La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, fou la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes. Els seus precedents es troben en un joc d’atzar del segle XVII amb quaranta-vuit figures encasellades sobre un tauler o un pergamí. Entre les figures hi havia una oca ( auca
en el parlar de diverses comarques nord-occidentals catalanes), representació que fa pensar en el joc del mateix nom. Si jutgem per algunes de les figures que hi eren representades (sol, lluna, estrella, signes del zodíac) podria tenir, com el joc de l’oca i altres jocs similars, un origen augural o endevinatori. Aquest joc fou prohibit repetidament durant els segles XVII i XVIII. Vers la segona meitat del segle XVII les auques s’estamparen sobre paper, amb boixos gravats. El full més vell conegut és del tipus sol i lluna
en cercles, però encasellats; fou fet a Moià cap al 1670 per Pere Abadal. Durant el segle XVIII, a causa sens dubte de la persecució del joc, no hi ha exemplars datables. Tanmateix, l’auca s’anà reproduint en vinyetes quadrades i anaren variant les figures. Paral·lelament aparegué l’auca d' arts i oficis
(amb figures similars a les de les rajoles). Les auques d’aquests dos tipus són les denominades arcaiques
. A la darreria d’aquell segle n'hi hagué d’altres temes (zoològics, jocs d’infantesa, dels baladrers, festes de l’any, soldats, processons, el món al revés, etc.), considerades com a primitives
. Les imatges comencen a portar un número d’ordre o un nom, aquest en català generalment. De la guerra del Francès n'hi ha una de bilingüe titulada Baladrers de França
. En el transcurs del segle XIX el temari s’enriquí (espectacles, faules moralitzants, històries, biografies, obres teatrals, etc.); els grans les llegien i comentaven i els infants hi jugaven. S'estilava que portessin una ratlla de prosa explicativa que aviat es convertí en dos versos rimats “de rodolí” i després en tercetes. L’auca esdevingué aleshores un negoci editorial; a Barcelona, destacaren Josep Piferrer i Ignasi Estivill; a València els més importants foren Agustí Laborda i Ildefons Mompié. Després els barcelonins de més renom foren Antoni Bosch i Joan Llorens. Hi contribuïren també els Abadal, els Roca de Manresa, Miquel Homs de Girona i Blai Bellver de Xàtiva. Vers el traspàs del segle la producció d’auques decaigué; esdevingué poc original i sovint eren reproduïdes auques arcaiques i primitives. En alguns d’aquests fulls populars col·laboraren dibuixants com Ramon Puiggarí, Jaume Pahissa, Modest Urgell, gravadors com els Abadal, els Pauner, els Brangulí, els Sadurní, els Talamante i sobretot la dinastia dels Noguera. L’auca s’havia també expandit per Castella amb el nom d' aleluya
(derivat del de les estampetes que en les processons i el dissabte de glòria es repartien en moltes poblacions castellanes). A mitjans XIX Josep Ma Marés la portà a Madrid, on en circularen de dibuixades per Tomàs Padró i d’altres artistes catalans; igualment l’auca estigué en voga a la cort. L’auca ha sobreviscut incidentalment fins a l’època actual, generalment com a full de circumstàncies; algunes d’elles, tanmateix, han estat importants per llur valor artístic, llur difusió, etc, com l' Auca del noi català, antifeixista i humà
(1937), llarga historieta per a l’ús escolar dibuixada per Josep Obiols, l' Auca de les festes de l’entronització
de la Mare de Déu de Montserrat (1947), o l' Auca d’en Pompeu Fabra
(1969), feta per concurs entre els escolars dels Països Catalans. A diferència dels còmics amb els quals ha estat comparada, el tema de l’auca té principi i fi en el mateix full.
f
Art
Auca dels Baladrers de Barcelona, impresa a Barcelona per Antoni Bosch el 1865
(Biblioteca – Arxiu Joan Amades )