Entès així, el terme és forçosament vague, car de fet no hi ha maneres de parlar comunes a tots: tothom parla de maneres diferents segons l’edat, el sexe, les formes de vida, etc. En un tercer sentit, és usual de reservar el terme per a designar les formacions lèxiques o fraseològiques que es posen de moda, generalment en certs sectors de les poblacions urbanes. Així, pertanyia a l’argot del 1930 el mot vampiressa en el sentit de “dona atractiva”, al del 1940 la locució quantitats industrials en el sentit de “molt”, i al del 1950 positiu en el sentit de “favorable”. Aquests exemples manifesten dues característiques de les formes d’argot: la diversitat dels orígens (la primera prové del cinema americà, la segona de l’administració espanyola, i la tercera de la filosofia de Hegel) i el ritme de l’ús, la rapidesa amb què una forma esdevé desueta. Rares vegades una forma així s’implanta a la llengua comuna i perd el caràcter d’argot.
m
Lingüística i sociolingüística