OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

associació de llengües

substantiu femeníf
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Grup de llengües prou semblants perquè hom pugui suposar que deriven d’una mateixa protollengua , però no prou perquè això pugui ésser demostrat.

El terme és, doncs, volgudament neutre entre el de família genètica i el d' aliança secundària , i aquesta neutralitat suggereix una de les qüestions crucials quant a la interpretació històrica dels resultats de la lingüística comparativa: la dels criteris que cal exigir abans d’assumir que dues llengües tenen el mateix origen, tant més crucial que és una qüestió de principi metòdic, molt poc susceptible de verificació empírica. Al s XIX hom tendia a identificar una llengua amb un “poble” ben definit que n'era “portador”, i a creure en l’absoluta impenetrabilitat de llengües i pobles. Així s’originà la hipòtesi de la unitat italocèltica, sostenible lingüísticament, però nascuda de la noció que si els gals del nord d’Itàlia i de França adoptaren el llatí havien d’ésser germans dels llatins, o, inversament, s’hi origina la llegenda que els romans exterminaren tots els habitants primitius de la Dàcia, perquè altrament el romanès no podria venir del llatí. Cap lingüista no admet ara aquests postulats etnogràfics, desmentits pel simple fet que tots els negres dels EUA parlen l’anglès. Però fins parlant de les llengües sense cap referència als pobles, és possible tota una gamma d’opinions sobre la possibilitat d’interpenetració. La més escèptica però alhora la més audaç és la dels qui creuen que a partir d’un cert grau de similitud estructural se'n pot concloure el parentiu genètic (Sapir classificant les llengües d’Amèrica, i els molts sostenidors de la unitat del semític i l’indoeuropeu). La intermediària i tradicional és la que requereix, al costat de les afinitats generals, un nombre suficient de coincidències “materials” (formes amb un entroncament etimològic demostrable). L’altra posició extrema admet una possibilitat indefinida de difusió tant de les formes individuals com dels trets generals. A aquesta posició s’aproximaren gradualment Schuchardt i Boas, però la formulació més radical és la de Trubetskoj, segons el qual “una llengua pot cessar d’ésser indoeuropea, i inversament una llengua pot fer-se indoeuropea”; per a Trubetskoj “no hi ha pròpiament cap raó que obligui a postular una llengua indoeuropea unitària, de la qual haurien derivat les branques particulars indoeuropees. És igualment concebible que les llengües antecessores de les branques indoeuropees no s’assemblaven al principi, però que el contacte constant, la influència recíproca i la circulació dels manlleus les acostaren progressivament molt, però sense que mai fossin del tot idèntiques”. Cal notar que l’acceptació d’aquesta posició no invalida en res la reconstrucció del protoindoeuropeu, que sempre pot ésser interpretat com un esquema estructural abstracte de les llengües indoeuropees conegudes, però en canvi buida de sentit problemes molt debatuts, com és ara la localització primitiva de les tribus indoeuropees, la cronologia de les migracions, etc, que són problemes històrics i no lingüístics, però plantejats per la lingüística.

Col·laboració: 
GFe

Llegir més...