Música culta
La tradició musical armènia es remunta al segle VI dC. Durant el segle IV dC, Armènia s’havia convertit en el primer estat oficialment cristià, i a partir del segle VI la seva església desenvolupà una tradició liturgicomusical pròpia coneguda amb el nom de cant armeni. Aquest repertori musical litúrgic, format principalment per himnes i que té una notable inspiració bizantina, ha estat conservat sobretot en el recull de poesia i música armènies anomenat Šarakan, començat al segle IV i enriquit especialment a les èpoques més brillants: segles VII i XII-XIV.
Les successives invasions que patí la regió marcaren profundament el desenvolupament de la nació armènia i de la seva cultura. D’aquestes vicissituds, les més greus foren les persecucions que, primer l’imperi Otomà i ja al segle XX el nou règim republicà turc, perpetraren contra aquest poble, que provocaren un èxode en massa de població que fugí del genocidi. A l’exili, els intel·lectuals armenis de la diàspora continuaren conreant llur patrimoni cultural. Algunes parts del territori armeni restaren fora del domini turc. A la zona que quedà a l’antiga URSS —d’on prové l’actual estat d’Armènia— malgrat la russificació, es pogueren desenvolupar alguns aspectes de la cultura armènia. La música, en particular, conegué una expansió considerable: es crearen grups corals i orquestrals, teatres i escoles de música, i es donà un fort impuls a la investigació musicològica.
La música popular tingué durant molt de temps una importància cabdal en les creacions dels compositors armenis. Els arranjaments de cants i danses populars foren molt freqüents, tot i que l’òpera, la simfonia, la música de cambra i altres gèneres musicals occidentals també foren cultivats. Al començament del segle XX el nacionalisme era el corrent dominant entre els compositors armenis. Aleksandr Spendjarov (1871-1928) i Sogomon Gevorkovic Sogomonian (1869-1935), conegut com Komitas, foren les figures més destacades d’aquest període. Ells establiren els models d’òpera i de simfonia que seguirien els compositors de les següents generacions. A partir dels anys trenta començà a destacar Aram Khačaturjan (1903-78), el compositor armeni més important del segle XX i considerat el pare de la nova música armènia. Els compositors de les generacions posteriors, sense deixar de banda el bagatge dels seus antecessors, s’han obert a la música contemporània europea i han experimentat amb el dodecatonisme i les tècniques aleatòries.
La notació armènia és formada per un conjunt de neumes d’èpoques diferents, i alguns d’ells, d’origen bizantí, que es troben escampats entre el text, representen petites fórmules musicals. Al principi del segle XIX, Hambartsum Limondžian reformà la notació antiga procurant acostar-la a l’occidental moderna en precisió rítmica, i a la vegada ornamentà el mateix cant amb molts melismes. Aquest cant reformat ha estat editat i practicat a la majoria de centres religiosos armenis (al monestir de San Lazzaro de Venècia, al de Sankt Mekhitar de Viena, a Istanbul, Calcuta, Pèrsia), bé que hom ha conservat paral·lelament la tradició antiga (Edžmiatsin).
Música tradicional
La característica més important de la música popular armènia és la seva proximitat a les cultures de l’antiguitat i l’edat mitjana, època aquesta última en què ja s’havien format la majoria dels trets que la constitueixen. Durant aquest període aparegueren també els anomenats gusan, músics professionals que cantaven, tocaven instruments, ballaven i feien d’actors.
Les formes monòdiques predominen en la música popular del país, la varietat de la qual es manifesta en les cançons, principalment els cants de treball, en els quals s’improvisava text i música, les cançons rituals per a festes generals o familiars, i les cançons de ball, entre d’altres. Les melodies vocals o instrumentals són riques en ornaments, amb una gran multiplicitat de tonalitats i de ritmes. L’escala és diatònica i formada per tetracords combinats de maneres diferents. Els instruments més utilitzats per a acompanyar les cançons són el sāz (llaüt de tres o quatre cordes), el tar (llaüt per a acompanyar la música culta), la naqqāra (tambor en forma de cubeta, d’origen persa), el parakapzuk i el švi.