Hom pot trobar els precedents d’aquesta professió a gairebé totes les civilitzacions primitives. A l’antiga Índia, segons les lleis de Manú, els acusats presentaven ells mateixos llur defensa, però existien experts en jurisprudència. A Egipte, en canvi, en un moment donat, els defensors només podien expressar-se per escrit, per tal de no influir sobre els jutges amb llur virtuositat verbal. Entre els hebreus, l’acusat sovint era ajudat i, fins al moment de l’execució de la sentència, hi acudien defensors caritatius.
A Grècia, originàriament també, els ciutadans havien de portar ells mateixos llurs causes, però hom admeté aviat que es fessin ajudar a l’audiència per un o més amics. La complexitat creixent dels plets exigí uns oficis nous: el logògraf, que preparava els texts que els seus clients declamaven després de memòria i, posteriorment, els synégoroi, advocats defensors privats o públics, entre els quals cal destacar Antífon, mestre de Tucídides, Pèricles i Demòstenes.
A la Roma primitiva, els patrons s’encarregaven de defensar els clients de llurs gens; aquesta missió continuà essent considerada com un honor pels patricis i facilitava l’accés als càrrecs públics. Més tard, tot home lliure major de disset anys —les dones hi foren incloses durant bastant de temps— pogué exercir d’advocat (Ciceró i Hortensi es distingiren aleshores). Al final de l’imperi, el nombre d’advocats (advocati, patroni, causidici) augmentà talment, que calgué limitar-lo i regular-ne les activitats i les tarifes. Els advocats originaris de les províncies hispanes, com els del migdia de la Gàl·lia, sobresortiren entre els promocionats per les escoles d’eloqüència.
Amb l’enderrocament de la societat romana i l’esmicolament de les jurisdiccions, hom retornà generalment a la fórmula primitiva més simple de la defensa pròpia. Amb tot, a determinades ciutats italianes o palatines (dins l’imperi carolingi), persistí l’ofici de defensor: anomenats, segons els llocs, clamatores, prolocutores, narratores. Les personalitats feudals, principalment, delegaven llur defensa en procuradors, i les institucions religioses comptaven amb advocats que s’encarregaven de llur protecció (advocat d’església). El mot conservà, fins ben entrada l’edat mitjana, una aplicació restringida als afers eclesiàstics, o bé usat en estil erudit.
A molta part de les terres catalanes, el terme més general era el de jurisperit, que englobava el concepte ampli de procuració, d’arbitratge, de consell i de defensa. Els jurisperits eren nombrosos a les capitals de vegueries i sotsvegueries, així com a la cancelleria reial; no n'havien pas desaparegut els defensors menys preparats, descendents dels antics clamatores i que hom retrobava com a raonadors o personers, aquests darrers de vegades simples procuradors. Amb la creació dels estudis generals i de les universitats, el jurisperit esdevingué necessàriament un diplomat. Progressivament, hom assisteix a la confusió dels termes i conceptes d'advocat, perit o lletrat, i de doctor en lleis o jurisprudència, assimilació que fou confirmada per la legislació. Aquests lletrats, a més de llurs tasques privades, contribuïen sovint a ajudar els sobirans en la creació dels estats moderns.
Als Països Catalans, els advocats rebien el tractament de misser, viu encara a Mallorca, i formaren part, durant tota la baixa edat mitjana, de l’estament dels artistes. Des del final del segle XV (a Barcelona, des del 1498) foren equiparats als ciutadans honrats. Només ha restat un vestigi de la situació medieval a Andorra amb els raonadors. A les èpoques d’un desenvolupament més gran de l’ofici, es feu sentir també la necessitat d’una estructura corporativa i l’exigència d’una ètica professional. A la Roma antiga, els advocats associats eren anomenats togati, perquè August els obligà a revestir la toga blanca. A l’edat mitjana, aviat també, els governants intervingueren en l’organització dels advocats. La primera ordinació del gremi dels jurisperits a Barcelona és del 1328, completada els anys següents i confirmada definitivament el 1399; aleshores tots els juristes eren inscrits en un llibre de matrícula i elegien un prior o rector. Amb poques modificacions, les corporacions així establertes persistiren fins al segle XVIII; durant aquest mateix segle foren creats els moderns col·legis d’advocats (col·legi d’advocats) i les acadèmies de jurisprudència (per exemple, el Col·legi d’Advocats de València data del 1762, i l’Acadèmia de Jurisprudència barcelonina, del 1777), que col·laboren en el perfeccionament de llurs tasques.
Funcions de l’advocat i regulació de l’exercici de l’advocacia
Actualment, bé que la funció d’intervenir davant el jutge i els tribunals és la més coneguda, la funció d’assessorament, en tota la seva extensió, és la tasca primordial de molts advocats. Aquests poden ésser també funcionaris públics i efectuar, en l’exercici del seu càrrec, funcions d’advocat al servei de l’administració. En la seva actuació davant els jutjats i els tribunals, l´advocat és lliure i independent, s’ha d’ajustar al principi de bona fe, gaudirà dels drets inherents a la dignitat de la seva funció i serà emparat pels jutjats i els tribunals en la seva llibertat d´expressió i de defensa. L’advocat està obligat a mantenir el secret professional, i si aquest és violat amb mala fe, correspondrà a l’advocat la concreta sanció disciplinària. Quant a la seva actuació davant els processos judicials, cada advocat ha de defensar els interessos que representa posant en relleu els aspectes més favorables del seu patrocinat: la llei ho disposa així per tal de facilitar al jutge el coneixement de la versió oposada de cada litigant i trobar-se en millor situació per a resoldre de manera justa. Si l’advocat té una actuació contrària a l’ètica professional, pot ésser sancionat pel col·legi respectiu. La relació de l’advocat i el seu client és conceptuada actualment com un arrendament de serveis pel qual l’advocat posa els seus coneixements al servei dels interessos del client, i aquest està obligat a remunerar-lo segons els honoraris i, si aquests són impugnats, poden ésser revisats pels col·legis d’advocats.
A Espanya hom exigeix per exercir la professió el títol de llicenciat en dret, ésser major d’edat, la incorporació a un col·legi d’advocats, i no tenir antecedents penals (un règim similar regeix als estats d’influència francesa, com Bèlgica, Luxemburg, Àustria, Països Baixos, Itàlia i Portugal entre d’altres). Hi ha països (Alemanya, Suïssa i països escandinaus) on cal, a més, un període de pràctiques abans de poder exercir la professió. A la Gran Bretanya i als estats del Commonwealth hi ha dos tipus d’advocat; el barrister, que és l’únic que pot actuar en els processos davant la High Court de Londres, i el solicitor, advocat que tracta directament amb els clients, actua en els tribunals inferiors i després tramet l’afer al barrister perquè aquest el defensi davant el tribunal superior. Als EUA, i en una gran part dels països sud-americans, l’exercici és completament lliure i no cal ingressar en cap col·legi professional. L’organització de la professió d’advocat a l’Estat espanyol està regulada per l'Estatuto General de la Abogacía, per les disposicions que regulen el Consejo General de la Abogacía i les generals que regulen els col·legis d’advocats.