OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

asteroide

planeta petit, planetoide
substantiu masculím
Astronomia
planeta petit, planetoide
Asteroide (25143) Itokawa, de tipus S, en una imatge obtinguda per la nau japonesa Hayabusa el 2005
© Jaxa / ESO
astronomia astr
Objecte sòlid, més petit que un planeta, que orbita al voltant del Sol.

La majoria són al cinturó principal, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter a una distància mitjana del Sol de 2,8 unitats astronòmiques, si bé hi ha també dos grups que segueixen l’òrbita de Júpiter (grup Troià) i un centenar amb òrbites molt diverses que tallen les de la Terra i Mart (com Ícar, Adonis, Apol·lo, Eros, Hidalgo). Quan, al segle XVI, foren determinades les distàncies entre els planetes hom trobà un buit considerable entre Mart i Júpiter, i hom cregué que aquest buit havia d’ésser ocupat per un planeta o planetes encara no descoberts. J.D. Titius formulà empíricament la distància a l’òrbita de Mercuri, i J.E. Bode desenvolupà la teoria i enuncià la fórmula empírica coneguda per llei de Titius-Bode. El descobriment d’Urà, el 1781, confirmà aquests estudis i suggerí que hi podia haver un planeta a 2,8 unitats astronòmiques del Sol. El 1801 G. Piazzi trobà el primer asteroide, Ceres, a la distància de 2,8 unitats astronòmiques del Sol. W. Olbers descobrí Pal·las el 1802, Harding descobrí Juno el 1804 i novament Olbers descobrí Vesta el 1807. L’astrònom català Josep Comas i Solà descobrí els asteroides Hispània (1919), Alfonsina (1920) i Barcelona (1921), entre d’altres.

Distribució d’asteroides en el sistema solar en funció de la distància al Sol
© Fototeca.cat
Actualment hom ha catalogat més de 2.500 asteroides i hom creu que n'hi ha més de 400.000 amb un diàmetre superior a un quilòmetre. L’astronomia infraroja ha permès de conèixer millor llur composició. Atenent l’espectre hom destaca tres tipus principals d’asteroides: els asteroides C, de baixa albedo, que són rics en silicats hidratats i carboni i que constitueixen el 60% del total; els asteroides S, composts de piroxens i olivines, que constitueixen el 30%; i els asteroides M, enterament metàl·lics, composts principalment de ferro i níquel. Quant a l’origen dels asteroides, sembla que, enfront de la teoria que els suposava restes de l’explosió d’un planeta situat entre Mart i Júpiter, pren força la idea que són fragments del núvol protosolar que no arribaren a conglomerar-se per formar un planeta rocós, a conseqüència de les pertorbacions gravitatòries de Júpiter, que s’anava formant, i que no sumaven prou massa per formar un amàs estable (la massa total dels asteroides és només l’1% de la massa de Mercuri). Són, com els cometes, vestigis de la formació del sistema solar, i llur estudi, abastable en el futur mitjançant sondes automàtiques, és de gran interès. Hom pensa també emprar-los com a proveïdors de metalls.

Col·laboració: 
ACS

Llegir més...