Les amazones no admetien homes entre elles sinó un dia l’any per tal d’assegurar la perpetuïtat de la raça. Es cremaven el pit dret per tesar millor l’arc. Habitaven l’Àsia Menor sota el comandament de la reina Hipòlita. Segons el mite, les amazones lluitaren amb diversos herois com Hèracles, Aquil·les, Teseu. Hom ha considerat que aquest mite podia tenir origen en algun poble asiànic en règim de matriarcat guerrer o bé constituir una reminiscència de societats matriarcals egees prehel·lèniques.
Les amazones han estat sovint objecte de representació artística, la qual tingué un gran esclat en l’art grec. Al segle V aC, un concurs celebrat a Efes per premiar la millor figura d’una amazona ferida, enfrontà escultors com Policlet, Fídies i Cresiles (còpies de les obres realitzades es conserven avui al museu del Capitoli de Roma, al del Vaticà i a Berlín). Això no obstant, les possibilitats plàstiques que el tema ofereix feren que fossin més abundants les representacions conjuntes de l’epopeia de les amazones (amazonomàquia); en aquest sentit és cèlebre l’amazona de Fídies, esculpida en una sèrie de mètopes del Partenó d’Atenes (segle V aC) on encara el tema és tractat amb mesura formal. Al segle següent, el caràcter més expressiu propi de l’època trobà un mitjà d’expressió ideal en el tema de les amazones, l’amazonomàquia, aplicat a frisos (Mausoleu d’Halicarnàs, d’Escopes, 350 aC, avui al British Museum de Londres) i frontons (temple d’Asclepi a Epidaure, actualment al Museu Nacional d’Atenes), jugant amb la plasticitat i el dinamisme que hom podia donar a la composició a fi d’adequar-la a les exigències del marc. Pel mateix motiu el tema fou molt prodigat en l’art hel·lenista i, en conseqüència, en l’art romà. A l’edat moderna, el tema seduí l’esperit barroc de Rubens (Combat de les amazones, Munic), que hi trobà un bon pretext per a estructurar una composició on els volums robusts i l’arabesc ampul·lós tinguessin una expressió idònia.