El camp semàntic d’aquest mot cobreix, doncs, no solament la precipitació abundant i violenta (xàfec), sinó encara l’avinguda sobtada i sovint imponent dels corrents d’aigua que se'n deriva (crescuda). El mot, que no és conegut o no és dominant a tota l’àrea lingüística catalana, és suplert per d’altres com: aiguada, a Mallorca; rubinada, a la Segarra i l’Urgell; barrancada i riuada, al País Valencià; diluvi, a Menorca.
Els aiguats són una manifestació normal del règim pluviomètric mediterrani. A la façana mediterrània de la península Ibèrica i a les Illes Balears els aiguats van associats a les pluges equinoccials de tardor, bé que no manquen casos de temporals de primavera i àdhuc, localment, d’algunes pluges convectives d’estiu intenses.
La situació atmosfèrica dels dies 26 a 29 d’octubre de 1937, estudiada pels meteoròlegs E. Fontserè i Galceran, pot considerar-se típica. Una depressió travessà la península des de les costes portugueses en 48 hores fins a ocupar una posició estacionària a la mar balear. L’aire càlid subtropical marítim que provenia del sud, fou acorralat per l’avenç de la depressió entre el front fred de l’aire polar marítim i la capçalera pirinenca, i obligat a ascendir. Precipitacions intenses engrossiren els cursos alts de la Noguera Ribagorçana, de la Noguera Pallaresa i de la Garona. Un cop estacionada la depressió damunt la Mediterrània, plogué fortament a la regió litoral, amb vent de l’est (llevantada).
Durant els aiguats de tardor la intensitat de la pluja és molt alta: 313 m/m2 (és a dir, 313 l/m2 caigueren a Molig (Conflent) en 90 minuts el 20 de març de 1868; 166 mm a Sabadell i 223 mm a Terrassa, el 25 de setembre de 1962. La impossibilitat per a les artèries fluvials de vehicular les masses d’aigua caigudes origina inundacions catastròfiques. A Torelló, el Ges, rierol d’una vintena de quilòmetres de curs, destruí tota la part baixa de la vila la nit del 17 al 18 d’octubre de 1940.
D’altres autors han estudiat els aiguats tardorals, tals com els meteoròlegs J&M. Jansà a Mallorca i Antoni Tomàs al Principat, com l’hidròleg M. Pardé al Pirineu oriental i al Rosselló, o com el geògraf Salvador Llobet a la Catalunya oriental.
Els arxius municipals i, per als segles XIX i XX, el record dels homes, donen nom específic a un cert nombre d’aiguats, preservat el record pel seu caràcter extraordinari o, més aviat, per haver-se escaigut en una diada de nom avinent. A Girona és esmentat l'aiguat de Santa Teresa del 16 d’octubre de 1763. El llibre d’actes de l’ajuntament de Tarragona esmenta l’aiguat de Sant Cristòfor de l’11 de juliol de 1792, en què es desbordà el Francolí, fet que es repetí amb l'aiguat de Sant Francesc el 10 d’octubre de 1829. L'aiguat de Sant Bartomeu el 24 d’agost de 1842 consta a la Conca d’Òdena, a la Conca de Barberà, al Montsant i al Camp. L'aiguat de Sant Mateu la nit del 20 al 21 de setembre de 1850 és esmentat a Tarragona. L'aiguat de Santa Tecla, el 23 de setembre de 1874, sembla que afectà tota la regió litoral, almenys entre l’Ebre i l’Empordà. L'aiguat de Sant Lluc (no és clar si el nom és popular o culte), el 18 d’octubre de 1930, desbordà el Francolí a Tarragona. Els aiguats de l’any quaranta, entre el 16 i el 20 d’octubre de 1940, afectaren la Catalunya Vella, compresos el Vallespir i el Rosselló.
Dels tres aiguats del Vallès, esdevinguts els dies 25 de setembre, 4 i 7 de novembre de 1962, el primer ocasionà un miler de morts, especialment entre els habitants de les barraques i els blocs de pisos que l’especulació de solars i la imprevisió havien edificat al llit d’inundació de rius i rieres. Afectà el Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el baix Besòs i el Maresme. Aquest dia tota la depressió prelitoral del Foix a la Tordera rebé més de 100 mm de pluja i, al centre de l’àrea circumscrita per aquesta isohieta, entre Montserrat, Sant Llorenç del Munt i Collserola, la terra rebé més de 200 litres d’aigua per metre quadrat. A. Tomàs i Quevedo calculà l’aigua caiguda a l’àrea delimitada per la isohieta de 150 mm en 2.700 milions de metres cúbics o tones d’aigua; i atribuí la magnitud de la llevantada a la coincidència d’un front fred procedent de ponent amb una massa ascendent d’aire calent del sud-est aspirada a una velocitat de 90 km/h, amb ratxes de 108 i de 126 km/h durant prop de tres hores. S. Llobet estimà que el Besòs degué assolir a Sant Adrià un mòdul momentani de 5.000 m3/s (l’Ebre té un mòdul mitjà de 625 m3/s; el Rin, de 2.200 m3/s; el Danubi de 6.500 m3/s).