i artròpodes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

artròpodes

substantiu masculím
pluralpl
Zoologia
Els artròpodes tenen una gran variabilitat morfològica. L’esquema serveix com a exemple de tots els artròpodes, ja que presenta tots els òrgans i aparells que els caracteritzen
Josep Lluís Ferrer
zoologia zool
Embrancament d’animals invertebrats integrat per metazous clarament segmentats, protostomats, de simetria bilateral, proveïts d’apèndixs articulats.

Descripció

Els artròpodes, bé que poden variar molt de forma externa, tenen tots ells una sèrie de característiques comunes. Llur cos és constituït per una sèrie de segments i proveït d’apèndixs articulats (d’on prové llur nom). La segmentació és heterònoma; diversos segments s’agrupen i donen lloc a les diferents regions del cos. Hom hi pot distingir en general una regió cefàlica, una regió toràcica i una regió abdominal. Segons els grups, aquestes regions queden més o menys delimitades i reben diferents noms; així, en els insectes hom parla de cap, tòrax i abdomen, en els crustacis, de cèfalon, perèion i plèon, i en els aràcnids —que tenen el cap i el tòrax fusionats— de prosoma o cefalotòrax i opistosoma. En molts artròpodes hi ha un darrer segment, postanal, sense apèndixs i en forma laminar, de fibló, etc, anomenat tèlson. Cada segment porta en principi un parell d’àpendixs, bé que això no sempre es compleix. Originàriament, tots els apèndixs devien ésser iguals, però de fet han sofert grans modificacions a causa de les funcions molt diverses que duen a terme. Els apèndixs cefàlics són sensorials i mastegadors (mandíbules, maxil·les, maxíl·lules); els aràcnids no tenen veritables apèndixs mastegadors, sinó prensors (quelícers). Els apèndixs toràcics (potes) són locomotors i adaptats a la marxa, al salt o a la natació, segons les espècies. Els apèndixs abdominals són molt transformats (en òrgans copuladors, per exemple), o bé manquen. Els artròpodes tenen tot el cos recobert exteriorment per una cutícula quitinosa, segregada per l’epiteli, la qual constitueix l'exoesquelet (tergita, pleurita, esternita). Aquesta cutícula és composta de dues capes diferents, l’una externa i prima (epicutícula) i l’altra interna i gruixuda (endocutícula). En alguns casos (crustacis decàpodes, per exemple), l’endocutícula és impregnada de carbonat càlcic, la qual cosa augmenta la seva duresa; sempre hi són presents la quitina i l’artropodina. La cutícula forma replecs interns, els anomenats apodemes, els quals constitueixen l'endoesquelet; en els apodemes s’insereix la musculatura. L’exoesquelet, de consistència rígida i no extensible, impedeix el creixement de l’animal; per tant, aquest, de tant en tant, especialment durant el desenvolupament larval, ha d’abandonar l’exoesquelet i formar-ne un de més gros. Aquests canvis periòdics de tegument són anomenats mudes. L’aparell digestiu dels artròpodes consta de tres regions: una d’anterior o estomodeu, d’origen ectodèrmic, una de mitjana o mesodeu, d’origen endodèrmic, i una de posterior o proctodeu, d’origen també ectodèrmic; sovint l’aparell digestiu presenta cecs o ramificacions. Relacionades amb la digestió, sol haver-hi glàndules secretores. Els òrgans excretors són celomoductes (glàndules coxals, nefridis modificats, tubs de Malpighi).

Centcames: artròpode miriàpode
 Fototeca.cat
A l’aparell circulatori hi ha sempre present un cor o vas impulsor, de forma allargada i de posició dorsal respecte al tub digestiu; és envoltat per una cavitat pericàrdica, amb la qual comunica a través d’una sèrie d’orificis o ostíols. Les artèries que surten del cor no són gaire perfeccionades i la circulació sanguínia és sempre més o menys lacunar. La sang, llevat dels casos en què conté hemocianina o hemoglobina, no té una funció respiratòria. El sistema respiratori dels artròpodes varia molt segons el tipus de vida que menen. Així, molts artròpodes aquàtics respiren per brànquies (crustacis, merostomats); d’altres, tot i ésser aquàtics, tenen pulmons i han de pujar a la superfície per tal de fer l’intercanvi respiratori. Alguns tenen respiració cutània (copèpodes, picnogònids, i alguns col·lèmbols i àcars). Uns altres tenen pulmons (molts aràcnids), tràquees (insectes, onicòfors, alguns miriàpodes, alguns aràcnids) o pseudotràquees (isòpodes terrestres). El sistema nerviós dels artròpodes consta d’una massa encefàlica o cervell, d’un sistema simpàtic i d’una cadena nerviosa situada ventralment respecte al tub digestiu. Aquesta cadena, que recorda la dels anèl·lids, comporta un parell de ganglis nerviosos de disposició metamèrica (un parell a cada segment del cos), units per comissures transversals i connectius longitudinals. Els artròpodes tenen alguns òrgans dels sentits ben desenvolupats; el tacte es localitza a les antenes i als pèls sensorials que tenen per tot el cos, especialment als apèndixs.

Llagosta: artròpode insecte
Fototeca.cat
L’aparell visual és molt variable segons els grups; poden tenir ulls senzills o ocels i ulls composts. Les secrecions hormonals dels artròpodes regulen el creixement, les mudes, la reproducció, els canvis de color en els crustacis, etc. L’aparell reproductor és constituït per gònades, que són gonoductes d’origen celòmic. L’hermafroditisme és molt poc freqüent, i en general el dimorfisme sexual és molt acusat. Sovint es reprodueixen per partenogènesi. La majoria d’artròpodes són ovípars, bé que es donen casos de viviparisme i d’ovoviviparisme. Els individus que surten de l’ou poden ésser molt semblants als adults i atenyen aquest estat després de diverses mudes i d’alguns petits canvis; hom diu que aquests individus presenten metamorfosis senzilles. En altres casos, els individus que surten de l’ou no s’assemblen gens als adults i fins i tot menen una vida molt diferent. Aquestes formes joves són anomenades larves; les larves han de sofrir canvis molt considerables, que poden durar bastant de temps, abans d’atènyer l’estat adult. Sovint, una forma larval no dóna lloc a l’adult, sinó a una o més formes larvals successives, que reben noms diferents segons els grups. Aquests canvis profunds que sofreixen abans d’ésser adults, s’anomenen metamorfosis complexes.

Classes d’artròpodes

Els artròpodes constitueixen l’embrancament animal existent més ric en espècies (un 80% de les espècies animals descrites són artròpodes). Entre els artròpodes hi ha els invertebrats amb una organització més perfecta i els més ben dotats psíquicament: els insectes. Els artròpodes habiten tots els medis. Hi ha espècies terrestres, marines, d’aigua dolça, cavernícoles; d’altres són paràsites (internes o externes) d’animals i de vegetals. Presenten una gamma molt diversa de tipus d’alimentació: poden ésser fitòfags, zoòfags, micròfags, xilòfags, copròfags, hematòfags. Moltes espècies són de gran utilitat per a l’home, el qual les consumeix (molts crustacis) o n’aprofita els productes que elaboren (mel de les abelles, seda de moltes papallones). D’altres espècies són perjudicials per a l’agricultura, fins al punt de constituir a vegades veritables flagells, o transmissores de malalties a l’home i als animals domèstics (com les mosques, mosquits, polls, puces, xinxes). La filogènia dels artròpodes els situa prop dels anèl·lids, amb els quals tindrien un origen comú; se n’haurien separat en època anterior al Cambrià (llevat dels insectes que apareixen en el Devonià). Els miriàpodes són coneguts des del Gotlandià (Silurià), els crustacis des del Cambrià i els aràcnids des del Carbonífer.

Classes d’artròpodes
protoartròpodes
  trilobitomorfes* trilobits*
  quelicerats merostomats
    aràcnids
    picnogònids (pantòpodes)
euartròpodes
  mandibulats o antenats crustacis
    miriàpods
    insectes(o hexàpodes)
*grups extingits

Col·laboració: 
JSe / GEG
Llegir més...