Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius; també pot ésser trobada en alguns malalts mentals. En general, tots els pobles primitius, sense documents escrits, cregueren en l’existència d’éssers immaterials i pensaren que era a la presència d’aquests éssers que la natura deu la seva vitalitat. Els primitius, tanmateix, atribuïren la mort a l’abandó que l’ànima fa dels cossos on habita. La independència que mantenen els esperits respecte als cossos determina que siguin incorporis i que es puguin manifestar fora d’aquests. Aquesta és una de les raons a causa de les quals els homes primitius pensaren que l’esperit en si pot actuar sobre els vius després de la mort de la matèria on residia, i és, també, per tant, una de les raons que fan que el primitiu considerés transcendent l’ànima, és a dir, exceptuada de les lleis que governen la matèria en el temps i en l’espai. Segons l’antropòleg anglès Edward Taylor, l’animisme té el seu origen en les visions i en els somnis tinguts pels homes primitius, els quals cregueren que aquestes experiències són autònomes en relació amb la mateixa matèria. En aquest sentit, l’esperit i la matèria representen una dualitat. L’animisme, d’acord amb Taylor, constitueix la base de l’espiritualisme, i correspon a un període cultural primari de la humanitat. Quan es manifesta entre els homes moderns, cal considerar-lo, diu Taylor, un arcaisme. Tanmateix, Taylor assenyala que el culte a determinades formes o fenòmens de la natura i el politeisme són una conseqüència de la selecció que l’home primitiu en fa valorant místicament algunes de les seves qualitats específiques positives. L’afirmació que l’animisme constitueix la primera forma religiosa adoptada per la humanitat ha estat molt combatuda per Wilhelm Schmidt i els seus deixebles de l’escola historicocultural de Viena. Schmidt creu que cal considerar l’animisme com un desenvolupament religiós posterior a la mateixa idea religiosa d’un ésser suprem. Déu, segons Schmidt, es manifesta als primers homes per revelació, i aquesta és independent de l’estat d’evolució que hagi pogut assolir la cultura en un moment determinat de la seva història. L’animisme ja fou recollit per la filosofia grega. Els pensadors de l’escola de Milet tendien a considerar que totes les coses eren animades per algun principi que els donava vida (Tales: tot és ple de déus) o que tot l’univers era un ésser viu (Anaxímenes). Aquesta concepció influí en el platonisme, el qual afirmà l’existència d’una ànima del món, principi de la seva organicitat i unitat. Amb menys precisió hom ha aplicat el terme animisme a algunes doctrines relacionades amb el vitalisme (Hans Driesch, Georg Ernst Stahl), les quals defensaven que l’ànima és principi del pensament i de la vida orgànica, ja sigui com a principi del subjecte material o com a causa final.
m
Religió
Filosofia
Etnologia