i astrometria | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

astrometria

substantiu femeníf
Astronomia i astronàutica
astronomia astr
Part de l’astronomia que s’ocupa de l’estudi de la posició dels astres i de llurs moviments; el seu objecte és de transportar, per mesura d’angles, les direccions dels astres a punts de referència coneguts.

Els seus complements matemàtics són, d’una banda, la mecànica celeste (i, en general, tota l'astronomia teòrica) i, de l’altra, el que hom designa com a astronomia esfèrica. L’astrometria no s’ocupa de la distància a què es troben els astres, sinó de la direcció en què són observats, la qual cosa permet d’usar la projecció de llur posició real en una esfera ideal, l’esfera celeste, en la qual són representats tots els sistemes de coordenades. Combinant aquestes amb les coordenades geogràfiques mesurades damunt l'esfera terrestre, representació també ideal de la Terra, hom podrà obtenir la situació de l’observador. Per a situar un astre en l’espai calen dos plans de referència i una direcció en cada un dels plans. Un pla de referència evident és l’horitzó, a partir del qual hom compta, en direcció al zenit o al nadir, l’altura i, en la direcció determinada, l’azimut. Un altre pla de referència és l’Equador, la projecció del qual en l’esfera celeste dóna l’Equador celeste; a partir d’aquest, hom compta la declinació i, en la direcció que determina, l’horari. La projecció del moviment anual aparent del Sol en l’esfera celeste dóna l'eclíptica, i la intersecció d’aquesta amb l’Equador el primer punt d'Àries, que són altres punts i plans de referència. Mitjançant la trigonometria esfèrica és possible passar de les coordenades observades de l’astre (altura i azimut) a les coordenades geogràfiques de l’observador. D’aquest problema concret s’ocupa la part d’astrometria que hom anomena astronomia de posició o astronomia nàutica. Dins l’astrometria també cal incloure tot el que fa referència al temps. La majoria dels instruments astronòmics tenen la seva aplicació a l’astrometria. En són específics el cercle meridià i la ullera zenital fotogràfica. De concepció més recent és l'astrolabi impersonal. En llur ús hom s’esforça sempre a substituir la mesura d’un angle per la d’un interval de temps que n'és una funció coneguda. L’astrometria millorarà les seves possibilitats amb el llançament de satèl·lits astromètrics, que confeccionaran nous mapes estel·lars (Hipparcos, 1989, GAIA, 2013).

Col·laboració: 
AQS / R

Llegir més...