i arc de triomf | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

arc de triomf

substantiu masculím
Art
L’arc de triomf de Constantí (segle IV), a Roma
Lelê Breveglieri (CC BY 2.0)
art art
Monument típic de l’arquitectura romana, sense precedents coneguts.

Bé que el nom d’arc de triomf és de l’època, fóra més exacte el d’arc monumental, puix que la majoria de les vegades no foren elevats per commemorar victòries militars, sinó com a entrada monumental a ciutats o a ponts (és el cas del pont del Diable de Martorell), per commemorar un esdeveniment o un personatge. El més corrents són d’un arc, els més grans, de tres. Són rars els de dos arcs o de planta quadrada amb quatre (quadrifrons). Originaris de la ciutat de Roma, s’estengueren, durant l’Imperi, per moltes províncies, del segle I aC ençà. La majoria foren construïts durant els segles I, II i III aC.

Hi ha notícia de prop d’un centenar, dels quals uns setanta-cinc força ben conservats (alguns de restaurats modernament). Cap, però, d’intacte: per exemple, en cap cas no ens han pervingut les estàtues de bronze daurat que els coronaven habitualment. Per contra, molts tenen encara la inscripció de dedicació, amb lletres monumentals, a la part superior. Els més antics són tots a Itàlia: Aosta, Aquino, Rímini, Pompeia, Susa, etc., tots de les darreres dècades del segle I aC i d’un sol arc. Els més moderns són el de Constantí a Roma (tres arcs), i el de Kasserine a Tunísia (un arc), al nord d’Àfrica. Dels de Roma destaquen: el de Titus, erigit el 82 dC per commemorar la victòria sobre els jueus, amb relleus al·lusius, el de Septimi Sever i el de Constantí, ja citat, aquests dos de tres arcs. A les províncies orientals sobresurten els de Salònica, Gerasa i Palmira. Al nord d’Àfrica els quatre de Timgad i els de Tazoult (Lambèse), Djamila, Dugga, Volubilis, Tbessa i Trípoli (aquests dos darrers de planta quadrada amb quatre arcs). A les províncies occidentals, els de Sant Romieg de Provença i d’Aurenja, aquests de tres arcs i de grans dimensions. A la península Ibèrica se'n conserven a Caparra, Medinaceli, a l’entrada del pont d’Alcàntara, i als Països Catalans destaquen l'arc de Berà, el de l’entrada del pont del Diable de Martorell, l'arc de Cabanes i potser també el de Llíria, del qual només resta una pilastra.

La construcció d’arcs de triomf fou represa amb el Renaixement: Alfons el Magnànim convertí la portada del Castell Nou de Nàpols en un autèntic arc de triomf, obra de Francesco Laurana, (1455-58); en honor de Lluís XIV foren edificades a París les portes de Saint-Denis i de Saint-Martin (1672-74); a Madrid, la porta d’Alcalà (1764-88) commemorava l’entrada de Carles III a la capital; la porta de Brandenburg (1788-93) a Berlín, d’estil marcadament neohel·lènic, fou construïda sota Frederic Guillem II; i Napoleó I féu construir a París els arcs del Carrousel (1808) i de l’Étoile, començat el 1806, obra mestra del gènere a l’edat moderna. Una repercussió a Barcelona d’aquestes construccions monumentals fou l’arc de triomf de Barcelona, que serví de pòrtic a l’Exposició Universal del 1888.

Col·laboració: 
MTa / FFV

Llegir més...