La literatura australiana no començà a assolir personalitat pròpia fins a mitjan s. XIX. Els intents anteriors, obra dels primers colonitzadors, s’insereixen plenament en l’òrbita cultural britànica. Charles Harpur (1813-68) i, sobretot, Henry Kendall (1839-82) i Adam Lindsay Gordon (1833-70) foren els poetes a través del quals es produí la ruptura. El darrer d’ells popularitzà la bus ballad (‘ballada del bus'), d’origen popular, que més tard fou cultivada per Andrew B. Paterson (1864-1941) i Henry Lawson (1867-1922). D’altra banda i d’ençà del 1880, la nova literatura rebé una notable empenta amb l’aparició de la revista The Bulletin, defensora d’una literatura nacional. Henry Kingsley (1830-76), Marcus Clarke (1846-81) i Rolf Boldrewood, pseudònim de Thomas A.Browne (1826-1915), aconseguiren de crear un punt de partida per a la novel·la autòctona, que al s. XX fou continuada per Tom Collins, pseudònim de Josep Furphy (1843-1912), i Rosa Campbell (1851-1935), i tingué com a grans mestres Katharine S. Prichard (1883) i Henry Handel Richardson (1870-1946). La literatura contemporània ha sabut enriquir-se amb noves tècniques i nous temes en les novel·les de Patrick White (1912), a qui el 1973 fou concedit el premi Nobel de literatura, Morris West (1916), Leonard Mann (1895), el polifacètic Vance Palmer (1885-1959) i Julian Randelph Stow (1935), entre d’altres. També cal comptar amb Barry Oakley (1931), Frank Moorhouse (1938), Michael Wilding (1942), Murray Bail (1941) i Peter Carey (1943). La poesia fou conreada especialment per Kenneth Slessor (1901-71), James McAuley (1917-76) i Francis Webb (1925-73). I també destacaren Peter Porter (1929), Les Murray (1928), Robert Adamson (1944) i Michael Dransfield (1949). El teatre, que d’ençà del 1954 comptà amb el suport de l’Australian Elizabethian Theatre Trust, es trobà en un període de relatiu floriment. Thomas Louis Esson (1879-1943), Vance Palmer, Douglas Stewart (1913), Ray Lawler (1921), Alan Seymour, Jack Hibberd (1940), David Williamson (1942), Alexander Buzo (1944) i John Romeril (1945), foren els dramaturgs més representatius i més coneguts. El creixement editorial a Austràlia durant la dècada dels vuitanta multiplicà la reduïda producció de pocs anys abans. Això fou degut, en bona part, a la protecció a les lletres exercida pel govern laborista. Aquesta florida afavorí l’obertura d’horitzons, i tot superant l’estret localisme estereotipat, les novel·les de Randolph Stowe (1935), Christopher Koch (1932), Ian Moffitt o Blanche D’Alpuguet ‘descobriren’ la proximitat del continent asiàtic i tractaren d’incorporar diferents aspectes de les seves cultures. Hi hagué, igualment, una aproximació a la població aborigen —ja n'era un element important en A Fringe of Leaves (1976) del premi Nobel P.White— la qual també tingué un novel·lista, Colin Johnson. En general durant aquesta època, hom constatà una gran millora en la presa de consciència estilística i estructural, amb l’aparició d’autors i obres d’una sofisticació experimental considerable. Cal esmentar el poeta i novel·lista Thomas Slapcott (1935), David Malouf (1934), David Foster (1944), Murray Bail (1941), Shirley Hazzard (1931) i el contista Peter Carey (1943). Les dues grans figures en el camp de la poesia foren Peter Porter (1929) —resident, però, a Anglaterra— i Judith Wright (1915). El final dels anys vuitanta i la primera meitat dels noranta veieren la desaparició d’Olga Masters (1989) i Patrick White (1990). En el camp de la novel·la destacaren Peter Cowan (The Hills of Apollo Bay, 1989), que el 1992 guanyà el premi Patrick White, i altres autors consolidats com David Malouf (The Great World, 1990; Remembering Babylon, 1993), Thomas Keneally (Woman of the Inner Sea, 1992; Jacko, 1993; A River Town, 1995) i Elizabeth Jolley (The Orchard Thieves, 1995). També destacaren Tom Flood (Oceania Fine, 1990, premi Miles Franklin), Kim Scott (True Country, 1993) i Rod Jones (Billy Sunday, 1995, premi National Book Council ‘Banjo’). Pel que fa a la narrativa breu, cal esmentar els consolidats Michelle Nayman (Somewhere Else, 1989), Helen Garner (Cosmo Cosmolino, 1992), Michael Wilding (This is for You, 1994) i Janette Turner Hospital (Collected Short Stories, 1995), i els nous autors Stephanie Johnson (The Glass Whitller, 1989) i Beverley Farmer (A Body of Water, 1990). Posteriorment aparegueren nous llibres de poetes reconeguts com John Bray (Seventy Seven, 1990), Philip Salom (Barbecue of the Primitives, 1989; Feeding the Ghost, 1993) i Les Murray (Translations from the Natural World, 1993; Collected Poems, 1995), i alguns dels poetes més interessants i celebrats de la nova fornada foren John Kinsella (Night Parrots, 1989; Erratum/Frame(d), 1995), Jill Jones (Flagging Down Time, 1993) i Harry Cummins (Townsville, 1995). Un dels trets característics de l’escriptura teatral d’aquests anys fou el multiculturalisme, com en el cas de Linda Aronson (Reginka's Lesson i Dinkum Assorted, 1989); altres autors foren David Williamson (Siren, 1992; Brilliant Lies, 1995), Louis Nowra (The Temple, 1993) i Hillary Bell (Fortune, 1995), i també cal esmentar que el 1989, s’edità el musical Reedy River, després d’haver-se representat cada any des del 1953. En el camp de l’assaig i la crítica, es publicaren alguns estudis interessants, com The New Diversity (1989), de Ken Gelder i Paul Salzman, sobre la narrativa australiana contemporània; Peter Cowan: New Critical Essays (1993), editat per Bruce Bennett i Susan Miller, i Prophet from the Desert, sobre l’obra de Patrick White, editat per John McLaren. Alguns dels fets destacats de finals del s. XX són la multiplicació de traduccions a causa dels Jocs Olímpics de l’any 2000 a Sydney, les fortes polèmiques provocades pels successius governs conservador i laborista en retallar dràsticament els ajuts a les revistes literàries, i un cert boom de publicacions de i sobre cultura aborigen (The Indigenous Literature of Australia, de Mudrooroo; Indigenous Australian Voices: A Reader, editat per Jennifer Sabbioni, i d’altres). Entre els autors desapareguts aquests darrers anys cal destacar el novel·lista Morris West (1999). Els grans narradors d’aquest moment foren Peter Carey (Jack Maggs, 1997, premi Miles Franklin de novel·la), Delia Falconer (The Service of Clouds, 1997), David Ireland (The Chosen, 1997), Elizabeth Jolley (Lovesong, 1997), Deborah Robertson (Proudflesh, 1998), David Malouf, Murray Bail (Eucalyptus, 1999), Marion Halligan (The Golden Dress, 1998), Amy Witting (Maria's War, 1998), etc, i entre els nous novel·listes de talent destacaren Georgia Blain (Closed for Winter, 1998), Tom Gilling (The Sooterkin, 1998) i Richard Flanagan. En poesia, destacà el mestratge de Peter Porter (Collected Poems: 1961-1999, 1999) i Les Murray, candidat al premi Nobel (Conscious and Verbal, 1999), i el retorn d’una poetessa important, Fay Zwicky, amb el recull The Gatekeeper's Wife (1997), publicat per una nova editorial, Brandl & Schlesinger Poetry, dedicada amb empenta a la poesia en un context de retallada general de les altres editorials respecte d’aquest gènere. Altres poetes importants són Alison Croggon (The Blue Gate, 1997), John Kinsella (The Hunt, 1998) i Andrew Lawrence (Skinned by Light: New and Selected Poems, 1998). Del teatre, fou significativa la publicació de The La Mama Collection: Six Plays for the 1990s, per a celebrar el 30è aniversari de la influent companyia de Melbourne La Mama, i també la publicació de noves obres de dos dels grans dramaturgs australians: Redemption (1997), de Joanna Murray, i Dust (1997), de Stephen Sewell. Pel que fa a l’assaig, destacàThe Oxford Book of Australian Essays (1997), editat per Imre Salusinszky, i la biografia de la gran escriptora australiana Eleanor Dark, Eleanor Dark, a Writer's Life (1998), de Barbara Brooks. El principal fenomen narratiu sorgit en els darrers anys ha arribat sota l’acrònim de DBC Pierre (Dirty But Clean Pierre, o ‘Brut però net Pierre’). El seu nom real és Peter Finlay, i amb el seu primer llibre, Vernon God Little, obtingué els premis Whitbread a la millor opera prima i Man Booker. Al seu costat, han estat importants dins la narrativa Thomas Keneally (An Angel in Australia, 2002; The Tyrant's Novel, 2003), Tim Winton (Dirt Music, 2001), Richard Flanagan (Gould’s Book of Fish, 2001, Commonwealth Writer's Prize), Peter Carey (My Life as a Fake, 2003), Julienne Van Loon (Road Story, 2004, Australian/Vogel Literary Award), Elliot Perlman (Seven Types of Ambiguity, 2004), Nikki Gemmell (Lovesong, 2001; The Bride Stripped Bare, 2004), Kate Jennings (Moral Hazard, 2002), Colleen McCullough (Touch, 2003; Angel, 2005), Brian Castro (Shanghai Dancing, 2003, Victorian Premier's Award), John Harwood (The Ghost Writer, 2004), Sonya Hartnett (Of a Boy, 2003), Brett D’Arcy (The Mindless Ferocity of Sharks, 2003), Chloe Hooper (A Child’s Book of True Crime, 2003), Wil MacCarthy (Lost in Transmission, 2004), Mandy Sayer (15 Kinds of Desire, 2001), Nicholas Angel (Drown Them in the Sea, 2003, Australian/Vogel Literary Award), Sabina Murray (A Carnivore's Inquiry, 2004), Danielle Wood (The Alphabet of Light and Dark, 2002), Max Barry (Jennifer Government, 2003), Gail Jones (Black Mirror, 2002; Sixty Lights, 2004, totes dues guanyadores del Western Australian Premier's Book Award), Gillian Mears (A Map of the Gardens, 2002) i Shirley Hazzard (The Great Fire, 2003, National Book Award als EUA). En poesia cal esmentar Miriam Wei Wei Lo (Against Certain Capture, 2004), Dorothy Hewitt (Halfway Up the Mountain, 2001), John Kinsella (Peripheral Light, 2003) i Barbara Temperton (Going Feral, 2002).
literatura australiana
f
Literatura