Als primers segles del cristianisme, a causa de les persecucions, hom efectuava bateigs als llocs on hi havia aigua natural o bé a les cases particulars, i possiblement a les catacumbes. Els baptisteris més antics daten del final del segle III i del començament del IV, i deuen llur tipus arquitectònic a la pràctica del ritu d’immersió. Eren construccions romanes aprofitades (Sant Joan del Laterà; Roma, segle IV) o bé sales annexes a les esglésies. Més tard es generalitzaren els baptisteris autònoms de planta comunament circular, quadrada o poligonal, amb piscina centrada, proveïts en certs casos de deambulatori i de petits absis, amb coberta de cúpula i a vegades amb una artística decoració de mosaic (Ravenna, segle V). Cal esmentar, entre els repartits per tot l’àmbit mediterrani, a més de Sant'Ambrogio de Milà (segle V), prototip dels baptisteris octagonals, els d’Ais de Provença (segle V), Pisa (1153-segle XIV), Florència (acabat el 1520), etc. L’únic baptisteri autònom clarament hispànic és el de Santa Maria d’Ègara (segle V?). Cal esmentar també, a Ègara, el de la capella de Sant Miquel, del segle VI, construït aprofitant elements d’època anterior, i refet després en diverses ocasions. Altres baptisteris, dubtosos, són els de Santa Margarida d’Empúries i el d’Aljezares (Múrcia). Uns altres són dins les basíliques (Menorca, Mallorca), o hi són annexos (Mèrida, Tarragona). A Barcelona fou descobert (1968) un gran baptisteri, que constitueix un edifici annex a la basílica paleocristiana, situat sota l’actual catedral, amb piscina octagonal de planta interior en forma de creu patent, voltada d’una columnata com els baptisteris de Provença i de Llombardia. Des de l’època romànica, a Catalunya i més endavant a d’altres països, com Itàlia, hom abandonà la construcció de baptisteris separats i en generalitzà l’emplaçament dins l’església.
Més tard, quan fou suprimit el ritu d’immersió, el baptisteri fou reduït a una font baptismalpica o font baptismal.