Segons l’esquema anatòmic tradicional, el cos és recorregut per dotze conductes principals poc diferenciats (jing, erròniament i comunament traduïts per ‘meridians’) i per nombrosos conductes secundaris o col·laterals (luo) que comuniquen els diferents òrgans entre ells, i per on circula en sentit únic la sang i el pneuma o alè vital (qi), que la impulsa. Una deficient circulació d’aquesta energia vital afecta els òrgans corresponents i comporta el desequilibri entre el Yin i el Yang, produint-se consegüentment malalties. L’aplicació d’agulles sobre algun dels 361 punts d’inserció o cavitats (kongxue) restableix l’equilibri circulatori i porta al guariment. La pràctica de l’acupuntura és constatada des del Neolític en una gran part d’Àsia i d’Amèrica. A la Xina, el descobriment dels metalls a l’època de la dinastia Zhou permeté la fabricació d’agulles finíssimes (zhen) i l’expansió de l’acupuntura, la qual, juntament amb la moxa i els productes medicinals naturals, acabà essent la base de la medicina tradicional. L’obra fonamental sobre acupuntura és el Zhenjiu dacheng (‘Gran tractat d’acupuntura’), escrit per Yang Jizhou el 1657, a l’època Ming, però de fet, des del Huangdi Neijing (‘Cànon de la medicina’), els fragments més antics del qual daten del segle V aC, són innombrables els tractats i els autors que s’han ocupat de l’acupuntura. Modernes investigacions fetes sobretot a la Xina, al Japó, a Rússia, al Canadà, als EUA, a Romania i a França, han intentat d’escatir el veritable fonament dels possibles èxits terapèutics obtinguts practicant l’acupuntura. Hom ha constatat l’existència d’agrupaments particulars de capil·lars sanguinis i de cèl·lules als punts clàssics d’acupuntura, els quals, a més, presenten una permeabilitat elèctrica anormal, i han estat comprovades variacions en la composició de la sang i en el funcionament de glàndules endocrines després de l’aplicació d’agulles, efectes que es poden neutralitzar amb certs fàrmacs com la naloxona o els corticoesteroides. Alguns autors atribueixen a l’alteració (estrès) produïda per la punxada una reacció beneficiosa que restableix possibles distonies vagosimpàtiques.
f
Medicina
Figura anatòmica per a la pràctica de l'acupuntura, procedent de la Xina (primera meitat del segle XIX)
© Fototeca.cat
Pràctica terapèutica de la medicina tradicional xinesa, consistent en la inserció d’agulles fines en determinats punts del cos humà fins a profunditats variables, de manera que no afectin ni ossos ni tendons.