles). La seva darrera etapa madrilenya és influïda per l’art de Murillo, de qui Zurbarán n'era un fluix imitador des d’un punt de vista formal.
©
Pintor extremeny.