Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme és l’expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l’ordre públic. La seva existència es remunta a l’antiguitat, i tingué uns períodes d’acusada gravetat en el món romà de l’època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies, a Hispània, a l’Àsia Menor i a Egipte), durant l’època d’August (a Itàlia i a Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al Llenguadoc, a Borgonya, a l’Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del segle XV i al començament del segle XVI amb l’anomenada guerra dels cavallers, capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc un veritable paroxisme d’aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis, cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l’Albània dominada per l’imperi otomà.
El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti, que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments de seda grega i de teixits. L’únic remei parcial era d’oferir-los un salconduit i d’enrolar-los a les armades contra els turcs. Durant el segle XVII, als Països Catalans i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics; tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbó. El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el segle XIX a Andalusia (Luis Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a Grècia (clefta) i a l’Àsia, especialment al Kurdistān i a la Xina. I, encara, els anys immediats a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.
Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII
- 1529 Perdó general als bandolers que accepten d’enrolar-se com a soldats als terços de Flandes i d’Itàlia
- 1539 Pragmàtica de Carles V contra el bandolerisme
- 1543 Execució a Barcelona de Moreu Cisteller i la seva colla
- 1544 Ordre del lloctinent de Catalunya d’enderrocar els castells que servien de refugi als bandolers
- 1546 Execució a Barcelona del clergue bandoler Antoni Roca
- 1559 Execució a Barcelona de seixanta-sis bandolers
- 1561 Atacs de bandolers al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles i a l’església de Sant Pere de Bellver
- 1562 L’afluència de bandolers detinguts obliga a ampliar la presó de Barcelona
- 1565 Execució a Barcelona del bandoler empordanès Bartomeu Camps
- 1570 Mort del comissari reial Pere Mateu per un grup de bandolers comandats pels germans Montserrat, Pere i Joan Poc al crit de ‘Muiren, muiren los traidors'
- 1571 Montserrat Poc pren el lloc deixat per Bartomeu Camps i actua com una mena de cap suprem del bandolerisme del Principat
- 1573 Execució a Barcelona del bandoler Joan Poc. Constatació oficial de la inseguretat dels trasllats de moneda a causa dels bandolers
- 1578 Execució a Barcelona del bandoler Montserrat Poc capturat uns mesos abans
- 1581 El bandoler Tomàs de Banyuls i els seus, que acostumaven a refugiar-se al monestir de Sant Miquel de Cuixà i al castell de Nyer, s’embarquen per servir el rei a Itàlia
- 1582 El bandoler Galceran Cadell, que pertorbava l’Urgell, s’embarca per servir el rei a Itàlia
- 1586 Pragmàtica reial sobre l’expulsió de bandolers, lladres, saltejadors de camins i altres malfactors i delinqüents que van divagant pel regne de València
- 1587 Primer robatori de moneda del rei a Sidamunt per part del Minyó de Montellà, que mor en el xoc contra les forces reials
- 1592 Primeres referències de bandolers nyerros en la documentació de la cancelleria dels lloctinents
- 1599 Pragmàtica reial i edicte sobre l’expulsió i persecució dels bandolers, lladres i saltejadors de camins del regne de València i contra l’acolliment que aquests troben entre els moriscs
- 1602 Inici de l’actuació de Perot Rocaguinarda com a bandoler amb la presa del palau episcopal de Vic
- 1611 Perot Rocaguinarda s’embarca a Mataró, amb els seus, cap a Nàpols com a capità de terços
- 1613 Robatori de moneda del rei per part de la banda del Barbeta, entre els Hostalets i Montmaneu. Barbeta aconsegueix de fugir a Itàlia
- 1616 Execució a Barcelona del bandoler italià Barbeta
- 1622 Inici de l’actuació de Joan Sala i Serrallonga com a bandoler
- 1626 Topada a Vilanova de Sau entre el comissari Pere Antic i les colles de Joan Sala i Serrallonga i dels germans Margarit
- 1627 Encontres entre les forces del lloctinent i les colles dels Margarit i d’altres. Francesc Margarit resulta ferit de mort. Joan Sala i Serrallonga pren el relleu de Margarit i es converteix en el cap del bandolerisme del Principal
- 1634 Procés i execució a Barcelona de Joan Sala i Serrallonga
- 1666 L’actuació de bandolers valencians a la comarca de Tortosa preocupa les autoritats del Principat
- 1665-75 Periode particularment actiu del bandolerisme a Mallorca
- 1668 El bandoler valencià Josep Artús i els seus companys són indultats i embarquen cap a Nàpols
- 1680 Comissió donada pel duc de Veragua a Josep Cases i la seva colla d’onze bandolers, com si fossin oficials de justícia, per perseguir la colla del bandoler Senén, que actua a l’Horta de València. Cases l’obliga a fugir i ocupa el seu lloc
- 1685 Acord convingut per la marxa del País Valencià de les colles dels germans Palàcios (34 bandolers) i dels Gil (59 bandolers)
- 1692 Informe del lloctinent de València, marquès de Castel Rodrigo, sobre la desaparició de les colles de bandolers
El bandolerisme als Països Catalans
Catalunya
El bandolerisme als Països Catalans fou un fenomen molt important durant els segles XVI i XVII; la seva màxima virulència durà aproximadament del 1540 a la revolta del 1640. Començà amb les gestes de Moreu Cisteller i d’Antoni Roca, i acabà amb les de Serrallonga, passant per les de Bartomeu Camps, de Montserrat Poc, de Perot Rocaguinarda, de Trucafort, de Tallaferro i els germans Margarit. Cal advertir que hi havia unes bandositats aristocràtiques i un bandolerisme popular: el primer fenomen, més antic i al marge de causes econòmiques, és el dels grans magnats, que dirimien amb les armes llurs rivalitats i llurs lluites; el segon, conseqüència directa de la misèria, fou el que donà autèntic relleu al bandolerisme. Pel que es refereix al Principat de Catalunya, als bàndols antics, capitanejats per l’aristocràcia feudal, i a les bandositats dels cavallers arruïnats de la muntanya —en plena activitat des de l’època de Carles V— s’anà superposant el bandolerisme dels humils, a causa de l’augment de població i de la vida cara. Els dos darrers fenòmens es confongueren durant el primer terç del segle XVII, quan la crisi econòmica, social i política oferí una plataforma adequada a llur desenvolupament. El bandolerisme català reflecteix prou bé el bandolerisme general a la Mediterrània: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada normalment a les zones febles dels països, sobretot a les muntanyes, quan són alhora fronteres. La frontera dels Pirineus fou una mena d’aiguabarreig de contrabandistes de cavalls, bandolers i hugonots francesos, que ben sovint actuaven conjuntament. Bandolers i hugonots queien al darrer terç del segle XVI sobre “els carros de moneda” en trànsit entre Lleida i Barcelona, on embarcaven amb destinació a Gènova. Són coneguts diversos assalts, en els quals els atacants s’apropiaren grans quantitats d’argent. En certa manera el bandolerisme pirinenc era una mena de “cinquena columna” de la pressió constant dels hugonots francesos durant les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI. Entre les mesures defensives per part de Felip II cal esmentar, ultra l’estricta vigilància dels immigrants, la creació dels bisbats de Solsona i de Barbastre i l’erecció de la ciutadella de Jaca. Les incursions dels hugonots, ben sovint a través d’Andorra, cercaven també el profit de les ràtzies per la rica diòcesi d’Urgell. Són ben eloqüents les cartes i notes de Josep de Calassanç, secretari del capítol de la Seu d’Urgell i ben sovint encarregat d’organitzar la defensa. Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers catalans es trobaven immergits en les lluites entre nyerros i cadells (nyerro) en què restava migpartit gairebé tot el Principat; la figura més popular fou Joan Sala i Serrallonga. Originaris de la Cerdanya, sembla que els nyerros representaven el món feudalitzant de la muntanya, i els cadells, el del pla, de les ciutats i viles, més ben disposades a l’autoritarisme monàrquic. Sigui com vulgui, el fet del bandolerisme contribuí a crear en les autoritats un concepte especial de Catalunya, fins al punt de considerar els privilegis i les lleis catalans com a favorables al desenvolupament del bandolerisme: el 1615 el bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, arribà a demanar a Felip III la reducció del Principat de Catalunya a les lleis de Castella. A la segona meitat del segle XVII, les circumstàncies generals canviaren i, d’una manera progressiva, el bandolerisme català anà minvant; la recuperació econòmica del Principat féu la resta. En efecte, després de la Guerra de Successió, les partides de miquelets tenien un caràcter essencialment polític, de resistència a la repressió borbònica —xocs entre els fusellers de muntanya i després els mossos d’esquadra, i les partides austriacistes, com la de Pere Joan Barceló.
El País Valencià i Mallorca. El bandolerisme al segle XIX
Paral·lelament, durant el segle XVI el bandolerisme també havia estat molt actiu al País Valencià, on en certes ocasions els bandolers s’aliaren amb els moriscs descontents. La situació de l’àmbit rural del País Valencià havia estat presidida, durant els dos primers terços del segle XVII, molt directament per les conseqüències de l’expulsió dels moriscs. Els efectes immediats degueren ésser la desclosa d’un bandolerisme potent, les zones fonamentals d’irradiació del qual degueren coincidir amb els llocs de senyoria, sobretot en aquells on la reacció senyorial havia estat més intensa: la Marina i la zona muntanyosa meridional. La recuperació del final del segle XVII marcà la disminució del bandolerisme valencià: pels volts del 1680 les famoses bandositats de la Marina —bandes compactes de malfactors units per relacions familiars i de veïnatge i per l’odi col·lectiu a una altra parcialitat local o comarcal— donaren lloc a petites bandes inconnexes que continuaren actuant fins a la darreria del segle, bé que en declivi creixent i amb un aspecte molt interessant del terrorisme ciutadà. D’altra banda, sembla que el bandolerisme fou particularment actiu a Mallorca durant els anys de la regència de Marianna d’Àustria, vídua de Felip IV (1665-75). Durant el segle XVIII, a conseqüència de l’augment de població, el bandolerisme no desaparegué dels Països Catalans i estigué molt lligat al problema primordial dels vagabunds: els murris circulaven en colles amb dones i fills (murri). A la fi del segle, a muntanya, el bandolerisme i les rivalitats tradicionals encara eren vius; ja al segle XIX, les guerrilles sorgides arran de la Guerra del Francès (1808-14) s’aproximaren sovint al bandolerisme, i cap a l’any 1840 el bandolerisme fou confós amb algunes manifestacions del carlisme, i els governs moderats, per tal de posar fi a les partides de facinerosos i de bandolers, crearen un nou cos, el de la guàrdia civil (1844). Com a conseqüència de les lluites civils del segle XIX, novament el bandolerisme aparegué en el món rural del Principat en fenòmens tan importants com el dels trabucaires ( trabucaire). Encara, durant la Restauració, hi hagué una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders (roder) arribaren a aconseguir el control directe de diversos pobles.
El bandolerisme en la literatura
El bandolerisme com a tema literari tingué especial fortuna en dues èpoques de crisi: el barroc i el Romanticisme. Durant el barroc la literatura castellana fixà una atenció especial al problema del bandolerisme català, i molts autors —Cervantes, Tirso de Molina, Lope de Vega, Vélez de Guevara, Rojas Zorrilla, etc— utilitzaren, més o menys deformades, i especialment en el teatre, les figures de bandolers populars de l’època, com Antoni Roca, Perot Rocaguinarda i Joan Serrallonga. Els exemples de l’època en català són escassos, i se centren principalment en la literatura rimada popular, com les cobles de Pere Giberga (1554), o en les cançons, de transmissió oral ( cançoner). Cal destacar també l’anònim ball d’en Serrallonga, segurament del segle XVII, representat fins al XIX, i , dins la poesia barroca, un sonet de Vicenç Garcia (1609). Les tensions socials del Romanticisme dugueren els seus escriptors a valorar les figures marginades, entre d’altres les dels bandolers; així fou creada a tot Europa una literatura abundant sobre aquest tema, que va des d’Els bandits, de Schiller, fins a les obres de Byron, el duc de Rivas, Aleksandr Puškin, Victor Hugo, Prosper Mérimée, etc. La literaturacatalana fixà principalment l’atenció en la figura de Joan de Serrallonga, que en les novel·les i els drames de Víctor Balaguer fou presentat com a capitost liberal, mentre que Maragall el prenia com a punt de partença per explorar el tema del pecat.