i averroisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

averroisme

substantiu masculím
Filosofia
filosofia filos
Doctrina d’Averrois i dels seus partidaris, que fa referència especialment a la seva interpretació d’Aristòtil.

La filosofia d’Averrois es presenta com un esforç per restituir a la seva puresa la doctrina d’Aristòtil, però no pogué evitar en alguns punts la influència dels comentaristes neoplàtonics. Averrois donà a la filosofia una significació pròpia, no dependent de la fe, ni oposada a ella, i intentà de precisar les seves relacions amb la religió mitjançant l’afirmació de tres graus de coneixements: filosofia (el grau més elevat), teologia i religió, els quals representen diversos plans o perspectives que convergeixen en la mateixa veritat. Amb tot, hom no veu quin és el seu pensament en cas de conflicte entre filosofia i religió. Pel que fa a la seva concepció metafísica, Averrois afirmà la creació eterna del món per part de Déu, que extreu de la matèria eterna les formes de les coses; l’existència d’una jerarquia d’intel·ligències separades, que mouen diverses esferes, entre Déu, primer motor i acte pur, i les coses, compostes de matèria i forma; la teoria de l’intel·lecte agent, última intel·ligència separada, causa del coneixement intel·ligible en les ànimes individuals, únic per a tots els homes, al qual pertany tot allò d’etern que hi ha en l’home. La influència d’Averrois, conegut a l’Occident per les traduccions al llatí de Miquel Escot (entre el 1228 i el 1235), penetrà primer a la facultat d’Arts de París i donà lloc a l’averroisme llatí, que tant havia de contribuir a la introducció de l'aristotelisme a Occident al moment que, amb una certa oposició a la interpretació d’Averrois, l’escolàstica havia de realitzar el gran esforç per a canalitzar dins el pensament cristià la influència grecoàrab. L’averroisme es desenrotllà durant cinc segles (del XIII al XVII) i es mogué entre tres tesis principals: la unitat numèrica de l’intel·lecte agent, tesi que als cristians els semblava com a oposada a la immortalitat personal; l’eternitat del món i de la matèria, la qual, en opinió dels teòlegs, implicava la negació de la creació ex nihilo per part de Déu; la doctrina de la doble veritat, segons la qual una proposició pot ésser filosòficament veritable i teològicament falsa, i amb això semblava renunciar a la conciliació de la fe i de la raó. El pensador més representatiu de l’averroisme del s XIII fou Siger de Brabant, sobretot amb la seva doctrina de la unitat de l’intel·lecte humà. Algunes tesis averroistes defensades per Siger de Brabant foren condemnades el 1277 per l’arquebisbe de París Étienne Tempier, perquè implicaven doctrines jutjades incompatibles amb la fe cristiana. Però l’averroisme persistí a París fins al s XV (Joan de Jadun, mort el 1328, i Marsili de Pàdua, mort el 1343), i passà després a Itàlia, en particular a la Universitat de Pàdua, on perdé el seu caràcter de controvèrsia teològica i es caracteritzà per la seva defensa de la física aristotèlica (Nicoletto Vernia, Agostino Nifo, Marco Antonio Zimara).

Col·laboració: 
JTo

Llegir més...