OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

anglicanisme

substantiu masculím
Cristianisme

Sumari de l’article

anglicanisme L’arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, pregant a la catedral de St. Patrick (Armagh, 2005)

cristianisme crist
Doctrina dels cristians que viuen en comunió amb la seu de Canterbury.

Orígens, estructura i desenvolupament

Tenen un sistema ideològic diferent tant del de l’Església de Roma com del de les Esglésies protestants. El terme d’Església anglicana designava primitivament l’Església d’Anglaterra, però actualment enclou les Esglésies de diversos països del Commonwealth britànic i àdhuc d’altres països com, per exemple, l'Església episcopaliana  dels EUA. A mitjan primera dècada del segle XXI, l’anglicanisme tenia uns 27.000 ministres i uns 2,6 milions de fidels repartits entre les illes Britàniques, els EUA, el Pakistan, l’Índia, Myanmar, Sri Lanka, el Canadà, l’Amèrica Central, Austràlia, l’Àfrica del Sud, l’Àfrica occidental, el Japó i Nova Zelanda especialment, i és present en 164 països. Només a Anglaterra és unida a la corona.

Com a Església estructurada, prové del temps en què Enric VIII d’Anglaterra declarà l’Església d’Anglaterra independent de la Santa Seu i se'n proclamà cap (vers el 1533) sense tocar a penes la doctrina; per contra, Thomas Cranmer, durant el regnat d'Eduard VI d’Anglaterra, emprengué una reforma radical i imposà una nova litúrgia amb el Book of Common Prayer, l'Ordinal i els 42 articles (1552) que revelen una marcada influència del luteranisme. Durant el regnat d’Isabel I foren aprovats els 39 articles (1563), també d’un cert regust luterà, però més influïts pel calvinisme, tot i que això no plaïa a la reina.

Bé que Enric VIII es proclamà cap de l’Església, títol que Isabel I modificà pel de governadora suprema en aquest regne, de totes les causes eclesiàstiques i civils, el sobirà, tot i nomenar bisbes, convoca les reunions eclesiàstiques i manté l’ordre, mai no exerceix cap prerrogativa ni papal ni sacerdotal. Sembla que l’Església anglicana, sintonitzant amb els metodista, tendeix actualment a separar-se de la corona.

Durant aquest mateix regnat aparegué ben precisada la via mediao, o línia de pensament entre el calvinisme i l'Església catòlica: el sistema anglicà restava així fixat. Actualment, per consideració als altres cristians, uns articles nous de caràcter ecumènic es troben en estudi.

Tendències i organització de l’anglicanisme

Doctrinalment, l’anglicanisme és pluralista. Els qui posen l’accent sobre l’eclesiologia i els sagraments s’anomenen o bé catòlics, alguns dels quals, a més, són papistes i admeten la totalitat de la doctrina catòlica romana (fins i tot la Immaculada Concepció i l’Assumpció), i uns altres són anglocatòlics i segueixen la doctrina dels pare de l’Església o, creient-se continuadors de l’Església d’abans de la Reforma, professen una doctrina globalment catòlica.

Altres anglicans es basen fonamentalment en la Bíblia i en la presència de Crist en l’ànima, i formen el grup dels evangèlics; d’altres, finalment, són bàsicament racionalistes i formen el grup liberal. Llevat d’aquests, la resta té en comú la creença que la Bíblia, paraula de Déu, conté tota la Revelació, que ha d’ésser interpretada d’acord amb els tres símbols i amb els quatre primers concilis ecumènics, d’acord també amb els pares grecs i llatins quan llur opinió és unànime. Aquesta interpretació toca l’Església global, no pas l’individu isolat.

L’Església anglicana és organitzada en trenta-vuit províncies, majoritàriament en estats pertanyents al Commonwealth, bé que hi ha excepcions com ara els Estats Units (on els seus membres s’anomenen episcopalians), Irlanda, Mèxic, el Brasil i el Japó. Cada província és presidida per un primat (anomenat, també, bisbe president o moderador), llevat de les Esglésies d’Anglaterra i d’Irlanda, encapçalades pels arquebisbes de Canterbury i York, i de Dublín i Armagh, respectivament. Les províncies de l’Església anglicana gaudeixen d’independència les unes de les altres. Entre els primats, l’arquebisbe de Canterbury, primat de l’Església d’Anglaterra, considerat primus inter pares, representa la unitat de l’anglicanisme i gaudeix d’algunes prerrogatives, com ara la convocatòria de la conferència de Lambeth, que constitueix el símbol de la unitat doctrinal de la Comunió Anglicana i que, des del 1867, reuneix cada deu anys els vora 400 bisbes anglicans. L'arquebisbe de Canterbury ocupa també la presidència de les reunions de primats i del Consell Consultiu Anglicà.

Quant als sagraments, consideren que dos són evangèlics (baptisme i cena), i que la resta són ministeris. L’ofici anglicà clàssic comporta la pregària de matines i vespres. L’eucaristia se celebra segons el Book of Common Prayer, però hom assaja fórmules noves. Algunes vegades hom la celebra segons el ritu de Sarum d’abans de la Reforma.

Bé que Lleó XIII declarà invàlides les ordenacions anglicanes (butlla apostolicae curae, 1896), els anglicans creuen haver recuperat la successió apostòlica durant el regnat de Carles I d’Anglaterra, ratificada encara després de Lleó XIII i reconeguda sempre per les Esglésies orientals. Del sector anglicà han sortit moltes iniciatives amb la intenció de federar totes les Esglésies protestants per tal de fer que aconsegueixin de nou la successió apostòlica i que tinguin una doctrina més catòlica. L’anglicanisme manté missions; en el seu si, durant els darrers cent cinquanta anys, han aparegut un centenar de congregacions religioses. La Comunió Anglicana és, més que una Església, una fraternitat d’Esglésies íntimament vinculades entre si.

L’Església anglicana des de la segona meitat del segle XX

A la segona meitat del segle XX s’expandí molt al Tercer Món i tingué una gran activitat de diàleg amb altres confessions cristianes, malgrat les tensions internes, per exemple a causa de la discussió i pràctica en alguns llocs de l’ordenació de dones al presbiterat. Ha arribat a importants acords doctrinals amb l’Església catòlica sobre l’eucaristia, el ministeri ordenat i l’autoritat en l’Església. El 1982, amb motiu del seu viatge a la Gran Bretanya, el papa Joan Pau II  féu una visita al primat anglicà, Robert Alexander Kennedy Runcie, a la seu de Canterbury.

En una declaració conjunta, signada per ambdós, fou creada una comissió teològica mixta anglicanocatòlica. L’Església anglicana també elaborà aquests anys texts conjunts amb l’Ortodoxa. El 1991 George Leonard Carey substituí Runcie al capdavant de l’Església anglicana. Sota el seu mandat, fou admesa l’ordenació sacerdotal de la dona (1994), cosa que creà tensions amb l’ Església catòlica i amb l'Església ortodoxa i, especialment, a l’interior mateix de la confessió: un cert nombre de bisbes i preveres anglicans demanaren l’ingrés a l’Església catòlica.

El 2002 Rowan Williams substituí Carey com a primat de Canterbury. El 2004, l’Església episcopaliana nord-americana ordenà bisbe un home que s’havia declarat públicament homosexual, cosa que obrí un nou front de discussions internes i de friccions amb l’Església catòlica. El 1989, la mateixa Església ordenà bisbe Barbara Harris, la primera dona a ocupar el ministeri episcopal a l'Església anglicana, que el 2006 nomenà com a primat  la primera dona, Katharine Jefferts Schori. Arran d’aquestes i altres controvèrsies, l’any 2010, cinc bisbes anglicans de l’Església d’Anglaterra comunicaren la renúncia al ministeri i el seu pas a l’Església catòlica, cosa que afavorí l’establiment de la constitució apostòlica Anglicanorum Coetibus pel Vaticà, que oferia la possibilitat de crear circumscripcions eclesiàstiques no regionals.

El 2008, l’autorització del sínode que les dones accedissin al ministeri episcopal reobrí les tensions, i per aquest motiu no s’arribà a aplicar. En una segona votació, l’any 2012 fou rebutjada, però un any després que Rowan Williams fos rellevat com a primat per Justin Welby rebé una àmplia majoria favorable de les tres cambres del sínode (laics, clergues i bisbes). Al desembre del 2014 fou designada la primera bisbessa de l’Església d’Anglaterra, Libby Lane, consagrada el 26 de gener de 2015. Els posicionaments oficials anglicans sobre els anticonceptius i l’avortament són també considerablement menys rígids que els del catolicisme. Malgrat tot, els gests d’aproximació han persistit, amb esdeveniments com la visita del primat anglicà al papa l’any 1996, que motivà una declaració conjunta sobre la necessitat d’un testimoniatge comú, la qual fou seguida d’altres declaracions conjuntes, com ara El do de l’autoritat, aprovada l’any 1999.

Col·laboració: 
ECw / AnMa

Llegir més...