Les balenes són mamífers exclusivament marins que atenyen grans dimensions (de 5 a 25 m). Les balenes típiques manquen de dents: tenen unes formacions còrnies gingivals característiques, anomenades barbes, que pengen de la mandíbula superior i s’allotgen a la inferior, les quals fan de filtre per a retenir el plàncton de què s’alimenten, especialment crustacis eufausiacis (krill). Neden amb la boca —que és enorme— oberta, i quan la tanquen expulsen l’aigua amb l’ajuda de la llengua, talment, que l’aliment resta retingut. Com tots els cetacis i a diferència dels peixos, les balenes tenen la cua disposada en un pla horitzontal, cosa que els facilita l’ascensió a la superfície, on pugen a respirar; tenen dos espiracles o orificis nasals, situats al cim del cap, pels quals expulsen l’aire dels pulmons acompanyat sovint de mucositats i de vapor d’aigua: es forma aleshores un núvol de condensació que té l’aspecte d’un brollador. Poden nedar a gran velocitat i a molta profunditat (alguns centenars de metres) i romandre sota l’aigua durant força temps (fins a 60 minuts en alguns casos) sense renovar l’aire dels pulmons, gràcies, sobretot, a l’alentiment del ritme cardíac i a la riquesa excepcional de mioglobina en la massa muscular.
Les balenes són en general monògames; la gestació dura aproximadament un any, i rarament neix més d’un balenó en cada part. Es reprodueixen cada 2-3 anys i els balenons atenyen la maduresa sexual als 3-4 anys; la seva esperança de vida és d’uns 30 anys. Viuen en bandades, i efectuen generalment grans migracions; durant l’estiu viuen a les mars fredes, polars o subpolars, i durant l’hivern a les temperades, on neixen els balenons, els quals, com que no tenen una capa adiposa tan desenvolupada com els adults (fins a 50 cm de gruix en alguns casos) no suportarien les baixes temperatures de les aigües polars. Els adults, mentre habiten a les mars càlides, no s’alimenten, puix que en aquestes mars no hi ha l’abundor de plàncton que troben a les polars. Les balenes tenen molts paràsits externs, com el poll de la balena (Cyamus), crustaci amfípode, i també molts simples epibionts.
Només les balenes pròpiament dites o balenes franques pertanyen a la família dels balènids; hom considera balenes, però, tots els misticets, bé que hom anomena correntment rorquals els de la família dels balenoptèrids.
La caça de la balena (en la qual hom inclou tots els grans cetacis, àdhuc els catxalots) s’estengué a Europa com a indústria a partir de l’edat mitjana. Les primeres que hom caçava eren les anomenades balenes franques, que, un cop mortes, suren i poden ésser arrossegades fàcilment. Més tard els rorquals adquiriren més valor comercial; bé que un cop morts no suren, hom resolgué aquesta dificultat injectant-los aire. La caça de la balena no es transformà en una activitat rendible fins a la invenció de l’arpó explosiu (1877). Al segle XX els vaixells baleners s’han transformat en autèntiques fàbriques flotants, que reben el forniment mitjançant una petita flota de vaixells pescadors. La caça de la balena ha d’afrontar, des del 1930, el problema de l’extinció de les espècies pel fet que les captures són superiors, de bon tros, al ritme de reproducció dels animals. El 1949 fou creada la Comissió Balenera Internacional amb la finalitat de controlar i reglamentar la caça de balenes, i fixar el nombre de captures, així com la temporada i les zones de caça; les recomanacions tingueren poc ressò. L’any 1972, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi reclamà la suspensió durant deu anys de la caça balenera per tal de permetre'n la repoblació; tanmateix, aquesta proposta fou retirada el 1977 per pressions de l’URSS i el Japó (aquests dos estats sumaven plegats el 75% de les captures mundials). Posteriorment, els 24 estats membres que integren la Comissió acordaren limitar les captures per a la temporada 1977-78 a un 36% menys que el 1976. A la temporada 1980-81 el límit de captures es rebaixà encara més; l’URSS el 1981 decidí de no caçar més balenes en les seves aigües territorials. Finalment, al juny del 1982, la Comissió Balenera Internacional acordà, malgrat les resistències del Japó, l’URSS i Noruega, la suspensió durant cinc anys de la caça comercial de balenes a partir de la temporada 1985-86. Posteriorment, aquesta moratòria s’ha renovat anualment des del 1991. No obstant això, el seu acompliment ha estat sempre parcial, per tal com subsisteixen els desacords entre els diversos membres de la Comissió respecte a les espècies en perill i el nombre de captures considerat tolerable per a la recuperació de les poblacions, qüestions en les quals, d’altra banda, no són aliens els interessos econòmics. L’any 1995 la Comissió Balenera Internacional acordà establir un santuari de balenes a l’oceà Antàrtic, per sota dels 40°C de latitud S, a més de continuar restringint les captures a la resta d’oceans del món. No obstant això, el Japó i Noruega continuen realitzant captures —segons ambdós països amb propòsits científics—. També des de l’any 1995, segons una proposta de la Comissió Balenera Internacional —que no fou aprovada ni pel Japó ni per Noruega—, es realitzen tests genètics per controlar la procedència de la carn de balena que entra al mercat, per tal de lluitar contra el contraban de carn d’espècies protegides que es detectà al Japó. Malgrat les lleis que restringeixen la pesca de balenes, algunes espècies, com per exemple la balena franca àrtica (Balaena mysticetus), es troben perillosament amenaçades d’extinció.
De les balenes hom ho aprofita industrialment gairebé tot: la carn, fresca, en conserva o com a extret; les barbes, per a fer barnilles; la pell, per a cuir; hom n'extreu també olis, oli de fetge, farina d’ossos, vitamines i productes hormonals, i del greix del cap dels catxalots i de les balenes amb bec hom també obté l’anomenada esperma de balena. A hores d’ara, però, existeixen substitutius sintètics per a tots aquests productes naturals.