OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

bany

substantiu masculím
Medicina

Sumari de l’article

Bany purificador a Pashupatinath, al Nepal
© X. Pintanel
terapèutica terap
Acció de banyar o de banyar-se, especialment la immersió total o parcial del cos en l’aigua d’un riu, de la mar, etc, o d’un continent apropiat (piscina, banyera, etc), per motius higiènics, esportius, terapèutics o religiosos.

La importància que el bany ha tingut en la majoria de les religions és causada per una doble creença: d’una banda, la distinció entre pur i impur, que en totes les religions marca la separació de Déu i l’home, amb la consegüent exigència de purificació que sent l’home davant la divinitat, i, d’altra banda, el simbolisme de l’aigua com a mitjà de purificació ritual i com a element dotat d’una força de renovació que fa que hom la consideri sagrada. El bany com a purificació (ablució) és present, entre d’altres, en les antigues religions orientals, com la irànica i la babilònica; a Egipte, on té un paper important en el ritu d’enterrament; en l’hinduisme, amb els banys rituals als rius sagrats, especialment al Ganges; entre els essenis, les rigoroses exigències de puresa dels quals culminaven en freqüents banys rituals; i al món grecoromà, en els cultes mistèrics, on tenia el caràcter de purificació prèvia a la iniciació. Al rentat o bany va lligada sovint la creença d’un nou naixement, fruit de la força revitalitzadora de l’aigua. Segons les concepcions de l’Orient antic i del món grecoromà, l’aigua és l’element primordial del qual ha sorgit el món i procedeix tota vida. Sovint els déus són darrere el naixement dels rius i són adorats com la seva causa primera (Nil, Eufrates, Tigris i els rius, o les deus de l’existència, dels texts ugarítics) o els mateixos rius són divinitzats (com el Ganges) o són la semença d’algun déu: el qui s’hi banya rep els efectes sobrenaturals de les seves aigües: font de joventut, nova vida, regeneració i immortalitat. Com a força de regeneració, el bany té importància en els moments que l’home accedeix a un nou estadi de la seva existència: naixement, ritus d’iniciació, bany de la núvia, enterrament. Aquest és el sentit del baptisme i del bany a què se sotmetia l’aspirant en el ritu medieval d’armar un cavaller. La força renovadora de l’aigua opera no solament en la natura, sinó en els mateixos déus: en algunes religions, com la fenícia i el culte de les grans deesses de la fecunditat i l’agricultura, les imatges divines eren portades en processons solemnes als rius i sotmeses a banys sagrats per tal que recuperessin les forces i es rejovenís llur vida immortal. Dins el mateix simbolisme, l’Afrodita grega neix de l’escuma de les ones i les nimfes viuen en les grutes on es reuneixen les aigües de les fonts. El bany també ha estat usat en diverses pràctiques supersticioses populars o màgiques.

bany Templet octogonal dels anomenats Banys Àrabs de Girona, d’època romànica.
© Fototeca.cat
L’Església Catòlica hagué de prohibir el costum de banyar-se en aigua beneita, i la tradició, d’origen pagà, de banyar-se la nit de Sant Joan. El bany, encara, ha estat emprat sovint per a propiciar la pluja: amb aquest objecte en alguns llocs de Rússia hi havia el costum de llançar a l’aigua el primer foraster que passava.

La immersió del cos humà en l’aigua, amb propòsits de neteja física o terapèutics, ha estat una pràctica corrent des dels pobles primitius i cap civilització no l’ha ignorada. L’arquitectura aplicada al bany fou segurament molt desenvolupada ja a l’antic Egipte, però les mostres més antigues i de més perfecte estat de conservació pertanyen a la civilització minoica, que disposava d’un sistema molt avançat per al forniment i l’evacuació de l’aigua. El bany ocupà un lloc important en la vida quotidiana dels grecs, com ho il·lustren les nombroses peces d’art que reprodueixen escenes de bany i les referències literàries que comencen en Homer. S'han conservat nombroses banyeres privades i les restes d’edificis dedicats als banys públics, els quals disposaven d’estufes adequades per a escalfar l’aigua. Els establiments balnearis grecs són remarcables per llur simplicitat, al costat de la sumptuositat dels banys dels pobles orientals o de la monumentalitat dels romans. Roma portà l’arquitectura dels banys públics al més complet desenvolupament per tal d’atendre les necessitats d’una societat urbanitzada. Aquests serveis suposaven unes instal·lacions molt complexes, i el grau considerable de socialització comportà grans aqüeductes i edificis de grans dimensions (termes). A la caiguda de l’Imperi Romà, els banys públics conservaren llur importància en l’imperi bizantí. A l’Occident els banys decaigueren a causa de les transformacions que experimentà la societat, el decaïment de les ciutats, la destrucció dels grans aqüeductes i l’opinió eclesiàstica contrària a l’exhibició corporal. No obstant això, durant els temps medievals els banys foren una pràctica força estesa i amb prestigi social. Carlemany no solament tractà de conservar algunes termes romanes, sinó que en construí de noves, com les d’Aquisgrà. Malgrat tot, una plena recuperació no es produí fins a partir del s XI, impulsada pel desenvolupament de la vida urbana i per la influència dels costums de l’Orient arribats a través dels àrabs, de les croades i del comerç. Al s XII els banys públics eren un fet corrent a les ciutats d’Europa, i s’expandiren notablement en el curs dels dos segles següents. Els artistes plàstics del gòtic testimoniegen que en llur temps abundaven les basses per a banyar-se en els jardins i que els establiments públics disposaven de grans dipòsits d’aigua calenta. El judaisme, d’altra banda, impulsà considerablement la pràctica del bany. Els banys públics jueus aparegueren com a resultat del contacte amb la civilització grega. El judaisme posterior accentuà el rigor dels banys rituals purificadors prescrits per l’Antic Testament i, a causa de les prohibicions repetides de banyar-se en els rius, cada comunitat jueva tingué una gran cura de procurar-se un establiment adequat, anomenat mikwà . Aquest tipus d’establiment fou molt estès per l’Europa medieval. Un dels pocs exemplars conservats fou trobat (1965) a Besalú. Els musulmans, ultra l’obligació de tenir el cos net (una tradició profètica assegura que la netedat és un dels aspectes de la fe), tenen la de les ablucions rituals abans de cada pregària. Aquest fet motivà la gran proliferació d’establiments públics de banys a tot el món islàmic. L’estructura de banys públics àrabs ( àr: ḥammām ) deriva directament de la romana: consistia en un vestuari ( maslah, l' apodyterium clàssic), que era ensems sala de repòs o d’esplai per a després del bany, i una sala de bany de vapor ( ḥarāra, el caldarium romà), després del qual hom rebia dutxes intermitents d’aigua freda i calenta. Sovint el bany era complementat amb massatges corporals i, una vegada acabats, amb perfums. La tradició romana dels banys, mantinguda pels musulmans, no desaparegué als Països Catalans: des del s XI consta l’existència d’edificis contruïts expressament i anomenats banys. Bé que modernament han estat anomenats banys àrabs, molts foren construïts en època cristiana i administrats per jueus. A Barcelona foren arrendats pel comte Ramon Berenguer IV al jueu Abraham l’any 1160, i bé que foren destruïts el 1834, se'n conserven algunes restes i alguns dibuixos que en permeten la reconstrucció. El fet que abans ja n'haguessin existit uns altres donà lloc a la denominació, encara existent, dels carrers dels Banys Nous i dels Banys Vells. Els banys de Girona (1296) i els de Palma són força ben conservats; els de València ho són parcialment, i hom té notícia documental dels d’Alzira, Balaguer, Morvedre, Perpinyà, Santa Coloma de Queralt i Vic. A la baixa edat mitjana els banys termals continuaven essent concorreguts, i hom sap, per exemple, que el rei Martí I els prenia a la Garriga el 1400. A l’Europa occidental el bany tingué una època de decadència des del Renaixement fins al s XIX: les instal·lacions dedicades al bany al palau de Versalles, per exemple, són d’un primitivisme sorprenent. Aquesta decadència no era, tanmateix, general: era característica dels corrents renaixentistes i barrocs, però moltes ciutats alemanyes i holandeses conservaren les tradicions medievals. A Rússia són tradicionals els establiments simples que consisteixen en una cambra per al bany de vapor, complementada a vegades amb una altra per al bany d’aigua freda, però sovint hom recorre a un curs natural d’aigua, a una bassa a l’aire lliure o a un massatge amb neu. A la mateixa tradició sembla pertànyer la sauna, veritable institució nacional finlandesa, que potser deriva dels banys escites descrits per Tit Livi. A l’Extrem Orient els banys han estat des de temps remots una pràctica social estesa a tota la massa de la població: sobretot al Japó, on més que enlloc són combinats amb massatges. A l’Europa occidental s’intensificà l’atenció pels banys a partir de la revolució industrial, amb l’aparició d’un nou sentiment de netedat personal. Durant el s XIX es difongueren els establiments de banys públics concebuts amb una mentalitat molt utilitària de neteja que excloïa tot aspecte de plaer o de joc. Aquesta mentalitat canvià amb l’expansió de la natació com a esport i amb el descobriment de la utilitat dels banys de vapor i del massatge com a mitjans per a la conservació de la forma física. Actualment la sauna finlandesa i els banys amb massatge japonesos són pràctiques que s’han estès universalment. D’altra banda, les noves possibilitats de lleure i de vacances de les societats de consum han permès, juntament amb el fenomen del turisme, que el bany de mar esportiu (combinat amb el bany de sol) es generalitzi intensament entre les masses de població que hi tenen accés. Aquest fet, limitat als mesos d’estiu, ha canviat la fisonomia i les activitats econòmiques dels centres urbans de les costes més afavorides (platja), amb instal·lacions i serveis especialitzats, noves urbanitzacions, etc. Alhora, han desaparegut quasi totalment als països occidentals els prejudicis d’ordre moral o religiós que limitaven l’expansió de la pràctica, higiènica o esportiva, del bany. En aquest sentit cal remarcar la importància especial que han tingut en diverses societats els problemes sorgits en matèria de moral sexual entorn del bany. Els grecs, si hom jutja les escenes transmeses per llurs artistes, no foren gens estrictes a separar els sexes, fet altrament explicable, atès llur esperit esportiu i llur inclinació al culte del cos. Els romans compartiren una bona part de les inclinacions gregues, però el gran nombre de persones que acudien a llurs establiments obligà a la fixació de normes de separació més estrictes, fins al punt de fer duplicar les instal·lacions. Els jueus i els àrabs reservaren als banys públics unes determinades hores diürnes per a les dones, i unes altres, sovint les nocturnes, per als homes. Per contra, la promiscuïtat fou molt freqüent a l’Europa medieval, i en alguns casos els banys públics gaudiren de mala reputació, com ho indica el fet que, encara, en italià bagno indiqui casa de prostitució; així mateix l’Església Catòlica prohibí als clergues que hi concorreguessin, especialment als mixts. Els viatgers occidentals del s XVIII foren sorpresos per la ingènua barreja d’homes i dones nus a les saunes de Finlàndia. Una despreocupació semblant també és tradicional al Japó. Modernament, a les societats de masses dels països de la civilització occidental, ha restat virtualment eliminada tota pràctica de separació de sexes, bo i mantenint normes obligatòries encaminades a evitar la nuesa total als banys públics.

El bany com a mètode terapèutic

Com a mètode terapèutic , els banys complets o parcials, segons que afectin tot el cos o només una part, han estat, i són encara, molt utilitzats. Els banys en líquid, sobretot en aigua, són els més corrents: hom recorre al bany calent (35-40°C aproximadament) com a sedant, i al bany fred (10-15°C aproximadament) com a estimulant. Els banys en aigües naturalment riques en certes substàncies minerals o gasoses, o enriquides artificialment, són emprats, amb més o menys èxit, contra determinades malalties: aigües alcalines són utilitzades contra les dermatitis secretants; midonoses, contra les picors; riques en permanganat potàssic, contra les hiperhidrosis, etc. El bany de mar és utilitzat com a estimulant, i pot actuar com a excitant en determinades circumstàncies. En els banys en gasos, o en vapor, hom recorre a l’aire sec i calent, com el bany d’aire comprimit , emprat com a analgèsic en certes neuràlgies rebels, o al vapor d’aigua, com en el bany finlandès o sauna o en el bany turc , en què hom és sotmès a l’acció de vapor cada vegada més calent i, finalment, a una fricció o una dutxa amb aigua de primer calenta i després freda. Els banys en sòlids, com el bany de sorra , el bany de fang , etc, foren emprats en el tractament del reumatisme crònic.

Col·laboració: 
DBP / JTo / JaC

Llegir més...