S'ocupa de la distribució geogràfica dels animals ( zoogeografia ), de les plantes ( fitogeografia ) i àdhuc de l’home ( antropogeografia ). Al principi la biogeografia es limità a descriure aquesta distribució; actualment, però, intenta d’explicar-ne les causes i la seva variació al llarg del temps, mitjançant l’ajut d’altres ciències biològiques i geològiques, com ara l’ecologia, la corologia, la biocenologia, la genètica de poblacions, la paleontologia i la paleoclimatologia. Així, hom considera l’àrea actual de distribució d’una espècie o tàxon en funció de les àrees pretèrites, de l’existència o l’absència de barreres físiques, climàtiques o biològiques, de la facilitat de disseminació, de les condicions d’ambient físic: temperatura, aigua, llum, substrat, etc (factors ecològics), i biològic: relacions de parasitisme, de competència, de predació i de tota mena que es donen dins les biocenosis (factors biocenològics). En funció dels factors esmentats, hi ha espècies amb una àrea de distribució petita (espècies estenocores), i fins limitada a una zona determinada (espècies endèmiques), mentre que d’altres abasten una gran àrea (espècies euricores, en termes generals, i cosmopolites, cas d’ésser esteses arreu del món). Pel que fa als patrons de distribució, hi ha unes regions de gran uniformitat ecològica i de gran extensió, com els peneplans i els grans fons marins, on la distribució és contínua: hi ha poques espècies, però amb molts representants, estables i d’evolució lenta, puix que les mutacions resten diluïdes dins una població gran. A la perifèria d’aquelles, la distribució és en mosaic, amb àrees, nombroses i petites, ecològicament inestables, i que comprenen moltes espècies, però representades per pocs individus: hi ha una diversitat alta, i l’evolució hi és divergent i ràpida. Són ben representades a la zona marina costanera. A més d’aquestes distribucions en mosaic, n'hi ha d’altres de discontínues que procedeixen de la fragmentació d’àrees contínues, ocasionada per l’aparició de barreres.
f
Biologia