Aquest moviment presenta una fisonomia pròpia en la qual hom pot destacar els trets següents: una filosofia orientada originàriament a la religió, implicada en les lluites teològiques (cristologia, iconoclàstia, hesicasme) i amb el predomini d’un misticisme espiritual que afavorí la incorporació del neoplatonisme en el cristianisme, gràcies sobretot a la influència del Pseudo-Dionisi i a la difusió que en féu Màxim el Confessor; un gust predominant de la intuïció metafísica profunda tendent a copsar la unitat del món i el lloc que l’home ocupa en l’ordre universal; una certa tendència al formalisme (retòric, lingüístic, interpretatiu); la referència constant al pensament grec antic, que es mou entre la tendència aristotèlica i la platònica, sovint en disputa, malgrat que la influència artistotèlica generalment es refereix només a la lògica. Hom pot dividir la història del pensament bizantí en quatre períodes: el dels segles VI-VII, d’orientació clarament teològica, durant el qual hom emprà el neoplatonisme per a explicar i desenvolupar la dogmàtica cristiana (Joan Filopó, Màxim el Confessor i els tres pensadors de Gaza); el dels segles VII-X, caracteritzat pels intents de sistematització del dogma cristià (Joan Damascè, màxim representant de l’escolàstica bizantina, que influí a l’Occident); el dels segles XI-XII, que, al costat d’un refloriment del misticisme especulatiu (Simeó el Jove, Kállistos Katagisiotis), aparegué un interès directament filosòfic d’inspiració neoplatònica (fundació de l’escola de filosofia de Constantinoble) i un esperit humanista nou, que influí en el renaixement italià (Miquel Psellos, Joan Ítalos); i el dels segles XIII-XV, període que, malgrat la polèmica entre platònics i aristotèlics, el neoplatonisme de Psellos es propagà i atenyé el seu desenvolupament més alt amb Plēthōn, el qual tingué un paper important en el renaixement italià i en la creació de l’Acadèmia Platònica de Florència, mentre que un altre sector (sobretot Scholarios) era influït per l’aristotelisme de l’escolàstica llatina i per sant Tomàs, i Bessarió intentava una síntesi de Plató i d’Aristòtil i contribuïa a l’acceptació de Plató a l’Occident. En aquest sentit, la filosofia bizantina complí una missió important en l’expansió del platonisme i la preparació del Renaixement a Itàlia. L’esperit del pensament bizantí ha persistit en la civilització dels pobles ortodoxos.
f
Filosofia