albanès

m

Lingüística i sociolingüística

Llengua indoeuropea parlada per uns quatre milions d’individus a Albània principalment, a Kosovo (on és llengua oficial) principalment, a Sèrbia i Montenegro, al N de Macedònia i en algunes regions de la Itàlia meridional italoalbanès , especialment a Calàbria, Basilicata i Sicília, i en algunes regions de Grècia.

L’albanès consta de dos dialectes molt acostats, dividits pel riu Shkumbin: al N el geg (conreat literàriament), i al S el tosk (base de l’albanès oficial d’ençà del 1945), separats pel parlar de transició de la zona d’Elbasan. El desconeixement de l’albanès antic (el primer text, en dialecte tosk , és del s. XV) i la influència grega, turca, eslava i llatina fan que sigui difícil d’establir-ne el grau de relació amb les altres llengües de la mateixa família. Des del 1908 l’albanès se serveix de l’alfabet llatí.