El seu principi bàsic considera la malaltia mental com un fenomen sociogenètic i per tant hom estén la seva denúncia a l’organització de la societat i dels sistemes ideopolítics, i rebutja l’existència de malalties mentals: la simptomatologia psicòtica és un alliberament enfront d’una societat alienant on viuen els individus considerats normals, que, en realitat, es troben atrapats pel sistema. L’antipsiquiatria rebutja també la dinàmica intrapsíquica de la malaltia, els factors biològics i la mateixa teràpia psiquiàtrica, basant el seu tractament en un canvi de les estructures socials, on han de desaparèixer els vincles d’autoritat, de poder, d’opressió i marginació social. Per tant, és improcedent tractar el malalt violentament amb sistemes de contenció física (camisa de força) o psíquica (fàrmacs psicotròpics); el règim de manicomi donat que segrega el malalt impedeix la possibilitat de la reinserció. Representants destacats d’aquest moviment són: a Anglaterra, R.D.Laing, D.G.Cooper, i A.Esterson; a França, R.Gentís, i a Itàlia F.Basaglia.
f