El primer escriptor conegut fou el jesuïta canari José de Anchieta (1533-97), però la literatura del Brasil colonial no adquirí relleu fins al s. XVIII, que aparegueren, amb el neoclassicisme, poetes com Claudio Manoel da Costa (1729-89) i Tomás António Gonzaga (1744-1810), autors d’èglogues a la manera de Virgili; José Basílio da Gama (1741-95) atacà les missions jesuítiques en el poema èpic O Uruguai (1769), i José de Santa Rita Durao (1722-84) exalçà la colonització en l’epopeia O Caramuru (1781). El 1808 el trasllat de la cort portuguesa al Brasil fugint dels francesos influí decisivament en el desenvolupament cultural de la colònia, que se centralitzà a la ciutat de Rio de Janeiro. El Romanticisme, iniciat per Domingos José Gonçalves de Magalhães (1811-82), reaccionà contra aquesta tradició portuguesa i cercà la inspiració en la cultura autòctona. Així sorgí l'indigenisme: António Gonçalves Dias (1823-64) escriví l’epopeia —exaltant el “bon salvatge”, a la manera de Jean-Jacques Rousseau —Y-Juca Pirama (‘El qui morirà’), en llengua tupí. La primera figura de la novel·la brasilera fou José de Alencar (1829-77) autor d'O Guarani, també indigenista, a la manera de Chateaubriand. La poesia romàntica s’inicià amb l’obra d’Álvares de Azevedo (1831-52), que exercí una gran influència. António do Castro Alves (1847-71) inicià, amb els seus poemes contra l’esclavitud i en defensa dels negres, els temes de denúncia social, continuats en la prosa de Manuel António de Almeida (1831-61), que significaren la consolidació de la tradició autòctona. El 1897 la creació de l’Académia Brasileira de Letras comportà una reacció contra els excessos romàntics, reacció tipificable en les novel·les de Joaquim Machado de Assís (1839-1908) i d’Aluísio Azevedo (1857-1913), autor d'O Cortiço (1890), influït pel naturalisme francès. Al tombant del segle s’inicià la influència del parnassianisme, sobretot en les Poesias (1888) d’Olavo Bilac (1865-1918), que foren successivament reeditades amb ampliacions i en les quals fou inclòs, el 1902, O caçador de esmeraldas, intent de creació d’una èpica nacional. Parnassians foren també Alberto de Oliveira (1859-1937), Raimundo Correia (1859-1911) i Vicente Carvalho (1866-1934). Paral·lelament, el simbolisme influí en l’obra de João da Cruz e Sousa (1861-98) i Alphonsus de Guimaraens (1870-1921), seguidor aquest darrer de la poesia religiosa de Verlaine. A part aquestes dues tendències, Augusto de Anjos (1887-1914) denota la influència del positivisme científic. Al principi del s. XX destacà sobretot l’obra novel·lística de Lima Barreto (1881-1922) i Os Sertões (1902), obra en què l’etnòleg i sociòleg Euclides de Cunha (1866-1909) analitzà les condicions de vida del nord-est brasiler, i que repercutí notablement en la narrativa posterior. La Semana de Arte Moderno de São Paulo (1922) inicià l’avantguardisme, en oberta oposició a la literatura establerta, representada per l’Académia. Oswald de Andrade (1890-1955) sota influències heterogènies (Oscar Wilde, D’Annunzio, el surrealisme, etc), creà una de les obres més personals, com a novel·lista, prosista i poeta, i que més contribuïren a la consolidació de la nova estètica al país. Mário de Andrade (1893-1945) féu curiosos experiments de distorsió lingüística. Cal destacar, encara, Ronald de Carvalho (1892-1934), Guilherme de Almeida (1900) i, sobretot, Manuel Bandeira (1886-1968), que acabà conciliant l’avantguardisme amb la literatura més tradicional. La narrativa contemporània té el seu punt de partida en Casa Grande e Senzala (1933), obra del sociòleg Gilberto Freire (1900), en la qual analitzà la vida a la fazenda. Els novel·listes més representatius són Graciliano Ramos (1892-1953), prosista auster però d’una profunda visió social; José Lins do Rego (1901-57), autor d’arrel molt popular a les novel·les de Ciclo da Cana de Açúcar (1932-36) i de visió colorista a Cangaceiros (1953) i Fogo Morto (1943), la seva millor obra; Jorge Amado (1912), que, iniciat dins el realisme socialista, amb una clara intenció política, aconseguí amb Gabriela, cravo e canela (1958) un gran èxit internacional i evolucionà, en les seves darreres obres, cap a la visió colorista i lírica del món suburbà de Bahia; João Guimarães Rosa (1908-67), autor, entre d’altres obres, de Grande Sertão: Veredas (1956), prodigiós exercici de creació verbal, basat en l’observació del món del nord-est. Paral·lelament sorgí un grup de novel·listes al sud del Brasil, més cosmopolites i lligats a la tradició europea, entre els quals cal destacar Erico Veríssimo (1905), autor de la trilogia O Tempo e o Vento (1949-51), epopeia de la vida urbana del sud. A partir de l’any 1955 aparegué el moviment Novo Romance Brasileiro, amb connexions directes amb el Nouveau Roman francès; d’entre els seus autors es destaca Clarise Linspector, la qual assimilà d’una manera personal la influència de James Joyce i de John Dos Passos. D’altra banda, la poesia contemporània donà figures com les d’Augusto Frederico Schmidt (1906), Jorge Lima (1893-1935), el qual combinà la inspiració religiosa amb fórmules surrealistes, Carlos Drummond de Andrade (1902), Cecília Meireles (1901-64), Vinícius de Morães (1913) i, sobretot, João Cabral de Melo Neto, poeta de tècnica depurada i de preocupació social, traductor de poesia catalana (Quinze poetas catalães, 1949). A partir de João Cabral de Melo Neto, representant de la generació del 1945, sorgiren el Moviment de Poesia Concreta i la Bossa Nova musical, liderats per Augusto de Campos i João Gilberto. Després sorgí el tropicalisme, amb José Carlos Capinan i Torquato Neto, juntament amb els poetes-cantors Caetano Veloso i Gilberto Gil. Les escoles d’avantguardisme se succeïren en un ritme vertiginós, la qual cosa fou una bona mostra de la gran intensitat creadora del Brasil d’aquell moment. Entre els escriptors més destacats d’aquesta època es compten Gramiro de Matos, Affonso Romano de Sant'Anna, Ricardo G. Ramos, Carlos Nejar, Mário Chamie, Gildo Magalhães i d’altres. Als anys setanta, la narrativa brasilera continuà mostrant una riquesa i una varietat que la situaren entre les més interessants d’aquell moment. La pervivència del regionalisme coincidí amb l’aparició d’una novel·la urbana d’interès excepcional i amb intents renovadors en la tècnica, la llengua i el temps narratiu. Com a hereus del regionalisme, foren representatius Jose Cándido de Carvalho, amb O coronel e o lobishomem, així com la penetració d’Adonías Filho a l’ànima primitiva dels habitants de les zones del cacau, a Bahía, amb Memorias de Lázaro. L’Amazònia serví de marc a les novel·les de Márcio Souza (Mad Maria, Gálvez, emperador do Acre). Herberto Sales, amb Cascalho, ens ofereix una visió despietada de la vida dels buscadors d’or i diamants. Pel que fa a la novel·la urbana, amb trets de novel·la negra, interessà de manera especial Rubem Fonseca (Lúcia McCartney, O caso Morel, A grande arte, Bufo & Spallanzani). Autram Dorado fou un dels narradors brasilers més fecunds i interessants del moment (A barca dos homens, Uma vida em segredo, Opera dos mortos, O risco do bordado, A serviço do Rei, Lucas Procópio). Hi hagué una presència interessant de diversos noms femenins, entre els quals Clarisse Lispector (A paixão segundo G.H., Uma aprendizagem, A Legião Estrangeira). Destacaren també Lygia Fagundes Telles, contista excepcional (Histórias do desencontro, O jardim selvagem, O seminario dos ratos), i Nélida Piñón, que aconseguí un gran èxit de crítica el 1974 amb Tebas do meu coração, consolidat amb A força do destino i A república dos sonhos. Antonio Callado, amb Quarup, incidí en la problemàtica dels indis de l’Amazones; Expedição Montaigne i Entre deus e a vasilha foren també obres destacades. Moacyr Scliar, d’origen jueu-rus ens recorda Kafka i Chagall amb O centauro no jardim i A estranha nação de Rafael Mendes. José Ubaldo Ribeiro fou consagrat el 1971 com a gran novel·lista amb Sargento Cetúlio. Una obra mestra poderosa i singular del mateix autor, Viva o povo Brasileiro, constitueix una altra aportació vigorosa al panorama narratiu del país. Ignácio de Loyola Brandão (Nao verás país nenhum), Antonio Torres (Balada da infáncia perdida), J.J. Veiga (Sombras de reis barbudos, Torvelinho dia e noite), Antonio Olinto (Trono de vidrio), Darcy Ribeiro (O mulo), Josué Montello (Noite sobre Alcántara, Janelas fechadas, Antes que os Pássaros acordem), foren també figures importants dins el panorama de la narrativa brasilera. A finals dels anys vuitanta i principis del noranta, la novel·la visqué una nova renaixença. Temes freqüents foren el passat dictatorial, el caos social, la pobresa, la lluita per la terra i l’opressió de la població indígena, en el marc tant de formes experimentals com de gèneres tradicionals com ara l’històric i el psicològic. En foren alguns representants Luiz Pereira Cardoso (Diário de Berê, 1988), Luiz Glauco (Os cogumelos vermelhos do outono, 1989), João Oscar (Curunkango rei, 1988), Miguel Oliveira (Salve o verde esperança, 1990) i Antonio Elias (A promessa, 1991). També fou ben viva la tradició satírica, paròdica i irònica, representada per Marcos Rey (A sensação: opereta tropical, 1989). També ampliaren la seva obra l’escriptora Rachel de Queiroz (Memorial de Maria Moura, 1992), que el 1993 rebé el premi Juca Pato, concedit a l’intel·lectual de l’any. La producció de narrativa breu disminuí, tot i que continuaren publicant autors consolidats com Autran Dourado (Violetas e caracóis, 1987), Sérgio Faraco (Majestic Hotel, 1991) i Rubem Fonseca (Romance negro e outras histórias, 1992), i n'aparegueren de joves, com Elias José (O grito dos torturados, 1986) i Flávio Coelho (Contos que conto, 1991); també cal esmentar Ana Maria Freitas (Um tango, por favor, 1987), Benedita Delazari (Filhos da miséria e outras histórias, 1988) i Eustáquio José Rodrigues (Flor de sangue, 1990). Des del final dels anys vuitanta, la poesia esdevingué molt popular i fou molt conreada, tant pels hereus de les tradicions simbolista i modernista com pels representants de la poesia concreta i dels haikús o de la tradició afrobrasilera, a més inclogué trajectòries tan personals com la de Sebastião Nunes (Antologia mamaluca e poesia inédita, 1988). Al costat de poetes reconeguts com Lêdo Ivo (Mar oceano, 1987), João Cabral de Melo Neto (Crime na Calle Relator, 1987; Museu de tudo e depois, 1988), Carlos Nejar (Meus estimados vivos, 1991), Hilda Hilst (Do desejo, 1992), Adão Ventura (Textura afro, 1992) i Oliveira Ferreira da Silveira (Anotações à margem, 1994), hom trobà noves promeses com Heloisa Severiano Ribeiro (Digamos assim, 1987) i Lya Luft (O lado fatal, 1988). També destacà la publicació pòstuma dels poemes eròtics de Carlos Drummond de Andrade, O amor natural (1992). El teatre visqué un període de transició i recerca de noves formes d’expressió. Entre els diversos autors cal esmentar Mário Prata (Bésame mucho, 1987), Luis Alberto de Abreu (Xica da Silva, 1988), Doc Comparato (Nostradamus, o principe das profecias, 1988), Naum Alves de Souza (Suburbano Coração, 1989) i Leilah Assunção (Lua nua, 1990). En el camp de l’assaig i la crítica, cal destacar la História crítica do romance brasileiro (1987, tres volums), de Temístocles Linhares. A finals del s. XX moriren el gran poeta João Cabral de Melo Neto (1999), Antônio Callado (1997), Marcos Rey, pseudònim d’Edmundo Donato (1999) i Jorge Amado (2001). Els degans de la narrativa són Moacyr Scliar, Vladomiro Freitas Autran Dourado (premi Camões 2000), Lygia Fagundes Telles, Rubem Fonseca (A confraria dos espadas, 1998), Deonísio da Silva (Teresa, 1998) i Per Johns (Navegante de opereta, 1998), entre d’altres. També destacaren Luiz Ruffato (Os sobreviventes, 2000), Marcos Santarrita (Mares do Sul, 1998), Pedro Paixão (Nos teus braços morreriamos, 1998), Jô Soares (O homem que matou Getúlo Vargas, 1999), i entre les noves veus hi hagué Alcione Araújo (Nem mesmo todo o oceano, 1998). Encapçalaren la poesia Haroldo de Campos (premi Octavio Paz 1999) i Manoel de Barros (Livro sobre nada, premi Jabuti 1997), i també destacaren Francisco Alvim, Orides Fontela (Teia, 1996) i, entre els més joves, Nelson Archer (Algo de sol, 1996) i Carlito Azevedo (Sob a noite física, 1996), director del Centre de Recerques Poètiques de Rio. En assaig, es pot esmentar el premi Camões 1998 concedit a l’estudiós i crític de referència Antonio Candido. Dels darrers anys també cal destacar el fenomen de masses internacional generat pel novel·lista Paulo Coelho (Veronika decide morrer, 1999). Els trets que millor defineixen la projecció internacional de la literatura brasilera estan marcats per una certa paràlisi quant a l’aparició de noves veus. El món continua pensant en noms i obres clàssiques per a definir una creativitat emergent que la globalització ha deixat en situació difícil. Autors i autores que foren importants al llarg del s. XX, com ara Clarisse Lispector, Rubem Fonseca, Jorge Amado, Darcy Ribeiro o Nélida Piñón, a més d’alguns altres, encara actuen com a pantalla en la correcta difusió de l’última literatura. Aquesta circumstància contrasta amb la realitat literària del país que, també amb motiu de la renovació moral i política dels últims anys, viu una gran eclosió artística i literària. Els agents més tradicionals, com la premsa o les editorials, no han pogut, però, projectar-la més enllà de les seves fronteres. L’excepció a aquesta regla ha estat, sense cap gènere de dubtes, internet, on la possibilitat de pàgines personals o els portals que recullen adreces electròniques, obres en xarxa o assaigs molt complets sobre la història literària del país, alguns a punt de complir deu anys a la xarxa (Jornal de Poesia), han fet més dinàmica i propera aquesta riquesa. Dels autors ja clàssics s’ha de destacar la concessió l’any 2005 del premi Príncipe de Asturias de les lletres a Nélida Piñón (Vozes do Deserto), per la seva trajectòria literària; la constant recerca de nous lectors per un escriptor popular com Paulo Coelho (Zahir); la incansable escriptura d’Autram Dourado i Rubem Fonseca, i la sortida internacional del polifacètic Chico Buarque. Dels noms més recents, cal esmentar Floriano Martins, Tarso de Melo, Fabiano Calixto, Claudia Roquette-Pinto o Fabricio Carpinejar. En novel·la, Joyce Cavalccante, Lygia Bojunga, Rachel de Queiroz, Eustáquio José Rodrigues i Elias José. Per apropar-se a la literatura brasilera més actual es pot consultar l’estudi de Manuel da Costa Pinto, Literatura brasileira hoje.
literatura brasilera
f
Literatura