i aprisió | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

aprisió

substantiu femeníf
Història del dret
història del dret hist dr
Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

L’aprisió fou un dels mitjans emprats pel poder públic per a dur a terme la tasca de repoblament de les contrades septentrionals de la península Ibèrica, especialment a Catalunya i a la zona castellanolleonesa, els primers segles de la Reconquesta, devastades a conseqüència de les escomeses dels sarraïns i de les reaccions cristianes. Les modalitats de l’aprisió, requisits per a efectuar-la, títol que adjudicava, etc, no eren uniformes en les diverses regions al·ludides. Bé que el principi d’on arrencaven (d’origen romà) era d’un domini eminent dels predis erms i sense amo, per part de la potestat sobirana, no sempre era necessària una prèvia i explícita autorització d’aquesta per a emprendre i consolidar l’aprisió d’un predi, puix que sovint era feta de manera espontània i privada; com a màxim, hom en cercava posteriorment la confirmació règia, per a major fermesa de l’aprisió mateixa. Als Països Catalans, l’aprisió presentà un relleu i una faisó ben específics com a originada arran de les primeres immigracions d' hispans (procedents de terres islàmiques) cap al sud del regne franc i al nord de la futura Catalunya, des del final del s VIII, els quals s’acollien a la protecció de Carlemany i dels seus immediats successors. La intervenció oficial era ací més acusada, en ésser formalitzades les aprisions per sengles preceptes regis. La natura jurídica del dret adquirit era d’una “quasi propietat” mentre subsistia en un domini del sobirà; però la tinença continuada i la correcta explotació de les terres acabaven per conferir una lliure propietat d’aquestes, és a dir, un dret alodial. El model franc de les aprisions fou seguit, un segle més tard, en la repoblació del centre del Principat pel comte Guifré el Pelós i els seus pròcers, i donà lloc a l’ocupació de grans, mitjanes i petites extensions segons la condició social i possibilitats dels seus aprisiadors (el comte mateix, magnats, grans monestirs, o simples homes lliures, petits terratinents). Encara segles després, en els avanços territorials cap a la Catalunya Nova, hom troba documentada l’ocupació possessòria de terres novelles per dret d’aprisió, el qual comportava una propietat lliure i plena.

Col·laboració: 
JMFR

Llegir més...