Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries. Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega. Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests. La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna. El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la fi del s IX o inici del X, en el qual adoptà una mena de diafonia (organum). El s XII veié sorgir el principi de la veritable polifonia: el moviment contrari ( discant i també fals bordó ), i la polifonia es desenvolupà i complicà, però fou basada sempre en el cantus firmus gregorià. El conductus , en alliberar la polifonia del repertori litúrgic, en permeté l’expansió. El motet (petit text), forma polifònica model, sovint a tres veus, obeeix estrictament els modes ternaris. Les obres polifòniques de l' ars antiqua són generalment anònimes, a vegades identificades (Pérotin, Pierre de la Croix) o atribuïdes (Adam de la Halle). Els teòrics principals d’aquest període són Joan de Garlàndia i Francó de Colònia.
Música