OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

alquímia

substantiu femeníf

Sumari de l’article

Símbols dels alquimistes
©
alquímia alq
Doctrina i estudi experimental dels fenòmens químics a les èpoques antiga i medieval.

Els seus principals objectes, el percaçament dels quals s’anomenà la gran obra, foren de preparar la pedra filosofal, suposada capaç de transmutar els metalls baixos en plata i or, i l' elixir de llarga vida, panacea universal capaç de restaurar la joventut i de perllongar la vida indefinidament. Estesa al llarg de 2 000 anys, l’alquímia fou d’una extraordinària complexitat conceptual. Hi coexistiren sempre un aspecte experimental, d’estudi directe de la natura, un aspecte filosòfic, que intentava de donar base racional a les seves pràctiques i esperances, i un aspecte esotèric i místic, que fou sovint dominant. Molt més que una teoria científica, l’alquímia fou una vasta construcció especulativa que assajà d’elaborar una visió sintètica de l’univers i de l’home. Des dels seus orígens s’hi manifestaren ininterrompudament dues tendències extremes: la dels adeptes, els fills d’Hermes, interessats sobretot per la mística, i la dels tècnics, dels manxadors, que bufaven incansables els atanors i, indiferents a les subtilitats filosòfiques, assajaven empíricament de trobar la pedra per enriquir-se, o investigaven els secrets de la natura gairebé amb l’estat d’esperit dels científics actuals. La doctrina alquímica fou una complicada barreja de filosofia grega clàssica, de neoplatonisme, de màgia egípcia, d’astrologia babilònica, de gnosticisme, de teologia cristiana i, més tard, de teosofia. Fonamentalment es basava en la concepció aristotèlica de la unitat de la matèria, que distingeix substrat i forma, i considera com a accidents totes les propietats visibles. La coexistència pertot dels quatre elements d’Empèdocles i la possibilitat admesa per Aristòtil de llur transformació implicaven per als alquimistes la certitud de poder transmutar les substàncies, traient-ne o afegint-hi quelcom, i feien, per tant, raonables llurs intents de fer or. La doctrina alquímica aplicava a l’univers inanimat conceptes biològics, metafísics i morals, i admetia que les diferents formes, variables i transitòries, evolucionen i tenen ànima. Els alquimistes creien que l’or era pur; la plata, noble; el ferro i el plom, baixos, i pensaven que els metalls fan una creixença que els condueix a la perfecció de l’or.

L’alquimista , representació pictòrica que féu el pintor flamenc David Teniers, el Jove (1610-1690), d’un alquimista i del seu laboratori
© Corel Professional Photos
Llur postulat fonamental era l’existència de la pedra, que actuant com a catalitzador guaria els metalls malalts i que, en virtut del principi d’unitat, era també, en forma líquida, el remei per excel·lència, l’elixir de la vida. Els adeptes establien, d’altra banda, un paral·lelisme entre el procés de perfeccionament dels metalls i el d’ascensió espiritual de l’home, i molts d’ells consideraven que només avançant-se en el segon podia acomplir-se el primer. Una característica important de l’alquímia fou l’abús d’un complicat simbolisme, variable segons les èpoques, les escoles i àdhuc els autors. Per por dels poderosos, pel desig de transmetre llur saber sobretot per via d’iniciació, i també com a mitjà d’expressar ocultes correspondències, els texts alquímics són farcits de signes gràfics, que simbolitzen operacions i substàncies, i són escrits en un llenguatge enigmàtic, ple d’al·lusions, al·legories i metàfores, talment obscur, que sovint és impossible de decidir si els escrits d’un adepte exposen fets observats o si tradueixen només en termes alquímics doctrines purament metafísiques. Malgrat el gran nombre de xarlatans i de místics, el treball dels alquimistes fou considerable i llurs nombroses i importants descobertes feren néixer noves tècniques artesanals, o milloraren les existents, i formaren la indispensable base empírica sobre la qual la química moderna havia d’ésser edificada.

Orígens de l'alquímia

Des del punt de vista històric, és impossible de precisar si l’alquímia prengué naixença a Síria, a la Xina o a Egipte. Les primeres referències de l’alquímia xinesa daten dels s. IV i III aC, i consisteixen en especulacions sobre les generacions i transmutacions cícliques dels cinc elements (fusta, foc, terra, metall i aigua). Posteriorment, l’alquímia xinesa prengué com a base teòrica la filosofia taoista i se centrà en la recerca del remei capaç de donar la immortalitat. El primer autor important fou Wei Boyang, del s. II dC, però la figura central és el famós autor taoista Ge Hong (254-334). L’objectiu fonamental de l’alquímia experimental, ultra l’elixir d’immortalitat, fou a la Xina la transmutació del cinabri en or.

L'alquímia a occident

Al món occidental, els primers texts alquímics provenen dels grecs d’Alexandria. Segons la llegenda, el déu Thot, identificat amb Hermes Trismegist, ensenyà als homes els principis de l’alquímia, d’on el nom de filosofia hermètica i també una possible etimologia, ja que chem significa terra negra, nom antic d’Egipte. Els coneixements acumulats pels artesans sobre els aliatges i la coloració dels metalls foren compilats en un tractat per Bolos de Mendes al començament del s II aC. Per a Bolos els canvis de colors corresponien a transmutacions, i el seu tractat, que donà a les tècniques antigues una doctrina basada en la filosofia grega, és considerat l’inici de l’alquímia occidental. El segon text important conservat de l’alquímia grega és el tractat de Zòsim de Panòpolis, escrit pels volts de l’any 300. En part original, en part compilació de texts anteriors perduts, Zòsim hi demostra coneixences directes de les operacions químiques, però l’experiència hi resta ofegada per la mística. La tradició xinesa i grega fou continuada pels àrabs. Els més grans alquimistes islàmics foren Ǧābir ibn Ḥayyān (s VIII), conegut a l’Occident per Geber, que introduí la dualitat mercuri-sofre, i el persa al-Rāzī (s IX), molt més interessat per la química pràctica que no pas per l’esoterisme. A través de contactes amb els àrabs hispànics i de les croades, l’alquímia islàmica arribà a Europa cap al s XII, i bé que el papa Joan XXII, renovant una condemna de Dioclecià, publicà el 1317 una butlla contra els alquimistes, els adeptes i llurs escrits s’estengueren per tot l’Occident. Els catalans exerciren un paper important en aquesta difusió, i els texts d’Arnau de Vilanova i els falsament atribuïts a Ramon Llull feren autoritat durant segles. Els reis Pere III, Joan I i Martí l’Humà mantingueren, d’altra banda, relacions estretes amb alquimistes, esperant de trobar-hi solució a llurs problemes econòmics. Entre els alquimistes cristians de més gran notorietat destaquen, al sXIII, Roger Bacon i Michael Scot; al s XIV, Nicolas Flamel, Petrus Bonus i Bernardo da Treviso; al s XV, George Ripley, i al s XVI el misteriós Basili Valentí i, sobretot, Paracels. Per a Paracels, l’objectiu principal de l’alquímia era la preparació de medicaments, i amb ell començà la iatroquímica, il·lustrada per Andreas Libau (Libavius) i Jan Baptist van Helmont, que, si encara no és la química, ja no és tampoc l’alquímia tradicional. Al començament del sXVII obtingueren un gran renom com a alquimistes Alexander Seton, dit el Cosmopolita , i Michael Sendivogius, protegit de l’emperador Rodolf II, el sobirà alquimista, dit l’Hermes alemany. Uns quants anys més tard, la relació de les transmutacions que presencià el metge holandès Helvetius féu sensació i impressionà fortament Spinoza. Això no obstant, cap al final d’aquell mateix segle, una química nova començà a desenvolupar-se, i la publicació del cèlebre llibre de Boyle The Sceptical Chymist (1661) marcà la fi de l’alquímia considerada com a ciència. Aventurers o estafadors, com els pretesos comtes de Cagliostro o de Saint-Germain, s’anomenaren encara alquimistes, però l’alquímia perdé ràpidament prestigi i abandonà tota pretensió científica fins a restar convertida, a mitjan s XIX, en una simple branca de l’ocultisme. Paradoxalment, la física moderna ha acabat per donar la raó, en part, als alquimistes. Així, ha esdevingut possible de provocar certes transmutacions, i un metall més preat que l’or, el plutoni, és obtingut per transmutació, a tones. Aquest resultat, tanmateix, no deu res als conceptes i a les tècniques dels alquimistes.

Col·laboració: 
HBC

Llegir més...