L’arrendament és un negoci jurídic que té per objecte de donar una cosa pròpia a una altra persona perquè en faci ús i se'n beneficiï per un temps determinat mitjançant el pagament d’una renda convinguda. Al costat d’aquesta figura general de l' arrendament de coses , hom sol regular legalment els anomenats arrendaments d’obres i de serveis. La semblança d’aquestes figures amb la fonamental és més aviat problemàtica, però la seva regulació és dominada per la tradició originària del dret romà. El fet que el contracte d’arrendament pugui recaure en prestacions o coses d’importància vital per als interessats dóna gran transcendència social a aquesta figura jurídica; així, l’arrendament de la pròpia activitat ha esdevingut per a l’arrendador l’únic mitjà de guanyar-se la vida, i això mateix ha succeït en l’arrendament de terres de conreu. En un altre sentit, l’arrendament d’habitatge per a llar familiar exigeix una garantia de continuïtat, mentre que la constant desvaloració monetària i la possibilitat de guanys especulatius inciten l’arrendador a comprometre's solament per un temps curt. Per a regular els conflictes d’interessos derivats de l’arrendament han estat promulgades normes jurídiques especials per tal d’assegurar la continuïtat en l’ús i en el benefici d’aquelles coses i prestacions necessàries per a la vida; això ha fet que la primitiva regulació del contracte d’arrendament, que respectava la llibertat formal de contractació, hagi sofert, a la major part dels països, diferenciació i modificacions que han donat origen a les legislacions especials sobre contracte de treball, contracte de terres de conreu i contracte d’arrendament urbà de locals de negoci i d’habitatge, etc. A causa d’aquestes realitats socials i legislatives, l’arrendament és una de les figures jurídiques que s’ha apartat més de l’esquema teòric que serveix per a definir-la. La situació actual no és satisfactòria, ni pràcticament ni teòricament, i caldrà esperar, encara, que s’obrin pas nous plantejaments i noves solucions menys provisionals. Com a conseqüència de l’establiment obligatori de fiança en la constitució dels contractes d’arrendament urbans, la llei 13/1996, del Parlament de Catalunya, creà el Registre de Fiances de Contractes de Lloguer de Finques Urbanes, dependent de l’Institut Català del Sòl. En la inscripció al registre ha de constar la situació de la finca, la titularitat de l’immoble, l’existència de la cèdula d’habitabilitat, l’ús al qual es destina l’immoble, la identificació dels contractants, la durada del contracte, la renda pactada i la data de formalització i dipòsit de la fiança. La inscripció del contracte de lloguer en el registre és obligatòria per a l’arrendador.
m
Dret civil