OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

bimetal·lisme

substantiu masculím
Economia
economia econ
Sistema monetari basat en el lliure encunyament de l’or i l’argent, en l’existència d’una relació legal fixada entre els valors de l’or i de l’argent (paritat bimetàl·lica) i en el poder il·limitat liberatori (per a pagar qualsevol tipus de deute) de l’or i de l’argent.

Durant l’antiguitat el sistema monetari es basà fonamentalment en el patró-argent (dracma d’Atenes, denari romà). El bimetal·lisme començà, a Roma, a la fi del segle III aC i al principi del II, i perdurà fins a la fi de l’Imperi. La constant inflació féu que la relació or-argent fos reformada constantment. En temps d’August la relació era d’u a dos, la qual cosa perdurà fins a Neró, el qual, bé que mantingué la relació, disminuí la talla. En temps de Trajà (107) foren retirades les monedes anteriors a Neró, considerades antieconòmiques, i sota Caracal·la hom rebaixà el pes de l'aureus a 1/50 de lliura. Sota Dioclecià (295) hom estructurà una nova reforma, per la qual cada aureus passà a valer 25 argentei, amb una nova relació de l’any 301 per la qual l'aureus passà a valer 33 1/3 argentei. Sota Constantí l'aureus passà a denominar-se solidus, amb el valor de 2 400 denaris d’argent; i sota Constantí hom creà com a unitat monetària l’aureus solidus nummus o solidus amb moneda fraccionària: migs sous i terços de sou (triens). Ensems, hi havia moneda d’argent i coure unides al sou per una relació legal. Els regnes bàrbars encara encunyaren or, però els triens, que sota Constantí contenien 1,51 grams d’or, sota Carlemany només en contenien 0,39 grams. Després de Carlemany ja no fou encunyat més or. Entre els segles IX i XIII la moneda d’argent, sota la influència del patró-argent carolingi, esdevingué la unitat per excel·lència, i el seu valor era en funció de l’or; representava un dotzè de sou d’or, el qual valia una vintena part de la lliura (pes) d’argent, i d’aquesta relació havia de néixer la futura moneda de compte: 1 lliura = 20 sous; 1 sou = 12 diners. Bé que l’Europa occidental no encunyà or, en la seva economia i en les transaccions comercials tingué present el valor-or representat per les encunyacions de Bizanci (besant = sou bizantí) i del móm musulmà (dinar o mancús, que tingué també un submúltiple d’argent, el dirhem). A partir del segle XI la influència del món islàmic, així com una balança comercial favorable, es traduí en les primeres encunyacions d’or en regnes cristians (mancús d’or de Barcelona del 1019, encunyacions d’Alfons VI de Castella el 1175). Vers el 1250 Europa reprengué d’una manera sistemàtica les encunyacions d’or (Florència i Gènova 1252, Perusa 1259, Lucca 1273, Venècia 1284, etc.). Ben aviat s’imposaren a l’Europa occidental el florí de Florència i el ducat de Venècia. Per contra, França, Anglaterra i la corona catalanoaragonesa no encunyaren moneda d’or d’una manera regular fins al segle XIV. Durant els segles XV-XVII els sistemes monetaris europeus foren bimetal·listes, i els governs fixaven el valor de la moneda de compte en monedes d’or i en monedes d’argent. A la corona catalanoaragonesa, el florí d’or, que el 1346 equivalia a 11 sous d’argent, el 1455 passà a valer-ne 13. El 1599 l’argent experimentà una forta devaluació i, en avaluar el trentí d’or a 60 sous d’argent, hom reduí el contingut or de la lliura catalana de 2,94 a 2,32 g. Al segle XVII, mentre València encunyà, entre el 1616 i el 1630, una considerable massa d’argent, a Barcelona, en fixar el trentí a 70 sous d’argent en lloc dels 60 del valor nominal oficial, l’or fou sobrevalorat i la seva relació amb l’argent esdevingué superior a 16,11 (1614). El 1618, però, fou lleugerament devaluat a 66 sous. La depreciació de la lliura davant l’or prosseguí, però, de fet, l’equació bimetàl·lica es mantingué bastant estable i al marge dels grans desequilibris produïts a Castella. A Castella, la moneda de comptabilitat era el maravedí (un ral d’argent castellà = 34 maravedisos), bé que les xifres de les rendes reials eren expressades també molt sovint en ducats d’or o escuts d’or. La moneda real castellana era el ducat, l’escut, el ral d’argent i la moneda de billó (vellón, mescla d’argent i coure). Tant al Principat de Catalunya com a Castella hi havia una relació legal or-argent que varià constantment segons l’oferta d’or o d’argent del mercat, segons la realitat de la balança comercial i també, sobretot a Castella, segons les manipulacions de la monarquia. El bimetal·lisme modern es desenvolupà a partir del segle XVIII a diferents estats europeus. França en fou el precursor l’any 1726. Els EUA l’adoptaren l’any 1796. Al segle XIX el descobriment de les mines d’or de Califòrnia (1847) i d’Austràlia (1851) produí la seva depreciació en relació amb l’argent durant un curt període (el decenni del 1860 al 1870, bàsicament). L’any 1865 hom creà la Unió Monetària Llatina, que limità la lliure encunyació de l’argent i el seu poder liberatori, fixant la relació en 1 gram d’or = 15,5 grams d’argent; als EUA foren adoptades mesures restrictives semblants. A l’Estat espanyol el bimetal·lisme fou instaurat l’any 1868, però era un bimetal·lisme que recollia les limitacions proposades per la Unió Monetària Llatina. Al començament del decenni del 1870 al 1880, l’augment de la producció d’argent dugué aquest metall a la depreciació, i desplaçà l’or de la circulació monetària (llei de Gresham). L’any 1878 la Unió Monetària Llatina, en suspendre la llibertat d’encunyació de l’argent, conduí els països membres vers l’anomenat bimetal·lisme coix. Espanya, que havia suspès des del 1873 l’encunyament de l’or, seguí també aquestes directrius, amb la qual cosa adoptà un monometal·lisme d’argent disfressat. Des de l’inici del segle XX ha prevalgut el monometal·lisme, i l’any 1914 els principals estats del món l’havien adoptat.

Col·laboració: 
ESa / ESe / EDG / RTF

Llegir més...