Després d’haver estat expulsats de Brandenburg el 178 pels gots i els eslaus, els alamans s’establiren a la regió del Main i a la dreta del Rin. Toparen successives vegades amb els romans fins que, en fracassar llur temptativa d’establir-se a Alsàcia, foren vençuts a Argentoratum (Estrasburg) per Julià (357) i per Valentinià (453). Finalment, Clodoveu, rei dels francs, els derrotà (496) i es possessionà de llurs territoris. A partir d’aquesta data, els alamans passaren pràcticament a dependre dels francs. Aquest fet fou palès amb Carlemany i, més tard, amb Lluís el Germànic, el qual, després del tractat de Verdun (843), reafirmà la submissió dels alamans. Continuaren llur expansió, fundaren colònies pròpies a banda i banda del Rin, a les regions anomenades després Suàbia, Suïssa i Alsàcia, i constituïren el nucli de l’imperi que manllevà llur nom: Alamània. Llur penetració, sovint en forma d’oligarquies, arribà a les regions nòrdiques d’Itàlia. Molts topònims acabats en heim i molts atuells funeraris recorden llur pas i llur establiment del s III al X.
f
m
Història