Hom pot incloure-hi també el període anterior, dominat per la literatura patrística (patrologia), especialmente el seu segle d’or (ssIV-V). Hi destaquen els alexandrins Atanasi (295-373) i Ciril d’Alexandria (380-444); els capadocis Basili el Gran (~ 329-379), Gregori de Nazianz (330-390) i Gregori de Nissa (~ 334-394); els antioquens i palestinencs Ciril de Jerusalem (~ 315-387), Diodor de Tars (~ 330-392), Epifani de Salamina (~ 315-403), Joan Crisòstom (~ 344-407), Teodor de Mopsuèstia (~ 350-428), Procle de Constantinoble (mort el 444), Teodoret de Cir (~ 393- ~466). Hom sol dividir la literatura pròpiament bizantina en quatre períodes. En el primer període, de Justinià a Heracli (527-641), destaquen els himnògrafs d’origen siríac o palestinenc. El màxim representant n'és Romà el Cantor, així com també l’himne anònim, potser obra seva, Acatist. Els principals escrits teològics pertanyen a Màxim el Confessor, Leonci de Bizanci (sVI), Joan Clímac (579-649), etc. En el camp de la historiografia, cal destacar el Chronicon paschale (sVII) i la història de Procopi de Cesarea (sVII). El segon període (641-850), marcat per la lluita defensiva davant la puixança islàmica, ho és també, internament, per les lluites iconoclastes (iconoclàstia). Hi sobresurten Joan Damascè, teòleg i poeta, Andreu de Creta (650-720) i Cosme de Jerusalem o de Màiuma, capdavanters de la himnografia religiosa i introductors del cànon, seguits després per Teodor Estudita. El tercer període (850-s XI) significa una renaixença política i literària. Sempre dins la tradició religiosa, fou revalorada la tradició clàssica. Així, hom tornà a conrear la filosofia, l’erudició, la poesia (amb cants populars o amb poemes èpics, entre els quals destaca el cicle de Digenís Akritis), etc. El patriarca Foci i altres es dedicaren a recollir i copiar còdexs antics. Així sortiren la Biblioteca de Foci, el Llibre de les cerimònies de Constantí VII Porfirogènit, l'Antologia palatina de Constantí Cèfales, el Lexicon Suidae, etc. En el camp estrictament religiós cal esmentar l’hagiògraf Simeó Metafrast (s X), el poeta Josep l’Himnògraf (s IX), el místic Simeó el Nou Teòleg, etc. I, entre els historiadors, destaca Miquel Psel·los, Jordi Cedrè (s XI), etc. El quart i darrer període (ss XII-XV) comprèn l’era dels Comnens i dels Paleòlegs i es caracteritza pel classicisme. En el camp de la filologia i l’erudició hom pot esmentar Màximos Planudes i Joan Tzetzes, exegeta dels autors clàssics; en el de la novel·la, Teodor Pròdrom (s XII) i Constantí Manassès (s XII); cal esmentar també el drama sagrat Χριστοέ πάσξϖν (‘Crist sofrent’), d’inspiració euripidiana. El camp religiós és dominat sobretot per la qüestió palamita (palamisme) i per les controvèrsies amb els llatins. Destaquen en primer lloc Gregori Palamàs i Nicolau Cabàsiles, al s XIV, però també Marc Eugenikós (s XV); entre els antipalamites, Barlaam el Calabrès i Nicèfor Grègores. Cal destacar el camp de la historiografia, iniciat en aquest període pel matrimoni Nicèfor Brienne (1062-1137) i Anna Comnè i seguit pel mateix Grègores, Jordi Acropolites (1217-82), Jordi Paquimeres, Laònic Calcòndila, etc. Alguns d’aquests historiadors són interessants també pel que diuen de l’expedició catalana a la Mediterrània oriental. Cal esmentar encara l’obra del Pseudo-Codinos sobre els oficis del palau imperial. En produir-se la caiguda de l’Imperi, al s XV, l’arribada a Occident d’escriptors i pensadors grecs influí poderosament sobre la cultura occidental i connectà el Renaixement amb la tradició hel·lenística i els texts clàssics. D’altra banda, la literatura popular de l’Imperi Bizantí havia posat les bases a una literatura que, malgrat la ruptura política, tingué continuïtat en la literatura grega moderna (literatura grega, Període medieval i modern).
literatura bizantina
f
Literatura