En canvi, no semblen donar-li valor dogmàtic altres comunitats cristianes que han conservat o reintroduït la figura del bisbe, com és ara les esglésies d’Escandinàvia i, darrerament, l’església luterana d’Alemanya. Generalment té a càrrec seu la cura espiritual i el govern eclesiàstic d’una diòcesi. La seva missió en l’Església és de continuar el servei pastoral dels dotze apòstols fins a la fi dels temps. No és clar el sentit que el Nou Testament dóna a la paraula epískopos, i fins sembla que les comunitats primitives presentaven models diversos de direcció: les esglésies paulines, un conjunt o col·legi de bisbes, les judaïtzants i les de l’apòstol Joan, un bisbe únic (episcopat monàrquic), que acabà imposant-se. A la fi del s I la Didakhé sembla encara conèixer una situació col·legial. Per contra, ja les epístoles de Pau a Timoteu i a Tit encomanaven a un home sol la funció apostòlica de conduir l’Església. Durant el s II es generalitzà la solució monàrquica. Ireneu de Lió recolzava en la successió individual (dels apòstols als bisbes) la garantia de la conservació de la tradició apostòlica. Durant tota l’època patrística el bisbe era el centre de tota la vida de l’Església local, i quan sorgien problemes comuns a totes les comunitats hom reunia un concili amb els altres bisbes, manifestant així que, de la mateixa manera que totes les esglésies formen l’Església universal, tots els bisbes formen l’episcopat, que és qui té l’última paraula en la direcció de l’Església. Es manifestava una preponderància dels bisbes de les ciutats on era més clara la successió apostòlica: d’Antioquia, d’Alexandria, de Jerusalem, però sobretot de Roma. Amb l’emperador Constantí, l’Església fou reconeguda oficialment (313) i esdevingué instrument de l’estructura política de l’Imperi, i el bisbe s’anà convertint en un personatge oficial de la vida civil. A l’Occident, durant l’època feudal, el bisbe era un noble més, sotmès a l’emperador per als afers de la senyoria temporal. Precisament la lluita de les Investidures, en què l’Església defensava la seva independència, s’hagué de basar en un poder tan fort com el de l’emperador: el del papa. En conseqüència, l’alliberament dels bisbes del poder temporal els col·locà, cada vegada més, sota un altre poder temporal: el de la cúria romana. La definició del primat del papa, al Concili Vaticà I (1870), accentuà la dependència dels bisbes envers el papa, considerat font única de tot poder de jurisdicció eclesial. En la mentalitat popular, el bisbe s’havia convertit en un representant o en un delegat del papa. Teològicament hom distingia en el bisbe el poder d’orde (celebrar els sagraments), rebut en l’ordenació, i el de jurisdicció (ensenyar i governar l’Església), rebut directament del papa. Contra aquesta evolució desfiguradora, ja els reformadors del s XVI havien pres la posició radical de suprimir tot orde sagrat. El Concili Vaticà II ha mostrat el bisbe com a representant, no pas del papa, sinó de Jesucrist, el qual li comunica el ministeri apostòlic de mestre, sacerdot i conductor per mitjà de l’ordenació episcopal, plenitud del sagrament de l’orde. Els correspon, per tant, a les diòcesis respectives, comptant sempre amb la col·laboració del presbiteri, tota la potestat que cal per a l’exercici de llur ministeri pastoral, salvat el dret del papa a reservar-se alguns afers. Condició indispensable per a qualsevol exercici d’un ministeri apostòlic és que hom el faci en comunió jeràrquica amb el papa i els altres bisbes de l’Església. L’elecció del bisbe era feta, al començament, per la comunitat cristiana, sota el control dels bisbes veïns. El Concili de Nicea (325) establí que l’elecció havia d’ésser confirmada pel metropolità. A mesura, però, que el bisbe es convertia en un dignatari profà, el poder civil s’anà infiltrant en les eleccions, primer reservades als bisbes de la província eclesiàstica a l’Orient (actualment els bisbes són elegits pel sínode) i als capítols catedrals a l’Occident, fins que, per concordat o per privilegis i a partir de l’edat moderna, els reis obtingueren l’exclusiva de l’elecció, que el papa només confirmava. El Concili Vaticà II ha indicat que l’elecció ha d’ésser un afer intern i exclusiu de l’Església, ha deixat oberta la porta a la intervenció del poble cristià i ha acceptat la notificació prèvia de l’elecció a l’autoritat civil.
m
Cristianisme
bisbe Consagració episcopal de sant Agustí de l’anomenat Retaule dels Blanquers (s XV) de Jaume Huguet
© Fototeca.cat
Clergue que ha rebut l’ordenació episcopal, considerada plenitud del sagrament de l’orde per l’Església catòlica, les esglésies orientals no catòliques, l’església veterocatòlica, les esglésies episcopalianes i per molts adherents de la comunió anglicana.